Hi ets

El proper 4 de febrer del 2025 arribarem al desè any de la mort de l’enyorat i estimat poeta Francesc Garriga, una persona valuosa que durant dècades va maldar per construir una de les obres més sòlides de la poesia catalana a cavall dels segles XX i XXI i per oferir un cop de mà, en perpetu mestratge, per a les successives generacions de figures creadores, molt a la manera del merescudament celebrat Josep M. Llompart en el centenari del seu naixement. En Francesc Garriga, però també en Bartomeu Fiol, Carles Hac Mor, Ester Xargay i, sobretot, en Màrius Sampere, he pensat reiteradament llegint els formidables poemes que componen la nova panoràmica antologia autoral que Pagès editors ha tret a la llum en un nou cop de puny canònic: Si creus que hi soc. Poesia 1989-2021, de Cèlia Sànchez-Mústich.

Més coneguda com a gestora cultural i responsable, conjuntament amb Joan Duran i Ferrer, del miracle de la Festa de la Poesia de Sitges, Cèlia Sànchez-Mústic és una autora que fa dècades que pica pedra amb una poètica pròpia i particular, absolutament singular i genuïna, i gràcies a aquest recull podem aprofundir en un treball consistent i orgànic. L’autora construeix els seus textos a partir de poemes que funcionen talment microcontes: arquitectures amb sentit propi que, tanmateix, s’integren en llibres cohesionats i en una trajectòria que s’esforça per oferir, a la pràctica, el que en teoria va proposar Simone Weil i en narrativa va oferir Iris Murdoch: escriptures que són una defensa de la cura, l’atenció i l’amor com a motor del món.

Com a poeta, Cèlia Sànchez-Mústich presenta versos sensibles, càustics i inesperats en construccions narratològiques que dialoguen amb el quefer de Wisława Szymborska o del ja esmentat Màrius Sampere: aquests són poemes que imploren, a cada pedra i a cada vers, totes les formes de la compassió. Talment una alquimista, l’escriptora sublima l’experiència i la transforma en elixir, per això té tota la raó, Sònia Moll quan a l’epíleg indica que “la subjectivitat s’enlaira fins a convertir-se en universalitat literària” i “les escenes de la vida petita esdevenen immenses i eternes”. I això és així perquè Cèlia Sànchez-Mústich transcendeix l’instant i el sublima tot convertint-lo en categoria còsmica. En aquest aspecte, les encertades il·lustracions de Joan Raven no maten les significacions, sinó que ofereixen espais escènics o oasis en què cada composició desplega la seva essència.

Amb humor, dol i impacte, Cèlia Sànchez-Mústich confirma un dels treballs més especials de la poesia catalana actual. No és que creiem que hi siguis, Cèlia, és que sabem que hi ets.