Cesk Freixas: "He fet 2.000 actuacions, però ara necessito renunciar-hi per poder viure amb els fills i la meva parella els caps de setmana"

BarcelonaObre les mans, te les ompliré de cireres / Amunt, amunt, petita, ben cap amunt! La vida s'enfila com s'enfila l'heura. "Vaig escriure la lletra d’aquesta cançó acompanyant els darrers dies del meu pare, que patia una malaltia terminal, vetllant-lo en aquella llum tènue i freda que hi ha a les habitacions d'hospital. Al cap d’un mes que morís, va néixer l’Heura, la meva primera filla".

Ho sento.

— Em sabia greu que morís sense conèixer la seva neta. Jo tenia una il·lusió increïble perquè la pogués veure. Malgrat aquell context de dolor familiar, jo també estava feliç. Gestionar dues emocions tan contraposades em va costar molt, la veritat. En aquell equilibri impossible, entre l’abisme de veure com mor el pare i l’adrenalina de l’arribada de la primera filla, vaig escriure Heura, un cant humil i esperançador a la vida i als dies viscuts. L’energia que el meu pare ja no podia recollir era la que li enviava a l’Heura.

Obre les mans, te les ompliré de cireres. Quina definició més bonica de la paternitat.

— Les cireres, la dolçor, el fet de donar sense esperar res a canvi... era una manera d’explicar a la meva filla que a la vida cal ser agraït, tenir empatia i lluitar per poder viure dignament.

La seva infància està lligada al Penedès i la dels fills al delta de l'Ebre.

— Jo sempre he notat que l’àrea metropolitana em queda molt lluny, i vaig créixer sense gaire necessitat de trepitjar Barcelona. A les Terres de l’Ebre això encara és més evident perquè, a banda de la distància física, hi ha una distància mental imposada. Un país ha de respectar la diversitat territorial i reproduir un model d’acumulació centralista no m’ha semblat gaire una bona idea. No m’interessen gaire les grans aglomeracions. Anar a viure al Delta va ser una decisió que vam prendre amb la meva companya quan feia pocs mesos que havia nascut l’Heura. N’estem molt contents i als nostres fills sembla que, de moment, també els agrada!

Ara pren una altra decisió: deixar la feina de músic.

— Sento, per damunt de tot, que el treball musical comença a ser incompatible amb les responsabilitats, les cures i l’ecosistema emocional. Sento que els meus fills no tornaran a ser petits com ho són ara, que la vida s’escapa, que cada cop corre més, i jo vaig cada cop més cansat. L’ofici de músic és molt bonic, m’ha donat les coses més precioses, però també m’ha robat coses que necessito.

A què té previst dedicar-se?

— Estic treballant en projectes culturals. Haver fet 2.000 actuacions en 20 anys, cantant en català, fent cançó de protesta, és una autèntica anomalia. Sento que he sigut molt privilegiat, però ara necessito renunciar-hi per poder viure amb els fills i la meva companya els divendres, els dissabtes i els diumenges.

Una altra lletra d'una altra cançó que parla dels fills: Vas arribar amb tempesta / I ara ets un remolí / Que tot ho desordena / I en tot em fas petit.

— Quan escrivia Aigua pensava que res acaba sent com esperaves. En la paternitat és impossible preveure-ho tot. Aquesta tempesta de què parlo fa referència al desordre de la rutina, a l’arribada d’una nova vida que ho capgira tot, també les teves prioritats. Als homes, a més, que ens agrada ser sempre el centre d’atenció, diria que encara ens costa més. Per a mi ha sigut, també, un procés d’autocrítica.

Els fills ens fan redefinir la manera de ser homes?

— Hi ha un tipus d'egoisme que, en els homes, ens fa impossible deixar de voler ser els protagonistes de tot. Doncs bé, el part, el naixement, la maternitat... tot això passa sense nosaltres. Entendre-ho és brutalment meravellós. Cal saber acompanyar, cal aprendre a cuidar. Aquest és ara el nostre paper com a homes, i és una gran cura d’humilitat. Anar cap a la profunditat de les coses a vegades és tan senzill com fer una, dues o tres passes enrere.

Un moment preciós recent.

— Fa poc vaig cantar a l’Escola Horta Vella de la Ràpita, però només em van poder escoltar els alumnes de segon de primària, entre ells l’Heura. A casa l’Aran em va fer asseure davant seu i em va dir molt seriós que els més petits també hi haurien pogut anar i que allò havia sigut una injustiça.