Què hi feu al lavabo?
El diari The Guardian s’ha fet ressò del disseny d’uns urinaris públics pensats especialment per a dones. És el Peequal (de pee -pipí- i de equal -igualitari-). Amber Probyn i Hazel McShane, dues estudiants de la Universitat de Bristol, van tirar endavant aquest projecte després de treballar en diversos festivals de música i observar les llargues cues que havien de fer les dones en aquests esdeveniments per fer un pipí. Tot i que s’agraeix la iniciativa, el resultat del seu invent no sembla d’una comoditat òptima. És una plataforma circular elevada i dividida en porcions com una fitxa de Trivial. Cadascuna de les sis parts té una tassa sense tapa. No hi ha portes ni sostre per evitar el contacte amb les mans. L’alçada de les parets divisòries equival a la barana d’un balcó. Per tant, quedes asseguda a l’urinari amb vistes al paisatge, i pots saludar-te amb la resta de persones que treuen el cap fent les necessitats i la gent que fa cua o passeja pel voltant dels urinaris. Garanteix la ventilació i la seguretat de l’espai, perquè quedes exposat a la vista de tothom de cintura en amunt. Tot i l’aparatositat poc acollidora de la instal·lació, incrementa el nombre d’urinaris per a dones, facilita el procés i estalvia cues.
Que les dones hàgim de fer pipí fora de casa sempre s’ha percebut com una epopeia envoltada de misteri. “Què hi feu al lavabo?”, pregunten els homes amb to burleta astorats per les cues. Hi ha hagut moltes bromes amb el tòpic de voler-hi anar acompanyades, quan és una estratègia inconscient de protecció en llocs molt concorreguts. El fet que en concerts i teatres les cues en el lavabo de dones siguin més llargues té a veure amb el sexisme arquitectònic, tal com demostra Caroline Criado Pérez en el seu llibre Invisible women i com avalen diferents estudis estadístics sobre aquesta qüestió. Les dones necessitem més temps perquè ens hem de treure més roba, solem anar més carregades i més enllà del pipí s’hi sumen aspectes vinculats a la menstruació. Més habitualment també van acompanyades de criatures.
De mitjana es calcula que les dones triguem 90 segons i els homes 40. A més, s’estima que per cada lavabo per a dones n’hi ha deu per a homes. En el millor dels casos, arquitectònicament, l’espai dividit per gènere es reparteix amb equivalència d’espai i lavabos. Per tant, en un ambient de proporcions similars d’homes i dones, elles han de fer més cua per lògica matemàtica. A Anglaterra fins i tot s’ha format el moviment Potty Parity per educar els arquitectes en aquestes qüestions. L’any 2018, a Amsterdam, una dona, Geerte Piening, va ser multada per fer pipí al carrer de matinada un cop els bars ja havien tancat. En el judici es va encarregar de demostrar que en tota la ciutat hi havia trenta-cinc urinaris públics per a homes i només tres per a dones. El jutge va considerar que hauria pogut utilitzar-ne un per a homes abans que fer-ho entre dos cotxes. Piening va fer evident que el disseny dels urinaris masculins del carrer eren impossibles per a les dones ja que tenia tota la part inferior al descobert. El jutge no va pensar que les dones hem de fer pipí ajupides si no ens volem mullar els pantalons. La multa va comportar un debat públic que va implicar l’increment d’urinaris públics per a dones.
Vivim en un món dissenyat pels homes. I, per tant, s’ha acabat consolidant la idea que hi ha alguna cosa que les dones no fem bé a l’hora de fer pipí per acabar formant aquestes llargues cues. La nostra incompetència és tan gran que fins i tot som problemàtiques a l’hora d’anar al lavabo. ¿Però és que no podem ni pixar tranquil·les?
