Gonzalo Torné: “Ara sembla que pots anar a l’Ikea a comprar la relació que t’agrada”

BarcelonaQuè ens reté al costat d'algú durant anys? Gonzalo Torné (Barcelona, 1976) busca respostes a l'embruix que són, sovint, els enamoraments i les relacions afectives amb Brujería (Anagrama). La nova novel·la de l'escriptor d'Hilos de sangre (Random House, 2010) i Años felices (Anagrama, 2017) s'endinsa en la intimitat dels Pons, un matrimoni benestant amb fills que decideix obrir la seva relació. L'experiment sentimental coincideix amb l'arribada del Diego, solter i desarrelat, que veu en la parella un ecosistema que li ressona al seu passat.

Què vas trobar en les noves relacions afectives per fer-ne el centre de Brujería?

— Com a novel·lista m’interessen temes del meu temps que no hagin tractat altres escriptors. Al segle XIX, la institució matrimonial era tancada i la dona que en fugia era castigada socialment o legalment. Això va generar moltes novel·les conegudes per tots. Al segle XX canvia, els homes i les dones poden entrar i sortir del matrimoni, i això afecta la novel·la, que deixa de ser de càstig. Les últimes dècades, sobretot a Europa, ens trobem que es legitimen altres tipus de relacions: parelles homosexuals, obertes… Hi ha una moral nova, perquè canvia la idea de fidelitat i de promesa. Què és un compromís, si no prometem a Déu ni a la llei? Fins quan hem d’estar amb algú? És un terreny enormement lliscant i molt interessant com a novel·lista.

Els Pons, el Julio i la Laura, són una parella blanca i heterosexual i benestant. Per què el punt de partida de la novel·la és una convenció?

— Perquè el pot entendre qualsevol lector; és d’on venen els pares, els avis, els besavis. Però també perquè volia que es trenqués un pacte de confiança. El Julio canvia les regles de manera molt persuasiva i la Laura no s’hi oposa, però es troba fora de lloc. 

Què troba en ells el Diego?

— El Diego té la seva pròpia pel·lícula. El moment vital en què se sentia millor es troba en el passat, amb el seu grup d’amics que ha perdut. Ara té la vida aturada, sense experiències noves. Torna al poble d’infantesa sense un pla vital i, de sobte, es troba amb una gent que li fa gràcia i es deixa atrapar per ells. Aquesta família està reproduint una situació que a ell li va passar de jove i que li va anar molt malament. Té la curiositat de veure com els hi va.

En tots dos casos entra una tercera persona en una parella. Anys enrere en Diego en va sortir escaldat però el Julio i la Laura, que són més joves, ho van trampejant. Els últims temps s'ha aconseguit més tolerància vers aquesta situació?

— En el cas de la novel·la és un tema de personatges. Socialment sí que hi ha una tolerància més gran, però és que també hi ha un cert engany il·lusionista. Ara sembla que pots anar a l’Ikea a comprar la relació que t’agrada, però la gent no som cuines ni tamborets. La novel·la està molt marcada pel fet que les persones canvien d’opinió i estan travessades pels diners, la feina, la malaltia… Ometre-ho hauria estat un error des d’un punt de vista narratiu. 

Per a alguns personatges triar és positiu, per a altres és angoixant. 

— Això és central perquè una de les coses que ens distingeixen dels nostres avantpassats és la quantitat de vides afectives, professionals i espirituals que sembla que tenim a la nostra disponibilitat. El meu avi vivia en un poble i si el seu pare era sabater, ell era sabater. Ara pots agafar un tutorial i creure que seràs pilot d’avió. El límit és la teva curiositat. Es genera una melancolia de les vides que podríem haver tingut i, segons com, també el pensament de dir: que bé que no soc tot això. Els personatges creuen que podrien ser uns altres amb unes altres persones. Vivim en un món on ens plantegem ser altres persones. La ficció d'aquesta possibilitat està més a prop que en altres èpoques.

Tots els protagonistes tenen una vida benestant. Per què?

— Perquè per a la novel·la necessitava desocupar-los. Hi ha el Julio, un arribista que porta unes empreses que no acaben de funcionar bé, la Laura, que no ha fet mai res a la seva vida, la Berta, que sí que és treballadora, i el Diego, que per contactes no s’ha d’esforçar a treballar. Quan no li surt una residència en un lloc li surt un càrrec en un museu. En certa manera queden reflectits. A vegades molta de la tonteria de l’amor ve perquè la gent no té feina i té tot el temps del món. La Berta els hi diu: "Porteu tota aquesta tonteria perquè no heu de treballar 8 hores cada dia".

T'has referit sovint a aquesta novel·la com La Dialogada perquè en gran part està formada pels diàlegs entre els personatges. Què et va fer decantar per aquesta estructura narrativa?

— El primer tram és un monòleg que posa les bases del joc. La part central, efectivament, són intercanvis de diàlegs. Quan vaig començar a escriure'ls alguna gent em deia que els diàlegs eren inversemblants, que els seus amics no eren tan intel·ligents. Però jo crec que la gent sí que és tan intel·ligent i que s’explica molt bé, quan pares l’orella. La literatura no s’assembla a la vida. Si anem a dinar ens hi estarem dues hores i mitja, però a la novel·la serà una pàgina. I, d'altra banda, hi ha el tòpic de fer avançar la trama, però ningú viu així. Jo volia construir un diàleg amb unes altres normes, que s’apropessin a la realitat. Crec que a la novel·la hi ha gairebé 300 pàgines de diàleg: o hi entres a jugar o llences el llibre per la finestra. Però això passa amb tots els llibres, que cadascun fa el seu propi lector.