Història d'una xef francesa sòbria, discreta i poc interessant

BarcelonaFa molt poc es va estrenar a la Filmoteca de Catalunya La cuina dels homes, un documental de Sílvia Subirós, filla dels propietaris del famós Motel de Figueres, que va ser aquí un dels primers restaurants a tenir una estrella Michelin. A través de la història de la seva família, la directora explica com un ofici tradicionalment femení ha acabat essent, després de dotar-se de prestigi, domini masculí. Contràriament, la darrera novel·la de la francesa d’origen senegalès Marie NDiaye (1967), La xef, explica la història d’una Ruscalleda d’origen humil que guanya fama i estrella amb el seu restaurant de Bordeus, La Bonne Heure, aparentment poc modest, tot i que no poc ambiciós, perquè la mestressa sap molt bé què vol cuinar i què no: “Donava una importància cada vegada més gran i, en definitiva, gairebé exclusiva, a la qualitat de tots els productes, des del tall de carn més car fins al més petit bri de julivert, des del peix més fi al gra de sal més petit amb el qual el condimentaria”.

Després de rebre el premi Femina, Marie NDiaye va guanyar ni més ni menys que el Goncourt amb Tres dones fortes –publicada en català per Quaderns Crema– i el 2020 va rebre el premi Marguerite Yourcenar al conjunt de la seva obra. Ens trobem, per tant, davant d’una autora de reconegut prestigi i solvència contrastada. La xef és una novel·la notable on mostra novament la seva perícia. Es tracta d'una narració riu sense capítols i sense divisions, un format al qual estem poc acostumats i que li treu dinamisme. Hauríem volgut, a banda de l’excel·lent prosa que trobem, més ritme, més canvis de to, més contrapunts.

És un narrador masculí qui explica la història d’aquesta mestra dels fogons, un antic empleat seu que l’admira i adora a parts iguals. Instal·lat a Lloret de Mar, on gaudeix de les mels d’una ociosa jubilació, confessa que la seva vida abans de conèixer la xef no té gens d’interès i jo afegeixo que la de després de deixar-la de veure tampoc. És exclusivament a través de la mirada d’aquest narrador potser massa obsessiu que es presenta la cuinera “reclosa en l’univers estret i febrós de la seva passió”, tant pel que fa a l’època que la va tractar com a l’anterior, el de la formació de la protagonista fins a obrir el seu restaurant.

És a la seva etapa amb els Clapeau, una família de golafres on va servir de joveneta, on fruïm més de la història. Després la cuinera resulta massa sòbria i discreta per ser interessant. Tampoc abunden aquí les suculentes descripcions del menjar cuinat amb destresa, tot i que hi són –presidides pel seu plat estrella, la cuixa de xai vestida de verd–, encara que la veritat sigui dita tampoc abundaven en aquella joia que és El festí de Babette, de la mestra Isak Dinesen, amb aquell opípar sopar que al cinema sí que feia venir salivera.

Una novel·la són paraules, com va dir Mercè Rodoreda, però és també la consistència de la història que explica. Aquí les paraules són impecables, però no acaben de contagiar la força d’aquesta història de superació i talent culinari que cap al final deriva en una trama inversemblant i edulcorada que no li escau gens.