La gran dimissió o com ‘prejubilar-se temporalment’: deixar la feina, una tendència a l’alça

Barcelona“Com et dius i a què et dediques?” Quan coneixem algú, és la primera cosa que preguntem. La feina ens identifica, però gairebé la meitat de la població de l’Estat n’està insatisfeta o no gaire satisfeta, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA). El setembre del 2022, l’últim mes comptabilitzat, hi va haver 8.450 baixes voluntàries registrades a la Seguretat Social, la xifra més alta de la sèrie, segons un informe d’Infojobs i Esade. Tot i que queden lluny del fenomen massiu que s’ha anomenat la Gran Dimissió als Estats Units, marquen una clara tendència a l’abandonament laboral.

I no totes les dimissions són visibles, perquè també n’hi ha de silencioses: és a dir, gent que opta per continuar a la feina sense implicar-s’hi. És el que la Fundació Factor Humà, que es dedica a millorar la gestió de persones a les organitzacions, anomena “la síndrome dels treballadors zombis”.

Carles Mendieta, membre del consell assessor de la fundació i expert en desenvolupament organitzacional i directiu, afirma: “No només hi ha una tendència a fer cops de cap, sinó també a no entrar en el sistema i a posar certes condicions, com tenir mesos de vacances no remunerades”. No ho atribueix a privilegis, sinó a renúncies: “La meva generació vam renunciar al nostre temps i a certes activitats personals per fer carrera professional. Ara molts joves renuncien a tenir un habitatge, a tenir una família, fills o cotxe”. Per a Mendieta, aquesta tendència té a veure amb “la pèrdua de sentit” del treball. Es refereix al fet que a les petites empreses es pot veure l’impacte que té la feina en la clientela, mentre que a les grans empreses, i encara més amb la digitalització, les relacions humanes es redueixen a la transacció econòmica. Com que aquestes empreses “han utilitzat les persones”, considera que ara són els treballadors els qui utilitzen les empreses. “No estan disposats a donar la vida per a algú a qui només li interessa el benefici econòmic”, aclareix. És per això que considera imprescindible que la feina sigui transcendent per a les persones, que hi tinguin espai per continuar millorant i autonomia, i que hi hagi una bona avaluació.

La falta de reconeixement, el xoc de valors i les expectatives frustrades són alguns dels motius que ha identificat a la consulta Dolors Liria, psicòloga i vicedegana del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. Liria suggereix que la decisió es prengui “amb calma, consciència i autoconeixement”, amb formació si implica un canvi de professió i, preferiblement, amb acompanyament psicològic. “La societat té una tolerància molt baixa a la frustració. Ens qüestionem constantment allò que ens genera malestar”, però “fugir d’una frustració sense pensar què ens està frustrant ens pot portar a trobar-nos en la mateixa situació”, alerta. Tot i això, hi veu una oportunitat malgrat que hagi sorgit de la inestabilitat del model laboral actual: “Per molt gran que siguis, sempre pots pensar què vols fer de gran”.

El ‘burnout’ com a palanca de canvi

L’any passat, un 27% de les persones en actiu es van plantejar deixar la feina, segons l’informe esmentat. El motiu principal era millorar la seva salut mental. Moltes empreses atribueixen els abandonaments als problemes de salut mental entre el jovent, explica Mendieta, i això “és carregar el mort a qui pateix” quan el problema és “a l’arrel del sistema”. Desmenteix el mite generacional de la falta de cultura de l’esforç: “No és que no vulguin treballar, és que no volen treballar d’aquesta manera”.

El burnout, una malaltia laboral reconeguda per l’OMS just l’any passat, és un dels motius que fan que treballadores com la Marta, de 42 anys, prenguin la decisió d’aturar-se i reorientar la seva carrera. Ha preferit donar un nom fals perquè està de baixa a l’empresa del sector industrial on treballa i no hi vol tornar. Explica, de fet, que hi ha gairebé una desena de persones de baixa per ansietat, una realitat creixent –94.000 treballadors van estar de baixa per ansietat el 2020, segons dades del departament de Salut–. Ho atribueix a un model massa centrat en la productivitat que no té en compte els límits i les variables humanes. Va ser això el que la va portar a aquesta situació, que va tocar sostre quan li va agafar un atac de pànic i va haver de sortir de l’oficina. Quan hi va tornar, amb trets visibles de l’angoixa que passava, la seva cap, sense dir-li res, només li va donar més feina. Ho descriu com un bucle en què les tasques pendents són tan nombroses que no s’acaben mai i sents que sempre t’hi has d’esforçar més: “Si no arribes als objectius, et fan sentir dèbil. Et diuen que el problema el tens tu, que no et saps organitzar”, explica. Altament qualificada i molt activa, actualment busca una feina que l’ompli: “No vull treballar en una empresa que té com a filosofia explotar el màxim de gent”.

Produir, produir, parar

Les prioritats estan canviant i cada vegada es valora més la flexibilitat, la solidaritat i la conciliació de la vida professional i la personal. Millorar les condicions de feina va superar el 2020 millorar el sou com a motivació per canviar de lloc de treball, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

Les prioritats de la Júlia també han canviat. En el seu sector, el tecnològic, els diners suposen una temptació per saltar de promoció en promoció atrapada en un cercle on “tot és ràpid” i “no hi ha espais en blanc”. “M’he trobat despertant-me un dissabte i preguntant-me què he estat fent els últims sis mesos”, admet amb preocupació.

De l’escola a la universitat, de la primera feina a les següents, fins a assolir objectius professionals que s’imaginava llunyans, com el lideratge d’equips amb només 28 anys, cosa que l’ha apartat de les tasques creatives. “Em sento com si s’hagués acabat el videojoc i em pregunto: ‘Quin joc ve ara?’”

El ritme trepidant i el fet de no sentir-se alineada amb els valors de l’empresa l’han dut, com ella l’anomena, a una “prejubilació temporal” per reconnectar amb ella mateixa i reconsiderar quina vida vol viure.

Perseguir un somni

“Et plantes en un moment de la vida en què t’adones que allò que volies et queda molt lluny. Et fa molta por intentar-ho perquè perds una situació confortable, però també et fa molta por no fer-ho. Valdrà la pena perquè, surti com surti, ho hauràs intentat”. La Myriam, de 45 anys, ha renunciat a continuar ascendint com a directiva en una cooperativa del sector editorial i ha apostat pel seu somni: dedicar-se professionalment a la literatura, una realitat que creu que és “quasi possible” si es redueixen despeses i s’alternen feines. Ara per ara, dedica el temps a activitats que la nodreixen i que espera que tinguin un retorn econòmic en un futur. Com apunta Mendieta, treballar no és només ser assalariat: “Al món rural, no treballes per a un altre, però et fas un tip de pencar”.

“És com si fos una hora del pati, però que l’hora del pati fos part de l’escola”. A la Myriam, la concepció de treball se li ha capgirat i no descarta que el canvi es produeixi en un futur a escala mundial: “No és sostenible la manera com entenem la relació entre guanyar diners i viure”, considera. I creu que la pandèmia ens va fer veure unes altres maneres de fer, sobretot a les generacions que ja s’han qüestionat uns altres conceptes com la família i la maternitat. Per això, anima tothom a prendre’s un temps. “Parar és possible, potser un mes o, amb sort, un any. Com a societat ens mereixem l’experiment: intentar fer unes altres coses, permetre’ns l’alegria. Sense feina no s’acaba el món”.

A la recerca de la fórmula secreta

Tant la Marta com la Júlia i la Myriam coincideixen a dir que no treballar és anar a contracorrent i que els costa relaxar-se i concedir-se el plaer de pensar, sobretot a mesura que els estalvis s’acaben. Mentrestant, cerquen una fórmula més alineada amb el seu benestar. La Júlia fins i tot ha fet una llista amb els seus desitjos i condicions, com invertir més temps lliure en la gent que s’estima i en ella mateixa que no pas a treballar, a més de tenir una jornada parcial o tres mesos de vacances no remunerades a l’any. La llista també inclou “desfer-se de despeses i responsabilitats innecessàries”: “La vida no va de coses materials”.