La guerra comercial arriba a Europa (i ve carregada de males notícies)

BarcelonaEl dogma del lliure comerç fa aigües. Després d'anys de laissez faire, tornen els aranzels. Amb la presidència de Donald Trump als Estats Units, Washington va obrir diverses disputes comercials amb la Xina que Joe Biden no ha fet més que incrementar. La Unió Europea s'hi ha acabat afegint: els últims damnificats, els productors de carn de porc europeus (el porcí és un sector molt potent a Catalunya), víctimes col·laterals d'una nova escalada aranzelària entre Pequín i Brussel·les que també ha afectat el conyac francès i els cotxes de luxe per la banda europea, i els vehicles elèctrics, la vainilla o les canonades d'acer xineses. ¿Occident està entrant en una guerra comercial? Per què augmenten els aranzels?

Malgrat que de moment les discussions se centren en uns quants productes, les escalades aranzelàries acostumen a afectar productes que no tenen res a veure amb les discussions inicials. Això amplia els sectors afectats, i acaben suposant una generalització de les barreres comercials que deriva en costos més elevats per a les empreses importadores. Alguns experts apunten, de fet, que aquestes tensions comercials derivaran en preus més alts que impediran que la inflació torni als nivells prepandèmia.

Durant els últims 40 anys, el foment del comerç lliure ha sigut la política preferida per les cancelleries d'arreu del món. La Xina va ingressar a l'Organització Mundial del Comerç (OMC) el 2001 gràcies al president nord-americà Bill Clinton, que va actuar de "Ciceró", recorda Pere Joan Plaza, professor de l'Escola Superior de Comerç Internacional de la Pompeu Fabra (ESCI-UPF) especialitzat en política comercial europea. Clinton, que també va ser l'artífex del NAFTA (l'acord de lliure comerç entre els EUA, Mèxic i Canadà), era un dels principals defensors de la teoria del desenvolupament, que argumentava que l'obertura als mercats exteriors de països en vies de desenvolupament no només fomentava el creixement sinó que acabava derivant també en reformes polítiques de caràcter democràtic a través de la creació d'una classe mitjana, una visió compartida arreu d'Europa.

"Això en el gegant xinès no s'ha produït", apunta Plaza. "No ha passat", afegeix Mark Jeffery, també professor d'ESCI-UPF especialitzat en dret i política comunitaris. Al contrari, tot i el desenvolupament econòmic evident de l'economia xinesa, el Partit Comunista es manté com a única formació política del país i, amb Xi Jinping de president, ha agafat una deriva encara més autoritària que en dècades anteriors.

"La UE s'adona que ha estat actuant amb el lliri a la mà", explica Plaza, per la qual cosa ara intenta posar límits al lliure comerç. "Ha fet una nova lectura a la política comercial", afegeix, amb la introducció cada cop més insistent d'"objectius no comercials" als acords amb els quals arriba amb tercers països, com ara imposar estàndards de polítiques laborals o de respecte als drets humans. "Hi ha una condicionalitat política més elevada", comenta.

Malgrat el canvi de rumb, però, la UE sempre intenta anar "amb molta cura" de tenir un mínim de respecte per les normes internacionals, apunta Jeffery. Tot i que les tarifes als cotxes elèctrics xinesos "han apujat la temperatura" de les relacions amb Pequín, la política de la UE serà la de "negociar" i anar "pas a pas", en la mesura del possible mantenint les converses en el marc de l'OMC. "La UE intenta mantenir una certa elegància i el discurs oficial és el de la multilateralitat, respecte a les regles de joc i la separació dels estats per no distorsionar la competència als mercats internacionals", comenta Plaza.

Justament en aquesta distorsió dels mercats per les ajudes governamentals és on s'ha agafat ara Brussel·les per imposar els aranzels al vehicle elèctric xinès. Des que el 2018 l'agència estatal de gestió d'actius de la Xina va publicar una guia per la inversió en tecnologia verda, la quantitat dedicada a aquesta finalitat no ha parat de créixer i ha situat el país al capdavant de les inversions verdes al planeta. En total, la Xina va destinar l'any passat 546.000 milions de dòlars a inversions en tecnologia verda, des de vehicles elèctrics fins a panells solars, passant per l'energia eòlica o les bateries. Aquesta xifra triplica els 180.000 milions invertits pels 27 estats de la UE i gairebé quadruplica els 141.000 milions dels EUA. A nivell industrial, al món es van invertir 79.000 milions de dòlars en plantes manufactureres de baixes emissions, el 90% de les quals en territori xinès, segons un estudi de Bloomberg.

De fet, la indústria xinesa s'ha posat les piles en l'última dècada i les companyies europees ho han notat. El cotxe més venut a Espanya l'any passat va ser l'MG ZS, fabricat a la Xina. I l'automoció tradicional no és l'únic punt on destaca la innovació industrial: la Xina va exportar el 2023 430.000 cotxes elèctrics a la UE valorats en uns 10.000 milions d'euros, més del doble que dos anys enrere. De fet, el dèficit comercial europeu amb el país asiàtic es va multiplicar gairebé per tres entre el 2013 i el 2022, tot i moderar-se fa un any.

Els països europeus –especialment Alemanya i França, els principals productors de cotxes del continent– es van adonar que els competidors xinesos els havien agafat a contrapeu, en bona part gràcies a les fortes ajudes que reben de les autoritats xineses, a la "falta de transparència" i al poc respecte a la propietat intel·lectual, assenyala Jeffery. "La indústria europea volia acabar d'amortitzar el motor d'explosió", recorda Plaza, i es va veure sobrepassada a nivell tecnològic per la xinesa.

La imatge que sovint tenim del comerç sino-europeu és que la Xina exporta a Europa productes de baix valor afegit, com ara roba, mentre que les empreses europees venen cotxes i electrodomèstics cars al gegant asiàtic. I aquesta percepció podia ser correcta fa vint anys, però actualment ja no ho és. El producte xinès més importat a la UE el 2022 va ser equipament de telecomunicacions per un valor d'uns 62.000 milions d'euros, seguit d'aparells elèctrics i de maquinària de processament de dades. El tòpic que la indústria xinesa només ens ven samarretes o els bolígrafs del basar xinès de la cantonada va caducar fa anys.

L'antiglobalització guanya adeptes

Més enllà de les ajudes, però, hi ha dos corrents de fons que expliquen les creixents tensions comercials de la Xina amb els EUA i la UE. D'una banda, a les economies desenvolupades, electoralment el lliure comerç resta. Després de quatre dècades d'"hiperglobalització accelerada", amb llargues cadenes industrials repartides per tot el món (una samarreta o un mòbil poden fer la volta al món diverses vegades fins que arriben a la botiga), moltes regions tradicionalment industrials d'Europa i els EUA van veure esfumar-se en pocs anys el seu teixit industrial per culpa de les deslocalitzacions a països asiàtics o llatinoamericans.

Això ha tingut conseqüències sobre la població treballadora, que ha passat a votar en massa partits populistes d'esquerres i de dretes que clamen contra el lliure comerç. "Són els desheretats de la globalització, gent que ha perdut la feina perquè la seva empresa s'ha deslocalitzat", apunta Plaza. No és casualitat que els estats més desindustrialitzats fossin els que donessin la victòria a Trump a les presidencials del 2016.

Aquest context porta els EUA a posar fre a la seva política comercial, i els governs europeus –on l'extrema dreta també va a l'alça– n'han pres nota. Els últims anys la UE ha tancat força acords comercials, amb països com el Japó, Corea del Sud, el Canadà, Sud-àfrica o Mèxic. Però no ha estat capaç de tancar-ne ni amb els EUA ni amb la Xina. Amb el primer país, les negociacions per crear l'Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió (TTIP, en anglès) es van aturar el 2016 quan Trump va arribar a la presidència dels EUA. El 2019 la Comissió Europea va declarar les converses "obsoletes" i va donar per mort políticament l'acord.

En el cas de la Xina, la UE hi té un acord global d'inversions que, tot i que està redactat, no s'ha arribat a signar mai perquè el Parlament Europeu no l'ha aprovat. El següent pas, que seria "un gran acord comercial", avui no està damunt la taula, explica Plaza.

A més, en el cas europeu hi ha un segon corrent, en aquest cas geopolític: la pandèmia i la guerra amb Ucraïna van fer saltar les alarmes a les capitals europees. Amb l'esclat de la pandèmia, a la UE "no hi havia mascaretes", recorda Jeffery, i es va dependre de la importació de la Xina. Posteriorment la crisi dels microxips va evidenciar la dependència de Taiwan, mentre que la invasió d'Ucraïna va comportar una crisi energètica a mig Europa per la dependència del gas i el petroli russos. La conclusió europea va ser clara: "No podem dependre només d'un país", i això és justament el que estava començant a passar amb la importació de cotxes elèctrics, però també de plaques solars i tecnologia verda, de la Xina, explica Jeffery.

A més, "la Xina juga un paper molt clau en les sancions" d'Occident contra Rússia, ja que està comprant cru rus i, per tant, està ajudant a finançar la invasió d'Ucraïna, cosa que no agrada gens als estats europeus ni als EUA.

En matèria comercial, Plaza destaca que la UE actua "amb una sola veu", un fet que no es produeix en altres àmbits de la política internacional, com ara la defensa. Això no vol dir que no hi hagi discrepàncies entre governs, però al final qui té l'última paraula és el comissari europeu. En aquest sentit, veient que el signe dels temps virava cap al proteccionisme, el 2020 la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, va aprofitar la dimissió del comissari de comerç, l'irlandès Phil Hogan, per atorgar la cartera a Valdis Dombrovskis, llavors ja vicepresident i un "pes pesant" de l'executiu comunitari, a fi de potenciar el tema en l'agenda de Brussel·les.

Malgrat les tensions, la mida de la Xina i la multilateralitat de les relacions internacionals actuals fan que sigui difícil, de moment, un trencament total. El govern xinès ha mantingut una posició de diàleg amb la UE i Alemanya, el gran exportador europeu. D'una banda, els EUA, la UE i la Xina tenen uns mercats interiors tan grans que són molt llaminers per a qualsevol multinacional, tingui on tingui la seu. De l'altra, el règim xinès "no és una democràcia", indica Jeffery, per la qual cosa la Xina se situa com un "rival polític" dels EUA i la UE –les continues amenaces de Pequín a Taiwan, aliat nord-americà, en són un altre exemple– en un món cada cop més tensionat geopolíticament. Caldrà esperar per saber si acaba prevalent l'interès econòmic o si les ambicions territorials passen per davant.