Gràcies Aitana Bonmatí

BarcelonaAquesta temporada la meva filla de 7 anys ha volgut inscriure’s, seguint les passes del seu germà, a l’escola de futbol del CE Europa, el club del barri de Gràcia, cosa que m’ha fet molta il·lusió per allò que jo, de petita, sempre hauria volgut apuntar-me com els meus companys de classe a la Damm, la TARR o on fos que anaven ells a entrenar, amb les seves botes de futbol, les seves equipacions, el camp de sorra marcat, porteries amb reixa o, uns pocs afortunats, els camps de gespa. Però això, per a nosaltres, les nenes, no era possible i ens havíem de conformar jugant només al pati de l’escola, i encara gràcies, que si la tocàvem una mica bé ens escollien de pressa per al seu equip.

Cap dels nostres fills va néixer amb la passió del futbol, els hi ha anat agafant amb el temps i per molts motius, i no, precisament, per la nostra passió ni insistència, perquè a casa hem passat moltes nits de futbol en silenci i amb els auriculars posats quan ells eren petits i hem cantat molts gols en silenci perquè tot just s’havien adormit. En el cas del Tian, el meu fill gran, va ser en la seva primera visita al Camp Nou que va tornar a casa emocionat i amb ganes de més. Però en el cas d’ella, quan vam presenciar el partit de les de Jonatan Giráldez al Camp Nou davant del Madrid en aquell ja històric partit de Champions, li va fer més il·lusió l’espectacle i l’emoció del dia en si que el partit en concret. Però tot suma i un dia, sortint de la classe de dansa, ens va demanar si l’any vinent en comptes de seguir amb les seves extraescolars podria apuntar-se a l'Europa amb el seu germà.

A l’escola de l’Europa els equips són mixtos, però no com a la nostra època, són mixtos i equilibrats de debò i es fomenta l’aprenentatge per igual, tant per a elles com per a ells. A ulls d’algú nascut a finals dels anys 70 sempre existeix aquella por que se la tracti diferent, que no se la tingui tant en compte, que els companys no la vegin com una igual, que l’entrenador no la posi tant, que quan toqui xutar un penal li cedeixin el xut al company… i així mil prejudicis més.

Esvair prejudicis

Però tots aquests prejudicis es van esvair un dissabte al matí, quan presenciant un partit la meva visió va canviar del tot. La Greta va marcar no un sinó dos gols (un d’ells de penal que ella mateixa va provocar i xutar, cosa que havia posat en dubte en el meu imaginari), i jo vaig emocionar-me molt més del que es pot emocionar una mare veient el premi dels seus fills, era emoció per ELLA, l'única del seu equip i havia marcat dos gols. I a l'acabar el partit, molt excitada li vaig dir: "Nenaaaaa, que has marcat dos gols!" I ella em va respondre: "Ja, mama, és que jugo a futbol". I tot seguit: "Marxem?" I vam marxar a seguir amb el nostre dissabte.

I allà vaig entendre que aquesta generació de futbolistes ha fet que el futbol femení estigui a l'altura del que és el futbol professional; ha fet que elles ja no tinguin por de jugar, de xutar, de fallar, de quedar-se a la banqueta o de marcar jugant amb els seus companys i que sigui la normalitat, una normalitat impensable al nostre temps. I que no s’aturi aquí i s’encomani a tot arreu. I potser el dia de demà voldrà deixar de jugar i voldrà practicar un altre esport o una altra activitat, però serà perquè se n’ha cansat o pel que sigui però no perquè no el va poder practicar amb normalitat.

Gràcies, Aitana Bonmatí, Alexia Putellas, Natàlia Arroyo, Pili Porta, Jenni Hermoso i totes les pioneres per tanta lluita i esforç en el passat i en el present, la vostra llavor és ben forta i ens ajudarà a totes en el camí de la normalització.