Els genis de l’alta costura al descobert

BarcelonaEn temps confusos es tendeix a abraçar la bellesa com a via d’escapatòria de la realitat. En l’àmbit de la moda, aquest bàlsam estètic es va teixir a París durant la segona meitat del segle XIX amb el naixement de l’alta costura i amb tots els mestres de l’agulla que van convertir el seu saber fer en un art. Ara, el llegat dels dissenyadors que van construir aquesta fàbrica de somnis apareixen com a desplegables en un llibre pop-up que retrata les escenes més icòniques de la indústria de la moda a través d’anècdotes que també permeten descobrir la persona que s’amaga darrere de cada disseny. Escenes d’alta costura el signa l’il·lustrador Jordi Labanda amb els textos d’Estel Vilaseca, editora de continguts de moda. Fem un repàs als grans dissenyadors que apareixen en aquest llibre.

Gabrielle Chanel és la primera a aparèixer i surt retratada com una de les poques figures femenines que han aconseguit perpetuar el seu llegat, convertit en una marca global que segueix despertant desig i admiració. “Coco Chanel va posar al capdavant la seva captivadora personalitat i el talent creatiu per donar resposta a les necessitats de la dona que gaudia de l’oci i l’esport”, explica Estel Vilaseca. El vestit negre, la jaqueta de tweed escocès, la bossa bandolera encoixinada... Gabrielle Chanel va inventar l'estil chic pobre per a la seva clientela adinerada com una venjança dels seus orígens humils. Ella va créixer en un orfenat i es va reinventar com a cantant i després com a dissenyadora de barrets per acabar gestionant un imperi que, tot i dissoldre’s durant la Segona Guerra Mundial, va ressorgir de les cendres quan la dissenyadora ja tenia 70 anys. Segons ella, “els dissenyadors havien oblidat que hi havia dones dins els seus vestits”.

En la línia clàssica de l’alta costura al llibre també hi ha Christian Dior, creador d’una bellesa femenina delicada i sublim. La revolucionària silueta, el new look, llançada l’any 1947, era una declaració d’intencions: muscles suaus, cintures constrenyies i faldilles voluminoses que desafiaven l’austeritat de l’època. Així era la seva dona-flor, que, tot i l’èxit, també tenia detractores. Algunes dones progressistes l’acusaven de provocació materialista i una amenaça als drets feministes assolits: “Mister Dior, go home” deien les pancartes que sostenien les seves opositores en una gira del mític couturier pels Estats Units.

La marca de la qual Kim Kardashian és imatge i que està en boca de les noves generacions, Balenciaga, té poc a veure amb el dissenyador més respectat de la història. El talent del mestre basc eclipsava la resta amb un mètode propi amb talls i tècniques que defensaven la sobrietat i la màgia del vestit en desfilades litúrgiques marcades per l’absolut silenci. “Una dona no necessita estar perfecta per lluir els meus dissenys, el vestit ho farà per ella”, deia. La roba de Cristóbal Balenciaga va ser la primera a ser exposada als museus, fins ara un espai vetat per a la moda. Ho va fer possible l’editora Diana Vreeland inaugurant la primera exposició del Museu Metropolità d’Art (MET) de Nova York.

Els noms de la transició

Qui va mantenir una relació propera amb Balenciaga va ser Hubert de Givenchy: “Va ser el seu successor per amistat i afinitat creativa”, diu Estel Vilaseca. El dissenyador francès va aportar frescor a l’alta costura introduint models sofisticats d’aires juvenils. Audrey Hepburn en va ser la seva ambaixadora: el vestit negre de Breakfast at Tiffany's i el vestit blanc d’organdí amb bordats negres que l’actriu llueix a Sabrina són els més icònics i evidencien com la moda sedueix el cinema. Jordi Labanda recrea al detall aquesta l’última escena: “Volia posar èmfasi al backstage de la pel·lícula de Billy Wilder amb l’actriu distreta, mentre repassa el guió vestida de Givenchy”, explica.

Si parlem de modernitat, Yves Saint Laurent va ser el primer dissenyador que es va inspirar en l’art i els moviments juvenils que bullien al carrer. El van despatxar de la direcció creativa de Dior per impulsar una col·lecció inspirada en el moviment contracultural dels beatniks per anar com a vers lliure de la moda i idear l’armari femení tot terreny. Yves Saint Laurent introdueix peces permanents que són claus, com la jaqueta amb pantaló, la brusa i l’esmòquing: “Dissenya per a una dona que treballa i és independent”, afegeix Estel Vilaseca.

Si hi ha un color que defineix Valentino, el dissenyador italià que va demostrar que l’alta costura es pot fer fora de París, aquest és el vermell. El rosso Valentino. L’origen de la seva passió és incert: “Defensa que es va inspirar en les butaques vermelles del Liceu de Barcelona, en una dona de cabell gris vestida de vellut vermell i en el vestuari de l’òpera Carmen”, explica Vilaseca. En tot cas, l’idil·li de Valentino amb aquest color va començar l’any 1959 i es manté actualment convertit en un color registrat per Pantone.

Coincidint amb la carrera espacial, una nova generació de dissenyadors van imaginar la moda del futur i van introduir nous materials a la roba. Un dels més experimentals és Paco Rabanne. “És un visionari que va canviar l’agulla pel martell”, diu Vilaseca. Plàstics lleugers, plaques d’alumini i malles metàl·liques es fusionen amb materials tradicionals com blondes, plomes i brodats. Rabanne és també el primer dissenyador que aposta per la diversitat ètnica a la passarel·la. D’aquí que la model negra que dibuixa Jordi Labanda al llibre és la més inclusiva de totes: “He volgut retratar aquest canvi que marca l’inici dels nous temps”, afegeix l’il·lustrador.

Els mestres de l’espectacle

Qui de la diversitat també n’ha fet bandera és Jean Paul Gaultier, dissenyador que celebra la llibertat amb roba atrevida que exalta les minories. “Gaultier va trobar als marges de la societat una gran inspiració”, reconeix Estel Vilaseca. L’enfant terrible de la moda es va refugiar en l’alta costura perquè és on se sentia més lliure. Tatuatges, ratlles marineres i la cotilla com a símbol de l’alliberament sexual i el poder femení formen part de l’imaginari Gaultier, com la que va dissenyar per a Madonna en la seva gira Blonde Ambition l’any 1990. Una peça inspirada en la roba interior de l’àvia, la dona que va ensenyar a Gaultier el poder transformador de la roba.

Tanca el llibre Escenes d’alta costura, el malaguanyat Alexander McQueen, que va entendre a la perfecció el poder de les desfilades per exhibir la seva visió romàntica (i fosca) de la moda a través d’un relat amb rerefons social. La dualitat entre la vida i la mort expressada en el símbol d’una calavera, els vestits-armadura i la vinculació de la tecnologia amb la moda eren molt presents als seus dissenys, però els ritmes exigents de la indústria, més enfocada als beneficis que a la creativitat, i una mala gestió de la fama el van portar cap a la depressió i el posterior suïcidi. L’última desfilada del creador britànic va ser retransmesa en directe per Internet amb dues imponents grues amb càmeres que seguien les models que marcaven l’estil de la moda del segle XXI: “Ell ens va acostar a mons que no ens hauríem imaginat ni en somnis”, conclou Vilaseca.