Un geni conegut per ser un desconegut

En possibles operacions de suplantació heteronímica o d’invenció de noms de la literatura mundial vaig pensar –com si tot plegat no fos res més que una inventiva i sardònica broma al més pur estil dietari de Lluís Maicas en què no se sap què és veritat i què és fabulació– quan vaig rebre la darrera traducció de Marta Nin per a l’esplèndida col·lecció Portàtils de l’editorial Comanegra: El paper perd la paciència, d’un tal Siguizmund Krijanovski. Llavors, i tot llegint aquestes pàgines extraordinàries, vaig experimentar el mateix procés epifànic que Walker Percy va sentir amb Una confabulació d’imbècils, de John Kennedy Toole: en un principi, vaig pensar que allò no estava tan malament; a mesura que avançava, trobava que el llibre era cada cop millor; com més m’acostava al final, més em costava entendre com allò podia ser tan bo i que, fins aleshores, no n’hagués tingut cap notícia ni una. Com podia ser? Per favor, quina troballa! 

Siguizmund Krjijanovski realment va existir: va néixer l’11 de febrer del 1887 a Kíiv i va morir el 28 de desembre del 1950 a Moscou, i entre aquestes dates va patir un veritable periple existencial marcat per penúries de tota casta, talment l’absoluta impossibilitat de publicar les seves obres de ficció, considerades inútils o fins i tot tòxiques segons Gorki, i per aquest motiu no veurien la llum fins a principis del segle XXI. El paper perd la paciència és un recull antològic amb alguns contes potentíssims, i arriba amb una curosa edició, traducció i pròleg de Marta Nin, que ha hagut de fer molta feina per ser fidel i lleial a l’estil i als neologismes del russòfon comparat amb Beckett, Borges, Gógol, Kafka o Mrozek. Es pot ben afirmar que les comparacions són encertades, ja que Krjijanovski construeix unes obres colpidores a partir de dos eixos: l’absurditat del dia a dia i una imaginació portentosa. Ben igual que un mecanisme perfecte, una anècdota risible remou l’univers, i sota tocs d’angoixa existencial, l’escriptor proporciona crítiques molt subtils, i tanmateix duríssimes, contra l’estat soviètic i la literatura del règim. És des d’una mala llet plena de gràcia i d’enginy, i també de melangia, que s’assaboreix el conte que dona títol a l’antologia i que mostra com els papers es rebel·len i no volen acceptar la porqueria que porten a damunt. Una narració punyent i brillant.

Cert és que Siguizmund Krjijanovski va patir, com a creador d’escriptures avançades al seu temps, un penós oblit en vida. Malgrat això, jo esper que l’esplèndid treball que ha perpetrat Marta Nin amb El paper perd la paciència sigui degudament valorat, i que aquesta digníssima recuperació sigui la primera de moltes altres per tal que la justícia poètica continuï restituint un autor tan agut, tan estimulant i tan meravellós en tots els aspectes.