Hi ha vida més enllà del Catan: els millors jocs de taula per a l'estiu

BarcelonaA les maletes de les vacances d'estiu no només hi col·loquem roba. Aprofitant que les estones per dedicar al lleure es multipliquen aquestes setmanes, acostumem a encabir-hi productes dedicats a l'oci i la cultura: un quadern de passatemps, un llibre o, potser, un joc de taula, i és que ja sigui amb una simple baralla de cartes o amb un tauler en tota regla, els jocs brillen especialment en època estival.

Potser no és una dada gaire coneguda pel públic generalista, però Catalunya té, de llarg, la comunitat de jugadors més potent de l'Estat, un fet que a més s'amplifica pel fet de tenir el que segurament és el festival de jocs de taula de caràcter públic més potent d'Europa, el Dau, que aquest novembre celebrarà la seva tretzena edició a la Fabra i Coats, al barri de Sant Andreu de Barcelona. El seu fundador és Oriol Comas, una institució en la matèria. "La cultura de joc de taula d’aquest país es relaciona directament amb la nostra rica tradició associativa", explica Comas, que destaca que a banda del Dau hi ha "una muntanya de clubs de jugadors i molts festivals de joc de taula en poblacions petites". A més, s'ha accelerat la tendència a jugar fora de casa i comença a ser important en espais com les biblioteques, que progressivament estan incorporant jocs de taula als seus catàlegs i per a les quals Comas ha elaborat guies de prescripció.

Chema Pamundi, un jugador molt seguit a les xarxes socials, explicava en un dels seus vídeos que mai ha deixat de jugar a jocs de taula, perquè el que és realment estrany, i segurament antinatural, per a una persona és no jugar, sigui quin sigui el tipus de joc. Però no sempre ens ho acabem d'aplicar com caldria. Cristian Pallejà, músic i productor, es va aficionar als jocs de taula als anys vuitanta, quan era petit. Recorda que amb els seus amics passaven hores amb títols com En busca del imperio Cobra, Hero Quest o La fuga de Colditz. "No sempre seguíem les normes massa bé, ni els jocs venien amb les instruccions gaire ben escrites", rememora. Després de molts anys sense posar-s'hi, rondant la trentena va tornar a jugar gràcies a la insistència d'un amic. "Em va introduir al Pandèmic i ja no he parat fins ara. Vist com m'agrada, tant de bo no ho hagués deixat mai". Avui dia Pallejà intenta quedar cada dijous que pot per jugar amb un grup d'amics, encara que les feines i les paternitats no sempre els hi posen fàcil: "No només són les quedades, tenim un grup de WhatsApp en què parlem del tema i intentem estar al dia de les novetats que van sortint", explica.

Jugar a jocs de taula enganxa. Oriol Comas creu que "és imbatible com a activitat de grup", a més que jugar ho fas "amb la gent amb qui vols jugar" i converteix el jugador en protagonista de l'acció". En el mateix sentit s'expressa Pallejà: "Per a mi jugar és fer-ho amb gent que m'estimo i amb qui pactes unes normes. Durant una, dues o les hores que duri la partida, segueixo un caminet, i això em dona un nivell de pau que no tinc durant el dia a dia, en què no hi ha un manual d'instruccions que m'ajudi a resoldre els problemes".

Risk, Monopoly, Trivial o Scrabble no només són noms imprescindibles i històrics del gènere, directament formen part de la cultura popular occidental. "Interacció, dinamisme, normes clares i certa profunditat", cita Pallejà com a nexe comú dels jocs de taula que a ell més el fan disfrutar. "No hi ha una fórmula secreta per saber si un joc de taula funciona o no, però el millor indicatiu de si va bé és que vols repetir en acabar, si crea certa addicció", explica Comas, que troba un símil que s'entén: "De la mateixa manera que hi ha ciutats on vols tornar i d'altres que no, hi ha jocs que vols repetir perquè t'han fet viure coses que no t'han fet viure d'altres. D'aquí l'èxit d'alguns jocs històrics enfront d'altres. Hi entra molt record personal", diu.

El que sembla clar és que els jocs de taula que continuaran formant part de l’ecosistema d'aquest estiu i de molts més de la nostra vida. El cinquillu de després de dinar, les partides eternes de matinada al Pictionary o jocs amb els més petits com l’imprescindible Taco, gato, cabra, queso, pizza tenen corda per a estona. Les dades i el moviment que es genera al seu voltant indiquen que jugar-hi és una pràctica cada vegada més habitual, especialment en l'entorn familiar. De fet, no és casualitat que Alemanya sigui la capital del món del joc de taula. "És un lloc on es valora molt el temps que es passa amb la família. Avís, pares i fills jugant junts", remarca Comas. Allà on la vida familiar és més plena hi ha més joc de taula, diuen els experts. Aquest mateix estiu pot ser un gran moment per comprovar-ho: qui reparteix?

Amb dos jugadors experts com Oriol Comas, fundador del Dau i autor de diversos llibres i jocs, i Cristian Pallejà, jugador habitual durant l’última dècada, hem elaborat una llista de jocs de taula que poden ser una bona alternativa als més famosos. Hi ha vida més enllà del Catan, només cal provar tots aquests jocs.

1. Bonanza: És un petit joc de cartes creat per Uwe Rosenberg. Et fa col·leccionar mongetes i és menys senzill del que sembla a primera vista. Fa més de 20 anys que és una de les estrelles del mercat
2. Cielos de metal: Ideal per als que busquen jocs per jugar en solitari. És del clàssic autor txec Tomáš Uhlíř i si t’agraden els videojocs de marcians, aquest t’encantarà. A més es juga en mode campanya.
3. Codi secret: Una petita joia de Vlaada Chvátil del qual es pot aprendre el funcionament en menys d’un minut. Es juga en equips i l’objectiu és aconseguir paraules. Dit això no ho sembla, però és especialment addictiu.
4. Colt express: Es tracta d’un joc de programació, és a dir, en què cada jugador diu què farà prèviament. Un col·leccionista de premis de Christophe Raimbault, i que va d’un atracament a un tren al Salvatge Oest.
5. Kanban: La temàtica dels jocs no sempre és el més important. Aquest joc de Vital Lacerda va de crear cotxes, un tema que a priori no sembla gaire apassionant si no n’ets seguidor, però aquest joc té una mecànica que el fa imbatible.
6. London: És un joc d’estratègia creat per Martin Wallace que et permet jugar dos jugadors amb agilitat. Aquí podràs gestionar una part d’una de les grans ciutats del món i equilibrar les seves finances.
7. Ciudadelas: Un d’aquells clàssics que tothom ha de tenir a casa. Joc de cartes de Bruno Faidutti al qual es pot jugar a partir de dos jugadors. Aquí hi trobareu tots els rols d’una ciutat medieval.
8. Agrícola: Un altre clàssic del gènere de la mà d’Uwe Rosenberg i que ha col·leccionat premis del gènere. El protagonista d’Agrícola és un agricultor que ha d’anar pas a pas amb la seva família per millorar la seva vida i les seves propietats.
9. Coyote: Una derivació del clàssic joc del mentider dels daus però aquí aplicat a les cartes. Cada jugador es posa una carta al front sense veure-la, tothom sap les dels altres menys les seves. A partir d’aquí, que comenci la festa.
10. Dixit: Absolutament imprescindible, un joc sobre la imaginació que no falla mai i que treu el millor que tens a dins. Els experts recomanen jugar-hi amb gent de diverses edats i cultures. És obra de Jean-Louis Roubira.