"Jo també vaig fer bullying"

Barcelona“Els agressors tenen molts més problemes que les víctimes, un assetjador que no aprèn a sortir d’aquest forat, a la feina acabarà sent el cap que et farà mòbing. Per tant, val més que els victimitzem i els donem totes les eines per reconvertir-los en persones normals, perquè quan seran més grans tindran més consciència i el problema també es farà més gros”. L’alerta la llança Meritxell Plana, la responsable de relacions institucionals de l’Associació Catalana per a la Prevenció de l’Assetjament Escolar (ACPAE) i mare d’un nen que va patir bullying a primer de primària. 

El Jordi i el Marc (noms ficticis perquè prefereixen preservar la identitat) tenen ara 31 i 38 anys, respectivament. El primer és professor i el segon treballa en el sector de la comunicació. Tots dos admeten que van fer bullying en la seva època estudiantil.

“Eren, sobretot, actituds grupals de les quals acabaves formant part sense adonar-te'n”, recorda el Jordi. Solien posar a la víctima –que anava canviant aleatòriament després d’un temps– un malnom associat a una cançó i cada cop que entrava a l’aula la cantaven tots. També se l’excloïa dels grups o a les excursions se la deixava sola. “En aquell moment era una mena de joc de supervivència per formar part del grup, però ara, amb la mirada del temps, veus clarament que era assetjament perquè la víctima ho passava malament”, assegura el Jordi, que en aquella època començava a prendre consciència que era homosexual: “Era una vulnerabilitat que veia que em podia arribar a excloure del grup i al final acabes fent d’assetjador per no ser assetjat”.

Autoestima baixa

No sap si el centre escolar va actuar en algun dels casos ni si alguna de les víctimes va explicar la situació. Tampoc manté contacte amb els companys ni n’ha parlat mai amb les assetjades. “Una d’elles, pel seu caràcter, va passar de tot i va acabar formant el seu propi grup d’amics”, recorda. Però aquest no sol ser el comportament habitual de les víctimes, segons la psicòloga d’ACPAE Cristina Valverde: “De fet, està més que demostrat que agressor i víctima tenen en comú una autoestima baixa”. La diferència està en el fet que la víctima sol ser una persona que destaca per alguna cosa, com ara una “qualitat” o una “mancança”, mentre que a l’assetjador li agrada cridar l’atenció, té públic, i això li aporta una sensació de poder. “Però les agressions acostumen a indicar que el nen té un patiment al darrere”, assegura la psicòloga.

Sense espolsar-se la part de responsabilitat, el Jordi manté que la majoria de persones, amb més o menys intensitat, han participat en actituds de grup semblants. “Em sento malament, són casos molt normalitzats que poden semblar lleus perquè no s’arriba a la violència física, però qui es pensi que realment això no és assetjament és que no entén res”, alerta el Jordi, que com a professor no s’ha trobat cap situació d'assetjament.

“Volia molestar-lo”

Ja de petit el Marc era un nen que, de tant en tant, pegava als companys. En el seu cas, l’assetjament es va produir al voltant dels 12 o 13 anys cap a un nou alumne de la classe. Era el típic noi que s’havia desenvolupat abans, molt alt, maldestre, amb pèls al cos quan la resta encara no en tenien, portava ulleres i no pronunciava correctament algunes lletres. A més, era molt participatiu a classe. “El que volia era molestar-lo: dins l’aula de manera més mesurada, però a fora més intensament”, explica.  

Quan la víctima intentava intervenir a classe, el feia equivocar ridiculitzant-lo davant els companys. I a fora es reia del seu desenvolupament físic. “Actuava amb impunitat perquè sabia quines tecles havia de tocar per fer riure la resta de la classe i que a mi ningú no em digués res”, assegura. La reacció de la víctima era tornar-s’hi verbalment sense gaire èxit o directament plorar: “El meu objectiu no era fer-li la vida impossible, sinó riure'm d’algú pagant-ne un cost social zero”.  

Amb el pas dels mesos ell mateix va prendre consciència que no ho estava fent bé i ho va deixar córrer. Ningú mai li va cridar l’atenció i un curs després víctima i agressor tenien una relació cordial. “Quan madurem ens adonem que hi ha coses que no hem fet bé i que cal rectificar, però en un cas així és perquè s’ha produït una situació mirall, un fet, sigui un escrit que hagi llegit o una xerrada en què s’hagi sentit identificat”, explica la psicòloga. 

"Vull disculpar-me"

Fa cinc anys, després de veure com les xarxes i els mitjans de comunicació cada vegada feien més pedagogia contra el bullying –i sumat als processos personals que havia fet–, el Marc va decidir contactar amb la víctima per demanar-li disculpes. "Ho volia fer pensant en ell, en si aquella situació li havia generat alguna mena de problema al llarg de la vida. Una disculpa no serveix per res però que algú et reconegui que t'ha fet mal potser et repara alguna cosa", reflexiona. Li va costar trobar-lo, però finalment el va localitzar en una xarxa social. No recorda el missatge concret, però venia a dir que li volia demanar perdó pel que li havia fet passar mentre estudiaven. “Mai és tard per demanar disculpes en el sentit que la persona agressora ha pres consciència i vol reparar mínimament tot el que va fer passar a la víctima. De fet, és reparador tant per a l’agressor com per a l’agredit: a més, per a aquest últim també és un reconeixement del que va viure, perquè de vegades es qüestiona que sigui veritat”, rebla Valverde.

La resposta de la víctima va ser restar-hi importància. Es va limitar a dir que eren “coses de nanos" i que no s'hi capfiqués. “És allò de voler girar full”, assegura la psicòloga. Amb el pas del temps, afegeix Valverde, es pot veure com allò que el va fer patir tant ara ja no el fa patir. “El problema és quan hi ha persones que es queden atrapades en aquell punt i no tiren endavant”. El Marc no sap si el que li va dir el seu company va ser realment el que pensava. Ara ell té dos fills, un de 4 anys i l’altre de 7, i admet que l’escolarització del primer li va fer remoure moltes coses. “De petit vaig fer moltes coses malament, però de mica en mica vaig anar prenent consciència que no era el camí”, conclou.