“Donar-se temps i espai per viure i sentir la pèrdua sense negar-la ni amagar-la, acompanyats d'un entorn que validi sense judici el propi procés de dol”. És la recomanació que fa Natàlia Artigas, psicòloga de Bressols, per transitar aquestes vivències. Però, també, parlar i mostrar públicament “aquelles maternitats que no encaixen amb el que s’entén com a maternitat d’èxit”, afegeix la sociòloga i periodista Esther Vivas. “Perquè quan les dones expressen i donen visibilitat a aquestes experiències doloroses que formen part de la maternitat no se senten soles. Les normalitzen”, apunta. “En canvi, si no se’n parla, sembla que no existeixin”. Verbalitzar-ho i exterioritzar-ho ajuda en tots els casos: tant si es tracta d’intents reals com de desitjos. “Jo no era conscient que estava davant d’un dol. Però ha suposat un daltabaix, davant del qual m’he hagut de reconstruir de nou”, assegura una afectada, que prefereix mantenir l'anonimat. Va voler un segon fill però la seva parella, després de donar-li allargs i excuses durant molts anys, va confessar-li, al final, que no en volia cap més. Després del que considera que ha estat una “traïció” i una “agonia”, ara està decidida a no renunciar a res.
Quan el germà no arriba
Desitjar un segon embaràs i que no es doni per infertilitat o esterilitat secundària provoca un dol, sovint incomprès, ja que s'ensorra un projecte de vida
BanyolesVa dir prou. Feia quatre anys que es desvivia per tenir-ne un altre: una segona criatura que mai va arribar. “Passava desolació per un fill que no hi era; però aquest se’m menjava i em convertia en una mama trista”, recorda aquesta mare, que un dia va comprendre que havia de canviar la manera “com ho vivia”. “Vaig adonar-me que l’important era gaudir del que realment tenia: el meu fill; i fixar-me en tot allò que podíem fer junts perquè érem tres i que, amb un nadó, no seria factible”. Ella és Cristina F. Victory; tot i no tenir cap problema per concebre el primer fill, va haver de renunciar a un segon per esterilitat secundària. Com a altres mares (i pares), li queda una sensació de frustració, perquè era un projecte de vida, però també de solitud: tot i ser una problemàtica habitual, l’envolta el silenci d’una societat que ho minimitza.
No poder engendrar un segon fill, ja sigui per infertilitat o esterilitat secundària (en el primer cas, es concep però hi ha un avortament i, en el segon, no s’arriba a concebre) és un dol. “Es tracta de la desaparició d’un somni, del teu ideal, el projecte de maternitat que tens en el teu imaginari. El fet de no poder realitzar-se es viu com una autèntica pèrdua”, aclareix Natàlia Artigas, psicòloga perinatal del servei de neonatologia de l’Hospital Josep Trueta de Girona. Habitualment, aquest dolor es passa en la intimitat –amb la mateixa discreció com es viuen experiències relacionades amb el dol gestacional, la depressió postpart o les dificultats de l’alletament–. “Tot el que té a veure amb silencis, ombres i dols al voltant de la maternitat no té cabuda en una societat patriarcal. És tabú. Tenir un diagnòstic d’embaràs que no encaixa socialment amb aquesta societat, està vinculat al fracàs i dona lloc a la culpa. De retruc, es fa més difícil transitar per les vivències”, considera la periodista i sociòloga Esther Vivas.
Una incomprensió que d’entrada ja mostren persones ben properes. Les seves paraules, tot i que busquen aixecar l’ànim, causen l’efecte contrari. El “Ja en tindràs un altre”, “Però si en tens un, que no en tens prou?”, “Gaudeix del que tens” o “Relaxa’t, deu ser estrès” són algunes de les expressions més utilitzades. “Sembla com si pel fet de tenir-ne un, no tinguessis dret a viure l’absència d’un altre com una pèrdua, amb la qual cosa aquest dolor encara sembla menys reconegut i validat”, afegeix Artigas. Molt millor que aquestes actituds és simplement ser-hi i acompanyar, ressalta la doctora en psicologia Maria Teresa Pi-Sunyer. “Si el fill no arriba, cal buscar vies de realització personal més enllà de la maternitat. Un fill no és l’única via per ser feliç”. Segons aquesta especialista en dol perinatal, “es destaca poc que dedicar-se a ser mare no és indispensable i no sempre aporta aquesta plenitud que ven la nostra societat dient que es compliran tot els millors desitjos”. “Maternar una afició, és a dir, cuidar, mimar, estimar o formar vincle amb una activitat que prengui sentit més enllà del fill, també omple la vida de manera diferent i aporta satisfacció”, proposa davant del desconsol de mares o pares que passen per aquestes experiències i que han de fer front a un diagnòstic que no acompanya les seves il·lusions.
Amb els anys, baixa la qualitat dels òvuls
Les causes de l’esterilitat o la infertilitat secundària són diverses: des d’endometriosi, diabetis o obesitat, passant per malalties de transmissió sexual, problemes hormonals, un estil de vida sedentari, mala alimentació o hàbits tòxics, com tabac o drogues. Els homes també poden patir problemàtiques que afecten la qualitat del semen, tot i que no hi fossin en el moment de concebre el primer fill. A tot això s'hi afegeix un altre factor: l’edat de la dona. Després dels 35 anys, el nivell de fertilitat disminueix i pot “costar” més quedar embarassada i que el nadó vingui sa, tal com assegura la doctora Clàudia Forteza, ginecòloga i coordinadora de l’àrea de reproducció assistida del Centre Dexeus de Sabadell. “Podem estar bé físicament als 35, 36 o 37 anys, però des d'un punt de vista reproductiu, no tant. Els nostres ovaris van deu anys avançats. Al llarg del temps, van patint petites alteracions cromosòmiques i als 40 anys més de meitat dels nostres òvuls estan alterats”, detalla. Per tant, aquest òvul, si arriba a ser fecundat, és “més difícil” que “arribi a l’úter, s’implanti i evolucioni”. A més, el fet de tenir la regla cada mes no és cap garantia de poder quedar embarassada. Una de les sorpreses que, precisament, expressen moltes dones a la consulta i que cal encaixar. “He hagut d’entomar aquesta infertilitat vinculada a la idea que m’he fet gran. Em veig obligada a tancar una etapa. El meu cos funciona bé però no és fèrtil”, admet Cristina F. Victory, assessora de comunicació i màrqueting i especialitzada en maternitat i criança.
Segons l’Idescat, el 2021 –l’última dada de què es disposa–, la mitjana d’edat a Catalunya en què es té el primer fill és de 32,7 anys, una xifra allunyada dels 30,9 de l’any 2000. Davant d’un retard més que evident de la maternitat i preveient que anirà en augment, una de les solucions que ofereixen les clíniques és la congelació d’òvuls. Si cap als 30 anys la dona no es planteja un embaràs però congela els òvuls, això “l’ajudaria a evitar moltes dificultats futures” i “tindríem molt de guanyat”, destaca Forteza, que assegura: “Que decideixi el teu ovari per tu és molt injust”. No obstant, la vitrificació no és sinònim d’embaràs, tot i que els eslògans amb què es publicita ho deixin entendre. El procés reproductiu que solen seguir les dones que no queden embarassades de forma natural és principalment la fecundació in vitro i la taxa de gestació per transferència, tot i que depèn de cada cas i del centre, en menors de 35 anys està al voltant del 35%, segons la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF).
Projectes escapçats supeditats a infertilitats i esterilitats són molt presents en la societat actual. “Són una problemàtica col·lectiva i la seva causa és política”, adverteix Esther Vivas: “La crisi ecològica, ambiental i la situació d’emergència climàtica que vivim mina la fertilitat de múltiples espècies vegetals i animals” i “ens exposa a tòxics ambientals que malmeten la nostra fertilitat”. “No es tracta d’expectatives ni desitjos, sinó d'un sistema que dona l’esquena a la vida i la fertilitat humana”, apunta. A més, denuncia que cada vegada es posposa més la gestació a l’espera de tenir una estabilitat econòmica i laboral. “El fet de tenir o no criatures vulnera els teus drets”, afirma. S'està oferint la vitrificació d'òvuls com una solució individual a un problema social. “Sovint no pots tenir criatures o ni t’ho planteges per la situació de precarietat laboral i vital”. Quan, majoritàriament, aquesta estabilitat econòmica i laboral que esperem –igual com aquest segon fill de què parlem– “tampoc arriba mai”.