Pilar Carracelas: "He estat criada amb força mà de ferro"

BarcelonaEm posa bastant nerviosa tot aquest misticisme de l’embaràs i la lactància. Moltes no ho vivim com una cosa tan transcendental. A mi posi’m l’epidural i anem per feina, que amb el dolor de regla ja en tinc prou. No glorifiquem tant la lactància perquè, existint biberons, potser no compensa, que els primers dies, de tant de mal, no vols que el fill se t’acosti al mugró. De tant posar-lo a la seva disposició, després ni recordes que el teu cos és teu.

Ha estat dura, la lactància?

— Més que la lactància, la dependència emocional i física que genera alletar, sobretot si no tens xarxa de suport. El Lluc era tant el centre de la meva vida que em sentia culpable de cada minut que no passava amb ell. A més, sentia que ja no era la mateixa, incloent-hi els canvis físics. Si fos rica ho hauria resolt amb cangurs, cirurgians plàstics i psicoteràpia. Com que no soc rica, he hagut de dir que no a moltes coses, quan jo sempre m'apuntava a un bombardeig.

Treballar com a autònoma t'obliga a ser mare d'una forma específica?

— Jo m’he vist, literalment, alletant el nen amb una mà i teclejant amb l’altra. I passejant-lo amb el carretó i el portàtil per, en el moment de quedar-se adormit, entrar en qualsevol cafeteria a fer feina abans no es desperti. Hi ha una sèrie de formes d’operar que a mi em venen de sèrie i que encaixen força bé amb ser autònom. Per exemple, em costa desconnectar de la feina o enfocar-me molta estona en tasques concretes. Ser autònoma t'obliga a estar sempre pendent del correu i a canviar els horaris. Una mare que treballa com a autònoma no es pot permetre deixar de treballar i perdre clients, és a dir, que les baixes de maternitat no et serveixen per a res.

Què aprèn un fill d'una mare autònoma?

— Tots els pares volen que els fills siguin autònoms, però quan ho transmets en un sentit més ampli, vull pensar que els fills aprenen a no responsabilitzar als altres del que els passa. Això és el que fem quan treballem per compte d'altri. No donem res per descomptat, estem sempre disposats a aprendre i a aixecar-nos després d'un fracàs. Cal ensenyar als fills a perseguir els somnis sense cenyir-se als límits imposats. També a no ser submís. M’agradaria dir que el meu fill també aprèn disciplina perquè he de complir terminis o gestionar bé el temps, però és la part que més em costa. És complicat transmetre-li.

Tenir fills ens estova o ens radicalitza? A tu, què t'ha passat?

— Depèn. En moltes coses m’ha estovat, perquè jo he estat criada amb força mà de ferro i temia transmetre aquest tipus de criança al meu fill, cosa que no ha passat, o no ha passat en el mateix grau. Però, pel que fa als aspectes que tenen a veure amb el seu futur, m’he radicalitzat.

Parla'm de la maternitat en relació amb l'habitatge.

— La meva criança va estar condicionada pel lloc on vaig viure quan era petita. Era un barri on l’ascensor social havia quedat encallat en la planta baixa i em va salvar l’escola. El dia que la meva mare va marcar aquella creueta, va decidir el meu destí. Els meus amics, la meva professió, els meus valors, les meves vivències, tot ho va condicionar aquella decisió. Per això jo també vaig decidir fer el mateix amb el meu fill.

Com?

— Després de viure tres anys fora de Barcelona per culpa dels lloguers, a 30 quilòmetres dels amics i la família que et pot donar suport quan ho necessites, vam decidir tornar a Barcelona. Fa dos anys vam fer un cop de cap i amb la meva parella vam dir que no rebutjaríem un sol projecte de feina encara que haguéssim de treballar catorze hores diàries de dilluns a diumenge, fins que ens poguéssim comprar un pis prop dels nostres i el Lluc pogués anar a l’escola pública que volem. I així ho hem fet.

Explica'm alguna cosa del Lluc que t'hagi fet riure.

L’altre dia va venir a casa un amic seu que no esperava. Li va obrir la porta i, en veure qui era, va dir bye-bye i li va tancar la porta als nassos. També em fa fora a mi si he dit adeu i no marxo al moment, cosa que em fa molta gràcia perquè jo també, quan era petita, odiava els comiats eterns dels adults, quan deien que marxaven i sempre la feien petar mitja hora més.