Núria Moliner: "Hi ha cinc o deu vegades més contaminació dins de casa que al carrer"

BarcelonaUna arquitecta que no construeix. Així es defineix, en part, Núria Moliner, que fa anys que es dedica a fer divulgació sobre arquitectura i urbanisme i que té una cara B com a músic (és guitarrista i corista de Delafé y las Flores Azules i té el seu propi grup, Intana). Explica que en la seva decisió de centrar-se en la divulgació i deixar de banda la part més tangible de la professió hi van tenir molt de pes qüestions ètiques: "Vaig entrar en crisi amb l’arquitectura tal com ens l’havien ensenyat. Veníem de l’herència dels efectes de la bombolla immobiliària, de l’especulació amb una necessitat bàsica com és l’habitatge, de la desvinculació dels arquitectes de les necessitats reals de la gent. Tot això em va fer sentir molt decebuda i frustrada amb la professió". Tots aquests elements van fer que rebutgés dedicar-se a la construcció i optés per divulgar projectes que "proposen un món millor a través de l’arquitectura". "La construcció és responsable del 40% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i no podia mirar cap a un altre costat", remarca Moliner, que assegura sentir molt respecte pels arquitectes que volen participar del canvi a través dels seus projectes.

"L’arquitectura és l’escenografia de les nostres vides, no ens en podem oblidar. Quan passes per una experiència com el confinament, t’adones que segons el pis on vius ets més o menys lliure, més o menys feliç", argumenta. Moliner assegura que la pandèmia ens va fer veure que havíem normalitzat viure en pisos petits que no tenen les dimensions mínimes per desenvolupar una vida saludable. "Si no tens espai físic, potser tampoc tens espai mental per pensar o per desenvolupar la teva vida en llibertat: per decidir, per exemple, si vols tenir fills o no", diu.

Una de les preocupacions de Moliner és la qualitat de les construccions actuals. "Es fan construccions matusseres perquè la qualitat no prima per davant del benefici econòmic", explica l'arquitecta, que assegura que s'està innovant molt més en habitatge públic que no pas en els projectes privats. "Les promotores no volen arriscar i potser no són conscients que hi ha una demanda per part de gent que volem viure d’una altra manera i que, per tant, l’arquitectura ha de ser diferent", remarca. Una altra qüestió que considera de vital importància és avaluar quin impacte tenen en la salut els materials que es fan servir en els edificis. "Hi ha cinc o deu vegades més contaminació dins de casa que al carrer. En el tema de la contaminació interior, estem en el mateix punt que quan deien que el tabac no feia mal i hi havia anuncis en què es veia fins i tot nens fumant. Els nens i les nenes estan fumant la contaminació interior dels edificis. Aquesta qüestió tot just s’està començant a reflectir en els codis tècnics de construcció, però falten uns anys perquè això canviï i hi hagi consciència", explica.

Moliner confessa que pateix ecoansietat i que, per això, està convençuda que s'haurien de prendre decisions radicals pel que fa a l'espai públic i l'emergència climàtica. "La transició ha de ser brusca per la situació d’emergència en què ens trobem. Ho estem veient: la pujada extrema de les temperatures, l’efecte illa de calor... Tot això es tradueix en morts i en que no vivim bé a la ciutat, que cada cop serà més hostil", argumenta l'arquitecta. Moliner va formar part del consell assessor del Pla Superilla de Barcelona i admet que li sap greu que les superilles s'hagin polititzat, perquè creu que "són una necessitat, independentment del color polític". Recorda que la pacificació de l'espai públic s'ha posat en marxa a "totes les ciutats que són referents del millor urbanisme del món".

En la carta als Reis per a la Barcelona del futur, Moliner esmenta una ciutat que sigui "més selva".  "Ens hem cregut que l'urbanisme ha de ser gris i dur i que és una oposició al camp o la natura, i no. La ciutat ha de ser natura, n'ha de formar part. Que vagis pel carrer i hi hagi moltíssimes espècies i vegetació, i menys asfalt".