La gran novel·la de Sally Rooney

Ens pensem que seríem capaços d’identificar i repetir la llista de sentiments que ens assalten al llarg d’una conversa important amb algú proper (ira, sorpresa, culpabilitat, tristesa o estupefacció, per dir-ne només uns quants), però el més probable és que se’ns presentin tots alhora, confosos en un torrent d’aigua poderós, i que l’endemà de la conversa amb prou feines puguem referir-nos-hi de manera vaga. Hi ha gent, psicològicament dotada o preparada, que els pot identificar i anomenar un per un, però no és tothom, i després hi ha encara menys persones que, els hagin viscut o no, tenen el do d’escriure i fer funcionar determinades escenes literàries perquè aquell gavadal de sentiments travessi de dalt a baix els lectors. Aquests són els bons escriptors, i si alguna cosa queda clara llegint Intermezzo, la quarta novel·la de Sally Rooney, és que l’escriptora irlandesa que va ser etiquetada com a fenomen generacional amb l’èxit esclatant de Gent normal pertany al grup selecte dels (molt) bons escriptors. Ja no escriu només per a una generació i ja no es limita al tema de l’amistat: podríem dir que ha madurat, però això revelaria més coses de nosaltres com a lectors amb prejudicis que d’ella, que només ha fet el que ha de fer qualsevol escriptor amb ambició: créixer artísticament entomant reptes cada vegada més difícils.

Un blurb de Zadie Smith ens ho adverteix a la coberta: "Una intel·ligència excepcional". I sí, qualsevol lector mitjanament sensible que agafi aquesta novel·la sobre dos germans mal avinguts passant el dol per la mort del pare tindrà la sensació que li han regalat l’entrada d’un espectacle: el d’un cervell altament dotat per a la creació literària treballant a ple rendiment. Hi trobarà profunditat de pensament, diàlegs amarats de subtext, perfils de personatges tan aguts com ràpids, un grapat de reflexions fondes sobre l’herència, el dol i l’amor, una anàlisi social i econòmica de la societat occidental d’avui (Mark Fisher, quants royalties no estàs cobrant!), una alternança de veus narratives, un joc estilístic que contraposa dues maneres d’escriure, una de més diàfana i concisa, i una altra de més fosca, sofisticada i de ritme sincopat; però sobretot hi trobarà retrats commovedors d’alguns moments de l’ànima humana, els rars instants en els quals una llum tènue, un raig gairebé diví, revela els replecs psicològics més amagats dels personatges i porta a primer pla, sense dir-les de manera òbvia, algunes de les grans preguntes que planteja l’art: què fem aquí, per què ens estimem o ens odiem, cap on anem, com ens relacionem i com convertim el cúmul d’estímuls i d’accidents vitals en un dibuix amb sentit i direcció.

Dos models de masculinitat enfrontats

Els dos germans protagonistes han d’aclarir si pensen deixar de fer-se mal a cada conversa que mantenen i si poden ser fidels al desig que els palpita i que no va en la direcció més convencional del món: parelles amb diferències d’edat i amors múltiples en lloc d’un de sol. Estan construïts per representar dos models de masculinitat enfrontats avui: la nova, més supeditada al desig i les necessitats de les dones, i la vella, encara centrada en ella mateixa com a motlle al qual s’han d’adaptar les dones. Però, en el fons, Rooney ha escrit una novel·la sobre el concepte de canvi com a motor vital i, com a escriptora, s’ha proposat descriure el nombre més gran de moments possible en els quals es produeix aquest canvi. És una oscil·lació mínima, a vegades, i requereix ser molt subtil, però ella ho és, i la seva literatura –essencialment dialogada, no s’ha d’oblidar que la novel·la també és l’art del diàleg– navega còmodament entre el desig i la desesperació, entre la culpa i l’orgull, entre el dolor i el plaer d’uns personatges que són com sacs de sentiments amb potes.

Intermezzo és la possibilitat d’un temps a part, el temps que a vegades voldríem per reorganitzar les nostres vides, però del qual no disposem mai. És també el temps de la lectura que ens regala: cinc-centes pàgines sense ni una sola frase banal. Rooney confia en la seva oïda finíssima i treballa cada escena fins a l’extenuació: cada frase i cada gest de cada personatge tenen una funció precisa, no només comunicativa, sinó plena de dobles o triples capes de significat. Tot està a punt per ser representat en un teatre, o en versió audiovisual, cosa que passarà, sens dubte. I sí, tothom és excepcionalment atractiu (potser no calien cinc protagonistes guapos), i tot passa segons els cànons del mainstream, però és que aquest és el món de Sally Rooney, una escriptora de Dublín hereva del bo i millor de la tradició literària anglosaxona, que és ser una hereva molt rica. Amb una traducció de Ferran Ràfols Gesa que brilla tant com la prosa nítida de Rooney, aquesta només pot ser una de les millors novel·les de l’any.