Llegir la biografia de Josep Pla que ha escrit Xavier Pla és un regal. Si no l'heu llegit, aprofiteu l’estiu per fer-vos-el. És d’aquells llibres que t’acompanyen tota la vida. És el llibre de l’any i, per tant, també té dret a ser el vostre llibre de l’estiu. No vull acomiadar l’Ara Llegim d’aquesta temporada sense tornar a parlar-ne. És una obra inesgotable, tant en els detalls com en la valoració global, tant en el retrat psicològic individual com en el reflex d’una època.
Per la seva dimensió i profunditat, demana temps i tranquil·litat d’esperit. Només així un pot penetrar en l’esperit dens, esmunyedís i contradictori d’aquest monumental home de lletres, home de poder a l’ombra, de plaers confessables (no tots), un sentimental que es protegia amb una capa de cinisme escèptic, un brillant seductor egoista, a vegades odiós. Ficar-s’hi és, també, capbussar-se en el mar remogut del segle XX català, mullar-se en el seu onatge tumultuós, en la salabror d’un país que no acaba de trobar la manera de ser. Un país mancat en la seva ambició de ser. Aquest és el drama que tan bé representa Pla, el ciclotímic per antonomàsia que va fer de l’escriptura el seu refugi i la nostra salvació.
Ell sabia que era, o volia ser, un gran escriptor, però sabia també que, per l’atzarós fet d’haver nascut en aquest racó de món, amb el qual se sentia tan íntimament identificat, no seria reconegut universalment. D’això se’n va adonar del tot com a guanyador avergonyit de la Guerra Civil: llavors va comprendre de debò la magnitud del drama, la condemna de ser a mitges, de viure escindit, d’estimar a les palpentes, d’escriure a cavall de dues llengües, d’anar coix per la vida.
El que durant els anys de joventut i de la Segona República havia sigut un joc bèstia i atractiu, el de la política i del periodisme, el del catalanisme sempre al punt de mira, i el joc de buscar l’èxit literari a tot preu, de cop esdevé una derrota sense pal·liatius. Catalunya ha perdut, ell ha perdut. Tots hem perdut. Mort, exili, fractura, buidor. La precària civilitat que s’havia aconseguit ha quedat en no res: la llengua silenciada, la cultura destruïda, l’educació perduda, l’autogovern anorreat. No hi ha present. No hi ha futur. Com tornar a començar? Com sortir de la foscor? Com recuperar el somriure, ni que sigui lacrimogen i alcohòlic?
És aquí quan emergeix un Pla reconcentrat, empès per una vitalitat fenomenal, disposat a posar llum a la grisor. Què és, sinó, El quadern gris? Si tot el que val la pena és passat, ell farà la màgia literària de reconvertir aquest món perdut en una obra –una realitat– de futur. Es disposa febrosament a posar-hi noms, verbs, adjectius i complements, a insuflar ànima a la vida trencada. Sobre el paper, el temps deixa de tenir importància. La bona literatura és atemporal. L’operació no és nostàlgica, és èpica: és una aventura per salvar els mots, la terra, la gent, la llibertat. L’escriu des de la seva preuada llibertat interior. Des de la seva comoditat dins el règim dictatorial i el seu prestigi d’autor conservador, força les costures, va guanyant terreny article a article a Destino i, gràcies al Cruzet de Selecta, molt aviat llibre a llibre en català.
I se’n surt. Únic i febril, recupera els seus lectors i en fa milers de nous. Aconsegueix salvar l’Empordà i Catalunya. Però quan arriba la llibertat, ja no és el seu país. Ell, que ha estat clau en la continuïtat, se sent esgotat, desubicat. La vellesa sempre és cruel. Tanmateix, no deixa d’escriure fins a l’últim sospir, atrapat en la roda eterna, compulsivament, amb variacions repetitives de la seva obra mestra: "He nascut a Palafrugell (Empordà petit) el 8 de març de 1897. La totalitat de la meva sang és empordanesa. El meu paisatge bàsic està comprès entre el puig Son Ric, de Begur, a llevant; les muntanyes de Fitor a ponent; les illes Formigues a migdia i el Montgrí a tramuntana. Sempre m’ha semblat que aquest país és molt vell i que per sobre hi ha passat tota classe de gent, gent errant i diversa".
Bon estiu i bona lectura. Que Pla us acompanyi.
