Andreu Llinàs: "Els grans conflictes passen quan l'he d'ajudar a estudiar"

BarcelonaVaig sentir dir a una editora anglesa que a la seva editorial sempre hi havia lloc per a llibres de ballarines. Em va cridar l'atenció aquest comentari i vaig pensar que era una llàstima que, tot i que la meva filla havia fet uns anys de ballet, a mi no se m'ocorreria cap història sobre el tema. Si jo fes un llibre de ballarines, com seria? El primer que vaig pensar va ser: ballarines que reparteixen bufetades.

Ballarines que reparteixen bufetades!?

— Em va fer molta gràcia aquest contrast. Uns dies més tard, llegint una biografia de Maria Antonieta, vaig trobar un enrevessat episodi d'unes joies, d'uns lladres intentant robar una joia, bufetades sobre l'escenari i un final satisfactori. Així em va sorgir la trama quasi sencera del llibre.

El llibre és una apologia de la colla, de la tribu. Nou noies! Éreu colla a casa?

— Tinc cosins, un germà i una germana i vaig tenir la sort de tenir molts amics. També el record de les colònies d'estiu i l'experiència de conviure en grup sense gaire interferència dels adults és un element important. Són coses que trobo a faltar i que mai he aconseguit replicar de la mateixa manera. D'adolescent, em vaig tornar molt introvertit...

Ara és la teva filla, la que és adolescent. Com ho porteu?

— Intento que hi hagi poc conflicte. Miro d'agafar-me les coses amb paciència. Si, per exemple, li demano que endreci l'habitació, ja sé que ho farà només a mitges i que l'endemà l'hi hauré de tornar a demanar, i possiblement, un altre cop el dia següent. Intento no estar-li gaire a sobre. De totes maneres, ella no és gaire conflictiva.

En una cosa o altra heu de xocar.

— Els grans conflictes passen quan l'he d'ajudar a estudiar i s'hi van sumant coses com ara que només mira el rellotge, o que s'ha deixat el llibre per tercera vegada o que es distreu cada dos per tres. De vegades perdo la paciència i comença a haver-hi crits d'una banda i l'altra, però després ens calmem i seguim.

Disculpa, però què hi feu a Panamà?

— La meva dona i la seva família són d'aquí. Tant jo com la meva dona treballàvem a Palma com a tècnics de cine i televisió, però jo sempre havia tingut la il·lusió de dedicar-me a dibuixar. Quan va néixer l'Ariadna vaig adonar-me que el temps passava i que si no m'hi dedicava de ple, no aconseguiria avançar amb els meus projectes. Així que vam decidir llogar el nostre pis de Mallorca i traslladar-nos aquí, a Las Tablas, on la família de la meva dona ens deixava una casa. D'aquesta manera em vaig poder dedicar només a dibuixar i escriure. La meva dona continua treballant en rodatges de cine i televisió com a encarregada de vestuari. Això implica que amb certa freqüència ella vagi a treballar a la ciutat, mentre jo em quedo amb l'Ariadna al poble.

I què en pensa la teva filla del lloc on viviu?

— De petita, no hi havia cap problema, però ara comença a veure les limitacions que té. En aquest poble hi ha poques coses per fer. No està pensat perquè els adolescents s’hi puguin moure amb autonomia. A ella li agradaria fer el batxillerat a Mallorca, així que, d'alguna manera, ho arreglarem perquè pugui ser així. Després està decidit que estudiarà en alguna universitat d'Espanya o d'Europa.

Fins ara esteu contents amb l’escola?

— Després del confinament, l'escola va ajuntar els dos grups que hi havia del seu curs i la dinàmica entre els alumnes s'ha fet més complicada. La meva filla ha viscut situacions difícils. No directament, però sí a través de companyes. Una va patir assetjament, i una altra problemes d'identitat i autolesions.

Veig que no està sent gens fàcil...

— A causa de la pandèmia i dels problemes sorgits a l'escola, he intentat no fer-li les coses més difícils i he pecat una mica d'indulgent. El que ara em preocupa és anar aconseguint reduir els temps de pantalla i introduir una mica d'exercici, perquè no li agraden els esports.

Si li preguntés què li agrada especialment del seu pare, què em diria?

— El fet d'intentar donar-li bastant llibertat. O, tal vegada, que mai li faig fregar els plats. Reconec que la tinc una mica consentida.

I què canviaria, de tu?

Quan l'hi he demanat, ha somrigut amb malícia i m’ha dit: "Que no fossis calb".