Una història d'amor amb un cromosoma de més
És ficció, però és la seva vida real. I ells en són els protagonistes
És com una mena de torrentada d’alegria en un dilluns al matí gris. Ja a l’entrada del teatre, on sempre es fan les fotos per als gràfics, just abans de la roda de premsa. No paren quiets. Nerviosos, excitats, feliços amb un somriure d’orella a orella. Tots els tics que tenen cadascun d’ells, i algun altre que fan per mimetisme, en moviment. Un que es toca l’orella, l’altra que gira la boca cap avall, el de més enllà que parpelleja sense parar, el del seu costat que branda les mans com si les dugués molles i se les volgués eixugar a l’aire. Com més els volen mantenir a ratlla més se’ls noten. El director adjunt de l’obra, ni tan sols intenta calmar-los. Somriu per sota el nas. Ell també està neguitós; les rodes de premsa l’hi fan estar una mica. Però allò també forma part de l’aprenentatge i de l’experiència. Que bé que la visquin amb naturalitat i tal com raja.
Contemplen com els periodistes van entrant un darrere l’altre, de dilluns. Carregats amb les seves llibretes plenes d’apunts, les seves gravadores i els seus micròfons. "Uuuuuhhh", diuen els intèrprets donant-se cops de colze amb el del costat. Quan passen quatre minuts de l’hora prevista, la diligent cap de premsa de la sala els fa entrar cap a dins i s’asseuen al fons, en un suposat ordre d’intervenció que ells se salten, un al costat de l’altre, davant les cadires disposades pels periodistes. Comencem? Al darrere hi ha una pantalla gegant amb la foto de promoció de l’espectacle. Un Hamlet contundent, corona inclosa, amb un crit congelat a la boca que llança a l’espectador. Porta una samarreta taronja amb una de les frases del clàssic: "¿Quién anda ahí?" De totes les respostes, només una de possible. "Soc jo". I amb aquesta afirmació, la tautologia desplegada com un joc de dòmino. Perquè... qui soc jo? Soc jo? Jo?
I si jo tinc síndrome de Down, què canvia del teu jo o del teu costat? Què ens fa diferents? La meva alegria sense filtre o la teva incapacitat per veure’m? Els meus drets que haurien de ser els mateixos que els teus o el dubte que et genera donar-me’ls?
Tots escolten en silenci les paraules del director del teatre que explica el muntatge als periodistes. Diu que li fa molta il·lusió rebre’ls, inaugurar una de les sales del seu teatre amb aquell muntatge tan especial que ve del Perú. Fa anys es va poder veure en un festival de la ciutat i ara hi farà temporada durant deu dies. Algun d’ells assenteix amb el cap. Els llança una pregunta i tots demanen el torn de paraula. Guanya qui agafa primer el micro. No podia ser un altre que el Hamlet de la samarreta taronja. L’actor professional. "Explica-ho, explica-ho... com vaig passar d’acomodador a protagonista d’una obra de teatre. Explica que em vau trucar per fer un cafè i fer-me la proposta", diu al director adjunt perquè expliqui la història i la validi amb l’autoritat del seu càrrec. Pocs minuts després sabrem que tots fan de Hamlet i totes són Ofèlies i el seu drama existencialista és el mateix. La incomprensió, els marges, la maternitat, l’autonomia, la necessitat de poder decidir, de poder ser. Un a un es passen el micròfon i, per tant, el torn de paraula. Expliquen als periodistes com els ha canviat la vida fer teatre professional; viatjar per tots els països del món. Com van construir aquest clàssic incorporant les experiències pròpies. Si els va costar o no estudiar-se el text. Tots ells posen en valor els companys que tenen al costat, "este elenco maravilloso" diuen una vegada i una altra, i es donen copets a l’espatlla, s’abracen o entrellacen les mans damunt la falda.
Quan arriba el torn de la Ximena, explica que per a ella és molt important perquè en la gira de l’obra li han passat coses molt importants. "M’he enamorat", diu emocionada amb un rampell d’emoció. "Ens hem promès amb l’Octavio [l’Octavio, assegut al seu costat, cuixa amb cuixa, estira l’esquena amb orgull i somriu feliç] i aviat ens casarem". La resta dels intèrprets aplaudeixen emocionats, alguns d’ells s’aixeca de la cadira amb un bot d’alegria. Alegria compartida com si celebressin un gol a l’últim minut de partit o com si aplaudissin que dues persones que s’estimen han decidit engegar un projecte juntes.
La Ximena i l’Octavio protagonitzen l’escena d’amor entre Hamlet i Ofèlia damunt l’escenari uns dies després de la roda de premsa. En la ficció, els pares d’ella la intenten convèncer que els sentiments d’ell no són sincers i l’adverteixen i la vigilen. Tenen por que li facin mal. Pares que no creuen que la seva filla tingui prou capacitat per discernir, per decidir. El Hamlet que li fa por exposar els seus sentiments per por de ser rebutjat com tantes altres vegades. L’Ofèlia que estima sense filtres i a qui entristeix pensar que no serà possible perquè és massa complicat per a algú com ella.
És ficció, però és la seva vida real. I ells en són els protagonistes. I l’abraçada que es fan, el petó i les carícies són reals. Els periodistes que tenen més informació que la resta del públic hi endevinen una veritat, en aquella escena que no té res a veure amb cap mètode Stanislavski o tècnica teatral depurada. El Hamlet i l’Ofèlia d’aquella escena han vençut prejudicis, murs i totes les dificultats que el món els posa per poder viure la seva història d’amor. A la seva manera. Un cop s’acaba l’obra, tots acabem ballant a l’escenari convertit en una improvisada pista de ball.
I no, no són bojos com ens volen fer creure els personatges. Només tenen un cromosoma de més i moltes més capacitats per viure l’amor i la vida de manera lliure i sense notes al marge.
