10/09/2024

Com haurien d’haver estat els uniformes paralímpics espanyols?

El 28 d’agost va tenir lloc la inauguració dels Jocs Paralímpics de París, disset dies després que finalitzessin els Olímpics. Una separació temporal que possiblement respon a qüestions organitzatives, però que, d’altra banda, visibilitza clarament la segregació i jerarquització social que hem establert entre els que es considera que posseeixen plenes capacitats i els que no. Però, qui decideix i a partir de quins valors i interessos s’estableixen els límits d’aquesta capacitat, de la qual es desprèn la idea de discapacitat? La inclusió hauria de ser una qüestió fonamental en tota societat, i esdeveniments com uns Jocs Paralímpics han de tenir vocació d’exemplaritat, de cara a un món que, en aquesta matèria, el més calent encara ho té l’aigüera. La roba, pel fet d’acompanyar el nostre cos en tot el que fem i condicionar-ne la relació amb el món, encara és més determinant en l’esport, on la mobilitat és fonamental. Per tant, com haurien de ser els uniformes paralímpics?

Tenint en compte la importància d’emplaçar sempre l’usuari en el centre de tot procés de disseny, John Smith, l’empresa encarregada d’elaborar els uniformes paralímpics espanyols, havia d’haver-se preguntat fins al detall sobre les necessitats dels diferents esportistes i les seves discapacitats. Un repte complex però profundament enriquidor, que reclamava responsabilitat i compromís total amb l’usuari. Ans al contrari, John Smith ha dissenyat uns xandalls massa propers als estàndards. Tot i emprar teixits elàstics força còmodes i gomes en comptes de botons, no ha desplegat totes les possibilitats adaptatives existents. En conseqüència, molts esportistes han de realitzar ells mateixos les adaptacions pertinents i, en el cas que es requereixi, fer ús de persones properes perquè els ajudin a vestir-se i desvestir-se. Un fet que vulnera un dels objectius més importants de la roba adaptada: l’autonomia. A banda dels colors mediterranis i de la incorporació d’obres de Joan Miró i de l’artista urbà Okuda, que John Smith va ressaltar en l’acte de presentació pública, aquests uniformes són una oportunitat perduda per a avançar de manera decidida en el disseny inclusiu.

Cargando
No hay anuncios

La dissenyadora de roba adaptada Victoria Jenkins ha posat de manifest que, si els esportistes paralímpics no es beneficien de les mateixes tecnologies que els olímpics, això suposa una clara discriminació que afecta directament el seu rendiment i els allunya de poder competir al mateix nivell. Als antípodes de l’espanyol, trobaríem l’uniforme del Canadà com a clar exemple de bon disseny. Tal com explica a les xarxes socials l’esportista en cadira de rodes Alison Levine, el seu xandall està pensat fins al més mínim detall d’acord amb les seves necessitats. Un disseny que, entre altres característiques, compta amb butxaques grans a la part frontal de les cames en comptes dels malucs, un teixit especialment suau a la part posterior de les natges i les cuixes i cremalleres magnètiques que faciliten el tancament.

Cargando
No hay anuncios

Sempre podem pensar que la realitat de les persones amb discapacitat és tan sols una qüestió minoritària, però, contràriament, hem de ser conscients que, en una alta probabilitat, tots acabarem patint-ne alguna, de discapacitat. Sense anar més lluny, l’envelliment comporta una pèrdua de facultats. La qüestió no passa per dissenyar la roba únicament per a qui pateix la discapacitat, però sí per col·locar aquesta persona en el centre. D’aquesta manera, resolent les seves necessitats la resta de la societat també pot utilitzar aquesta roba, cosa que no succeeix quan el punt de referència del disseny és la persona que no presenta cap discapacitat. Un exemple clar és el dels tancaments, ja que no tots podem cordar-nos uns botons, però tothom pot fer servir velcros o imants, els quals podrien fer-se més habituals. De fet, aquesta és precisament l’essència del disseny inclusiu, el qual, lluny d’estar pensat per a una minoria i aprofundir encara més en la seva exclusió, té la capacitat d’abraçar i englobar tota la diversitat humana.