Habitar un vaixell al Sena: com fer una casa sense perdre l’aire de barcassa

Quan els arquitectes de l’Atelier Berger Milà, un estudi fundat per la catalana Gemma Milà i el francès Corentin Berger, van rebre l’encàrrec de transformar un vell vaixell buscamines de la Segona Guerra Mundial en la casa a París de l’editora Nina Salter (filla de l’escriptor nord-americà James Salter), es van plantejar un repte: havien de trobar l’equilibri entre l’atmosfera d’una casa que vol ser confortable i la d’una barcassa històrica que no ha de perdre el seu caràcter singular. És el que els va obsessionar durant una reforma que es va allargar dos anys llargs perquè, entre altres coses, el vaixell atracat al Sena estava en mal estat, també perquè la temporalitat dels obrers i artesans especialitzats en vaixells és diferent de la de la construcció d’edificis i perquè ells mateixos, els arquitectes responsables del projecte, havien d’aprendre les especificitats d’una embarcació.

En un vaixell, explica Gemma Milà –que també imparteix un màster de paisatge a l’ETSAV–, no pots tomar, ni obrir i tancar les parets divisòries perquè són la seva estructura, allò que també el sustenta i li dona estabilitat. Així que es tractava de fer una mena de restauració i reinterpretació d’allò que tenia la vella barcassa i convertir els seus 250 m² habitables –comptant la coberta que li proporciona unes generoses terrasses amb vistes privilegiades al parc reial de Saint-Cloud– en una llar que, a més, la propietària també fa servir sovint per rebre els amics i col·laboradors de la seva editorial. 

La cabina que sobresurt de la coberta, gràcies a la reforma, és avui un espai únic, ample i amb molta llum natural que reuneix una gran sala amb xemeneia, un menjador i la cuina que els d’Atelier Berger Milà van fer aprofitant l’antic escriptori del comandament del vaixell. És, a més, un espai amb una mirada molt oberta a l’exterior a l'haver decidit fer molt més grosses les finestres, cosa que a més es gaudeix especialment pel fet d’haver creat un banc que recorre els finestrals per sota i que serveix per passar-hi el sistema de calefacció i fer-hi també caixes per a l’emmagatzematge necessari a tota llar. 

Sense modificar el volum d’aquesta cabina reconvertida en l’espai públic o de dia de la casa-vaixell, el que ha estat essencial és potenciar les obertures per a una bona ventilació creuada i especialment fer una tria de materials de qualitat per substituir, per exemple, el parquet de plàstic que hi van trobar a terra per un de fusta natural de noblesa notable. Igualment, també ha estat important en aquest espai la decisió de pintar de blanc la fusta de les parets i els sostres i així crear una atmosfera més de casa i potenciar el contrast amb el terra i alguns elements que conserven la fusta original.

Aquesta convivència entre la fusta vella i el blanc és especialment visible al nivell de sota, el que queda dins el casc del vaixell, el lloc on originalment, fa dècades, hi havia els motors i altra maquinària. Conservant tota la compartimentació s’hi han pogut treure cinc dormitoris també amb bones vistes, banys generosos ara restaurats, i arreglar una cuineta ja existent per als quefers més senzills i quotidians. Per cert, per passar les instal·lacions s’ha aprofitat l’espai entre el casc original de fusta i el metàl·lic que es va construir a l'acabar la Segona Guerra Mundial.  

En tot cas, el repte s’ha aconseguit amb escreix. Perquè aquest Fairmile és ara una casa sense deixar de ser un vaixell històric amarrat a un lloc molt especial del Sena. Sí, es tracta d’això, d’habitar el riu i formar part de la comunitat de barcasses que, l'una al costat de l’altra, a París, fan un veïnatge i una vida diferent.