Geografia del 'delivery'
Pizzes, durums, patates fregides o hamburgueses. El menjar ràpid arrasa a les aplicacions de repartiment de menjar a domicili, en què la cuina italianai l’oriental triomfen com a més demanades
S i fa uns anys l’estampa d’una persona passejant un cafè en un envàs de cartró o demanant el sopar a domicili era només cosa de les pel·lícules nord-americanes, avui ja és una imatge habitual a casa nostra. El portal d’estadístiques alemany Statista valora el mercat global del menjar per emportar-se en 115.000 milions d’euros i n’estima un increment anual del 7,5% durant els pròxims cinc anys. A Espanya les vendes del sector van passar de 921 milions l’any 2015 a 1.377 el 2019, un 49% més segons dades de la consultora The NPD Group. Amb la crisi sanitària generada pel covid, s’estima que entre el març i el juny de l’any passat els repartiments a domicili van créixer un 50% i que les altes de nous restaurants en aplicacions de delivery van augmentar un 200%.
Tot i l’auge del sector, el menjar per emportar-se no és una comoditat moderna. A les ruïnes de Pompeia s’han trobat thermopolia, restaurants on se solien servir aliments i begudes per consumir a l’aire lliure, i al segle XIV els carnissers parisencs ja enviaven els seus productes directament a les cases de les famílies benestants de la ciutat. Ara bé, tot i que la història demostra que el costum de consumir productes per emportar-se no és una novetat, la demanda i les preferències gastronòmiques del take away i el delivery han canviat molt en els últims dos mil anys.