Òscar Andreu: “He arribat a ser més espanyol que els ous del toro d’Osborne”

BarcelonaEl Casino de l'Aliança acull, del 2 al 5 de novembre, el Cruïlla Comèdia. Seran quatre dies de stand up en català amb noms com Marc Serrats, Oye Sherman, un roast a Joel Díaz o un monòleg d'una hora sobre llengua a càrrec d'Òscar Andreu. En aquesta entrevista, el col·laborador de l'Està passant i mitja taronja –o llimona– de La competència avança quines inquietuds sobre el català desgranarà el cap de setmana i, de passada, traça un repàs a fons de la seva trajectòria.

Què ens pots avançar del monòleg sobre la llengua que faràs al Cruïlla Comedy?

— Puc avançar que el faig jo, cosa que fa de mal avançar perquè, si no fos el cas, seria ara i aquí amb tu...

Efectivament, com a primícia és pobra.

— T’afegiré dos detalls més. Es titula Crida als ocells de colors llampants. I és un monòleg on recullo la meva experiència com a catalanoparlant en un ambient castellanoparlant dels zero als trenta anys. A banda de l’autobiografia lingüística és també una reflexió sobre què significa parlar una llengua mitjana en un país on hi predominen tres llengües imperials, i sovint, imperialistes, com són el francès, el castellà i ara, a través de xarxes i mitjans, també l’anglès.

És un monòleg optimista o pessimista?

— Optimista, perquè el pessimisme és reaccionari i no m’hi veuràs mai, en el seu canal. El pessimisme és paralitzant. I jo no és que busqui que les coses siguin optimistes, però sí que hi hagi una llumeta al final del túnel.

I què ens cal fer per poder arribar on la llumeta, i esperar que no siguin els fars del tren?

— No ho pots tenir tot controlat, perquè això també resulta paralitzant, així que la llumeta passa per la presa de consciència del 30% que tenim com a primera llengua el català i per la solidaritat del 60% que té com a primera llengua el castellà. I, per primer cop a la història, passa així mateix per la solidaritat de l’altre 10% de conciutadans, que no tenen ni el català ni el castellà com a primera llengua. Depèn de com ho vegin aquests parlants, de quina llengua triïn, de quina detectin que els és més pràctica... això ens acostarà a la llum al final del túnel.

És un problema polític o social?

— És una barreja claríssima. Primer d’arrel política: estem immersos en un procés d’autodeterminació i, al mateix temps, en un de substitució lingüística. En un procés llarguíssim amb molts aspectes de genocidi cultural, i això ho afecta tot. La cultura, per descomptat, però també la societat, la política del propi país i del país del costat... és un problema maco de viure, vaja.

“Els catalanoparlants hem problematitzat la llengua. Ho hem convertit en antipàtic”. És part de l’argumentari que sents sovint a l’esquerra no catalanista.

— Esclar... Aquesta gent, que jo els anomeno els seductors, tenen tendència a voler defensar uns drets lingüístics a través d’això, de la seducció. S’acosten de manera acrítica a un problema polític de substitució lingüística. L’esquerra espanyolista nostrada pensa que si no es parla més català és perquè tu no la mames prou. Alhora, aquesta gent és molt de reivindicar les altres lluites pels drets que no són els lingüístics, siguin les sufragistes o els que reclamaven la jornada de vuit hores. Però tu no els deies als de La Canadenca: “Voleu una jornada de vuit hores? Quedeu amb l’amo a fer un Cacaolat, i el que sorgeixi, i probablement ho aconseguireu”. Només ho utilitzen amb nosaltres perquè en el fons el que hi ha és una catalanofòbia que s’ha consolidat. Ells es pensen que aquesta posició és neutra i no ho és. Va en contra dels catalans i dels nostres drets lingüístics.

El mercat econòmic és qualsevol cosa menys neutre, i al mercat lingüístic passa el mateix.

— El mercat, si el deixes anar, és una jungla. I en una jungla, guanyen els tigres. Que són les llengües majoritàries. Després hi ha la resta de llengües, el 95% de les del planeta, que segons la Unesco estan amenaçades. Si tot és lliure mercat sense que nosaltres hi puguem participar, estem morts.

Creus que el Govern fa prou per la llengua?

— No!

El Govern fa bé per la llengua?

— No!

Aleshores?

— Una altra cosa és si d’aquí a dos o tres anys es comencen a veure els resultats del que s’està fent. Ni hi ha immersió lingüística en condicions, ni respecte al codi de consum, ni s’aplica la llei del cinema... I no saps ben bé mai si és que volen participar en la substitució lingüística, si és que falta talent i sobra mediocritat, si no en saben més, si és autonomisme que el tenen ficat fins al moll de l’os. Suposo que és una mica tot plegat.

Rosalía. Saldo positiu o negatiu per al català?

— Estic esperant el disc quíntuple en català. Serà positiu, segurament.

Fer humor popular en català correcte i amb consciència lingüística és més difícil?

— És que no sé ben bé què seria la correcció. Al programa tenim una sèrie de personatges que parlen un català a vegades pobre o interferit, perquè és una paleta de colors diferents. I fer humor popular en català és, entre d’altres coses i fonamentalment, una tradició en aquest país. Que ve de lluny, perquè arrenca dels bufons del segle XV i fins a La competència, hi ha un fil que uneix i que passa per L’esquella de la torratxa, La tralla, La campana, Cu-cut, Persones humanes, Zona Franca, Judit Martín, El Jueves, Està passant, el Senyor Bohigues, Jair Domínguez, Pepe Rubianes, Toni Albà... tots agermanats perquè, en un moment o un altre, han hagut d’anar a donar explicacions a la justícia espanyola. Hi ha cinc-cents exemples d’humor popular català que arriba al mercat.

Com et prepares els personatges?

— N'hi ha alguns que surten de tenir l’orella parada i que són estereotips, però amb algun afegit que els fa especials, i altres que surten de xerrar amb el meu soci, l’Òscar Dalmau. Altres, de mirar pel·lícules, i n’hi ha que venen de seure a l’autobús i esperar.

Quina de les teves creacions adores i quina comença a cansar-te?

— Adoro Jean Paul Desgrava. I em comença a gastar el doctor de Femta, sobretot per una qüestió de veu. Em cansa molt, físicament, fer determinats personatges.

I quin personatge s’assembla més a tu?

— Tots no, però n’hi ha tres o quatre que, si els sumes, surt un Frankenstein amb el meu nom. Per l’eix social, seria l’Avi Sense Nom, pel nacional en Mohamed Jordi i, pels meus set anys perpetus, Jean Paul Desgrava. Amb tots els matisos del món, eh? Que no estic guillat. O no gaire.

La competència les va deixant caure, i Espanya no queda precisament gaire ben parada. Hi ha hagut topades amb la propietat del Grupo Godó?

— Amb la propietat mai no ens han cridat al despatx ni ens han picat el crostó, per tant no tenim res a retreure. No només surt mal parada Espanya, la Catalunya autonomista també. Estem autocentrats en el país que no acaba de ser normal per les qüestions que tothom sap.

El Triangle va publicar el titular “Òscar Andreu, líder dels humoristes contractats per TV3 que difonen l’odi a Espanya”.

— No sé qui són, però vaja, forma part de la feina. I, en tot cas... si jo he arribat a ser més espanyol que els ous del toro d’Osborne! Jo professava una mena de nacionalisme banal. Jo m’emocionava amb la selecció espanyola d'handbol quan va guanyar un bronze no sé si en un Europeu o un Mundial... però les persones diguem que evolucionem. I la meva evolució passa per la presa de consciència. Odi a Espanya, diuen... pfff!

Tornant a La competència, quin és el secret després de més quinze anys d’èxit?

— No renunciem mai a esmolar l’eina, a retocar la màquina. El programa està en evolució constant i no ens adormim. Som molt conscients que el que tenim és maco, val la pena i agrada a la gent. I tenint en compte que a finals de mes cobrem, està bé tenir la màquina greixada. Si funciona, és perquè en tenim cura, de la primera a l’última frase. Del que es diu i com es diu. De les sintonies, de les transicions entre temes, de la qualitat del so... ens agrada fer això que fem i fer-ho bé.

Quin percentatge del programa és improvisat i quin un guió ferri?

— Depèn del dia. Ahir vam improvisar un 37,2% del programa i la resta estava escrit. Com més ben escrit està el programa, millor pots improvisar. És allò de Churchill, que se’n va d’una reunió dient: me’n vaig, que he de preparar un discurs que em toca d’improvisar d’aquí a dues setmanes. Improvisem en la mesura que sabem que podem tornar a un matalàs, a una xarxa, a un boti-boti.

I què et fa riure més, a tu?

— Mmm! De vegades les coses més insubstancials. L'slapstic, per exemple, que em connecta amb el nen de set anys. Una caiguda, una relliscada. No només les físiques, sinó també les psicològiques. Ho toca molt bé The office, del Ricky Gervais. Caus a terra perquè has trepitjat una pela de plàtan, o caus en una reunió perquè has dit una cosa que no tocava. Les persones que no s’adapten bé a l’escenari, al decorat, molt sovint a la vida.

Vau provar sort a TV3, amb La nit dels Òscars, però no va acabar de funcionar. Per què?

— La televisió, com saps, és un altre llenguatge, un altre codi, un altre format... i plats que pots servir a la cuina d’una ràdio no necessàriament han de sortir bé a la televisió. I també és una qüestió de temps. La televisió són altres tempos. I, com Guardiola, ens vam buidar ràpid, perquè ens demanava d’estar-hi molt a sobre, així que amb una temporada trimestral i part d’una segona ho vam tenir liquidat.

En vau sortir escaldats o teniu ganes de tornar-hi?

— En algun altre format, sí. Encara tenim idees que ens bullen. I hem presentat algunes coses a TV3. T’han trucat, a tu? Doncs a mi tampoc.

Parlem de la trobada amb l’altre Òscar: la química va ser instantània?

— Doncs no ben bé! (Riu) El primer dia a la facultat, jo, ben nerviós de no conèixer ningú, entro a l’aula i veig que a la primera fila hi ha un paio vestit íntegrament de jugador de beisbol. I penso: “A primera fila i vestit com un titella. Mai podria ser col·lega d’aquest pallasso”. Me’n vaig anar a l’última fila, esclar, però al final hem acabat sent pràcticament família.

I el moment de fer clic i passar de pallasso a amic i company d’armes?

— Després d’aquests quatre anys havíem anat coincidint a classe, perquè érem pocs, i també a moltes festes. Fins que un dia rebo trucada al telèfon fix i em diu: “Soc l’altre Òscar. M’he quedat sense treball de final de carrera. Sé que estàs preparant una cosa molt xula, ¿et va bé si em sumo al teu treball?”. Sí, mira, la idea és xula però no tinc preparat res, així que benvingut i escrivim el guió a quatre mans. I fins avui.

Quina era la idea?

— Originalment, un fals documental sobre nens llop en un bosc de Galícia, però la cosa va anar derivant fins a un fals documental... sobre el tràfic d’òrgans de Barcelona! Parlàvem de les fake news abans de les fakes news: com fer créixer des del punt de vista audiovisual una notícia falsa.

Acabada la carrera, a finals dels noranta, tu i l’altre Òscar us vau instal·lar en un pis de 40 metres quadrats d’un dels carrers més insalubres de Barcelona, Beat Simó de Rojas, al Barri Gòtic. Tramàveu ja plans per dominar el món de la comèdia al país per terra, mar, ràdio i televisió?

— Saps ben bé de què parles, perquè tu vas passar per aquest mateix pis, just abans. No ens hem conegut fins uns vint anys més tard i, de fet, és la primera entrevista en persona que em fas. I sí, sens dubte. En aquelles habitacions insalubres vam parir algun dels personatges que ens han donat de menjar.

Crec que em correspondria una part dels beneficis, per l’aura deixada. Ho deixo caure.

— Sí, ja ho parlarem. Que els nostres assessors es posin en contacte i ho parlin.

A l’espera del xec, sí que hi havia ambició i éreu somiadors, doncs.

— I tant. Veníem de molt avall i anàvem disparats. No n'hi havia prou amb el món. Volíem dominar el planeta, per descomptat.

Vau treballar amb Manel Fuentes uns quants anys. Què en vau aprendre?

— Vam aprendre a donar-ho tot, a treballar fins a l’últim detall del programa. És una persona superexigent. Això també ho vam aprendre i després ho vam adaptar a la nostra manera. Hi ha un punt que després de set, o vuit, o deu anys de conviure amb una figura tan potent com el Manel, tens dues opcions: o et quedes sempre allà o comences a volar perquè el temps passa. I vam decidir volar.

Com us va arribar l’oferta per fer La competència?

— Estàvem contents fent de freelance: escrivíem gales, treballàvem per a la Júlia Otero, fèiem gags del Polònia... Precisament, el Toni Soler deixava el Minoria absoluta i ens van trucar de la direcció de la ràdio. “Voleu agafar vosaltres l’hora?”. I nosaltres, que ens agrada molt treballar, però encara ens agrada més descansar, vam dir: “Hosti, és que ara estem bé, i això de venir cada dia...”. I vam dir que no, tres vegades concretament, a fer La competència. Fins que ens vam mirar i ho vam consensuar amb les nostres famílies, que afortunadament tenien raó com gairebé sempre. I ens van dir: home, no teniu tants de somnis? És la vostra oportunitat. I crec que ho vam aprofitar.

T’hi has barallat mai, amb l’Òscar?

— No, ni físicament ni aquelles baralles passivo-agressives d’oficina, o missatges que no contestes. No val la pena. Ens hi juguem massa coses i a més és una bellíssima persona. No podria dir el mateix de mi mateix.

Qui guanyaria, però?

— Segurament jo.

I amb altra gent, t’hi has barallat mai?

— Sí, i un cop ho fas, no ho oblides. No diria que ho recomano, però en determinats estadis de la vida una baralla explica moltes coses d’un mateix. I dues o tres baralles, ni t’explico. Hi ha un moment, com tot, que ho has de deixar. Perquè un excés tampoc és bo.

Comenta la frase. “L’humor a mi em serveix per negociar la realitat, és com un lubricant, perquè, si no, la realitat et dona pel cul sense lubricant i sempre fa una mica més de mal”. La vas pronunciar fa uns deu anys. Encara fas servir l’humor amb aquesta untosa aplicació?

— Sí, com a lubricant, però també com a eina de coneixement, personal i comunitari.

Eina també de transformació?

— Sí (riu!). Una mica marxista, això, eh? Però sí, també, en la mesura del possible. Ja m’agradaria a mi viure en un país relativament normal on pots fer humor blanc tota l’estona, però no he sigut cridat per aquest camí.

Et veig molt ben autocentrat i conscient. A la teva edat, la gent es compra una moto de gran cilindrada per compensar no poder sortir de nit.

— És que jo ho he fet al revés. Jo les motos de gran cilindrada i prémer l’accelerador ho vaig fer quan tocava, dels dotze fins als quaranta anys i, després, he dit: fins aquí aquest primer capítol, anem a construir un segon capítol que valgui la pena i, si pot ser, sense fer gaire el ridícul.

Suposo que això respon per què l’últim disc de La Banda Municipal del Polo Norte és del 2014. Alguna temptació de descongelar-la?

No pas. Forma part d’una època molt concreta, de quan sortíem de nit i la banda era una excusa per viatjar, per no tornar a casa, per desresponsabilitzar-se de moltes qüestions. En la mesura que he fet un pas cap a la presa de consciència, això de la banda està molt bé, però recuperar-la ara... La nostra intenció era sobretot fer unes cançons que vint anys després s’aguantessin, que no ens fessin vergonya. I no me’n fan.