Gran literatura integrada i integradora

Durant els darrers anys hem pogut presenciar com gèneres sovint considerats menors –talment la fantasia, la ciència-ficció, les aventures policíaques i les peripècies eròtiques– han gaudit d’una forta pujada pel que fa a la varietat, a la quantitat i a la qualitat de nous títols. Darrere d’aquesta tendència sens dubte positiva hi ha l’esforç d’editorials especialitzades –Males Herbes, Llibres del Delicte, Crims.cat i Edicions de la Ela Geminada, entre d'altres–, però també el fet ja inqüestionable que la immensa majoria de propostes literàries del segle XXI plantegen una reformulació i una hibridació de diferents possibilitats: és el que aconsegueixen Xavier Aliaga, Núria Cadenes, Salvador Company, Joan Jordi Miralles, Anna Moner, Lucia Pietrelli, Albert Pijuan i Irene Solà, per citar-ne alguns exemples destacats. Un cas recent és la darrera novel·la de Miquel Àngel Vidal, Vint-i-cinc dies d’agost i tres dies de setembre, publicada a AdiA Edicions després d’haver guanyat un guardó cada cop més prestigiós com és el premi Antoni Vidal Ferrando. L’obra en qüestió és un autèntic i frenètic thriller que denuncia la corrupció de les clavegueres de l’Estat a través d’una mirada calidoscòpica damunt d’una vasta galeria de personatges. Per tal que cada personalitat tingui el seu desplegament, les pàgines volen a través d’un colossal tràveling audiovisual i psicoemocional compost de trames i subtrames molt elaborades en què cada peça encaixa en un complex engranatge narratològic, recurs que l’autor ja havia fet servir amb destresa a La ciutat de les ànimes, publicada a Ensiola després de merèixer el premi Ciutat de Palma de novel·la.

Per la seva ambició, i per una poderosa escriptura treballada durant més de dotze anys, Vint-i-cinc dies d’agost i tres dies de setembre no és només una novel·la que enganxa i que, per tant, satisfà les ànsies d’acció de totes aquelles persones que s’ho solen passar pipa mirant un film de Netflix, sinó que es tracta d’una ponderada i profunda indagació en les ombres de l’ànima humana a partir d’unes premisses que constaten la necessitat dels creadors actuals de fer servir totes les possibilitats creatives al seu abast per continuar engrandint els horitzons d’expectatives i els límits de l’escrit. Miquel Àngel Vidal continua la seva recerca en un dels temes que l’apassionen, la traïció, però també s’endinsa en nous territoris com els conflictes d’amor i d’odi entre un pare i un fill, com també en l’amistat i l’heroisme talment lluors que guien en el caos.

Vint-i-cinc dies d’agost i tres dies de setembre, de Miquel Àngel Vidal, és un magnífic treball literari que aprofita i subverteix les tradicions de la novel·la negra i de la novel·la coral tot projectant-les cap a nous futurs i tot confirmant, de bell nou, el talent d’un narrador de raça.