Història de la llibreria Documenta, una "idea magnífica" amb 50 anys de vida

Barcelona"Érem uns desgraciats que no sabíem res de res, però un dia la nostra vida va canviar gràcies a una idea magnífica", recorda Josep Cots. El 9 de gener del 1975 va aixecar la persiana per primera vegada de la Documenta, situada al número 4 del carrer Cardenal Casañas de Barcelona, al cor de Ciutat Vella.

Va ser el seu amic Ramon Planes qui un bon dia li va proposar de muntar una llibreria. "Tots dos érem homes de lletres acabats de llicenciar, sense ofici ni benefici, i ens feia terror tancar-nos en un institut per donar-hi classes –continua Cots–. Anys després m'he adonat que, igual que Steve Jobs, no tinc idees, però quan en veig passar una de bona la pesco". Entre el local "d'un carboner que es jubilava" que hi havia al carrer Rosselló, entre passeig de Gràcia i Pau Claris, i el de Cardenal Casañas, van triar el segon sense dubtar. "En aquells moments hi havia un ambient únic a la Rambla que no ha tornat mai més –assegura Cots–. Els primers anys, molts veïns del barri venien a la llibreria després de passar per la Boqueria, amb el carro ple, o se n'hi anaven després. Ja en aquells moments pensàvem que els llibres no són una cosa sagrada, sinó tan normal com les sabates que portes o el menjar que vas a comprar".

Un mapa de llibreries molt diferent del d'ara

Amb aquesta divisa, Cots i Planes van aconseguir "posar de moda" la llibreria durant els primers cinc anys de vida. "Hi havia dies en què hi trobaves una gran quantitat de pijerío –reconeix–. Però una llibreria era també una manera de fer antifranquisme. Les manifestacions es convocaven a la Rambla. Les garrotades sempre eren a prop nostre. Una vegada se'ns va omplir la Documenta de gent que fugia de la policia. Va ser un dia complicat: si els deixàvem quedar, semblava que n'érem còmplices; si els fèiem fora, els condemnàvem a ser detinguts".

Quan la Documenta es va incorporar al mapa de llibreries barcelonines, feia dos anys que havia tancat la llibreria francesa i entre les més populars hi havia la Cinc d'Oros (situada molt a prop de la cruïlla entre Diagonal i passeig de Gràcia), la Proa (a rambla de Catalunya, a l'altura de Provença), Argos (al passeig de Gràcia, 30) i la Catalònia (a la ronda de Sant Pere, 3). "Encara n'hi havia més: la Mediterrània, Occident, Áncora y Delfín, Leteradura... –afegeix Cots–. La majoria d'aquestes llibreries van deixar d'existir a principis dels 80". La Documenta "ha sobreviscut" a dos canvis de paradigma importants en el panorama llibreter de la capital catalana: el primer es va produir al final de la Transició; el segon va ser motivat per la crisi econòmica del 2008. "És quan passa de moda, que una llibreria demostra si realment val la pena –comenta el llibreter–. La Documenta fa dècades que no ho està, però continua aquí".

La més petita de les grans, la més gran de les petites

El mateix any que obria la Documenta naixia Èric del Arco, que des de fa una dècada va prendre el relleu de Cots al capdavant del negoci, coincidint amb el canvi de local. "Encara que vaig criar-me a les Corts, la mare agafava el metro o l'autobús i venia sovint a la Documenta –fa memòria–. A casa tinc molts llibres amb l'exlibris de la Documenta que la família hem anat comprant al llarg dels anys". Del Arco va sentir-se atret aviat per la lectura i entre les seves novel·les de referència hi ha El senyor dels anells, de J.R.R. Tolkien. "A fora de la llibreria tenim posat un lema atribuït a Quico Sabaté, «La millor lluita és la que es fa sense esperança», que és la lluita de Frodo a El senyor dels anells i també la lluita del món del llibre. Sempre que vols obrir un negoci relacionat amb els llibres, tothom et diu que no és bona idea perquè és un món en extinció. Penso que no és veritat. Hi ha molta gent que necessitem els llibres, igual que hi ha molta gent que vol fer esport i s'apunta al gimnàs".

Del Arco es va convertir en "l'aprenent de llibreter" de Josep Cots a finals del 2013, quan el contracte de lloguer de la Documenta havia arribat a la fi. "S'acabava coincidint amb els meus 65 anys –explica Josep Cots–. En Ramon s'havia jubilat el 2010. Portàvem uns anys complicats, perquè la crisi del 2008 va ser molt dura. Durant tres o quatre anys molta gent va deixar de comprar llibres". La Documenta va saber com convertir aquell moment difícil en una oportunitat de futur. El nou tàndem format per Cots i Del Arco va trobar un nou local al número 144 del carrer Pau Claris, en un Eixample molt diferent del que hauria pogut acollir la primera Documenta el 1975.

"Ara mateix és un barri amb una quantitat important de llibreries, entre les quals hi ha La Central de Mallorca, la Casa del Llibre –la de rambla de Catalunya i la de passeig de Gràcia–, la Finestres, Laie, Ona, Jaimes... i nosaltres –comenta Èric del Arco, que des del 2022 és president del Gremi de Llibreters de Catalunya–. Amb un local de 250 metres, som la més petita de les llibreries grans i la més gran de les petites. Aquesta dimensió ens dona la força. Ara mateix, a Documenta som tres llibreters portant la llibreria, i tots ho sabem absolutament tot". Encara ara, Josep Cots apareix unes hores a la setmana a donar un cop de mà i aconsellar els lectors. "Saben que sempre dic el que penso –admet–. El que no saben és quan m'hi trobaran, aquí. Mai vinc els mateixos dies ni durant les mateixes franges horàries". També pot passar que desaparegui una temporada: el pròxim mes i mig se'l passarà a les Filipines. "Si hi ha una cosa que m'apassiona tant com llegir són els viatges", reconeix. Aquest juny, Cots publicarà un llibre sobre l'Índia a partir de les seves experiències pel país.

Apostar pels joves

Una de les divises de la Documenta durant aquests 50 anys ha estat el suport al talent jove. El 1980, Cots i Planes van impulsar un dels premis més veterans en aquest sentit, el Documenta, que reconeix una novel·la o llibre de contes escrit per un autor de menys de 35 anys. Al llarg de la seva dilatada història, el guardó ha impulsat la trajectòria d'autors com Toni Sala, Flàvia Company, Melcior Comes, Bel Olid, Alicia Kopf i Irene Solà. "El primer any s'hi va presentar Teresa Pàmies, però el va guanyar Josep Elias –recorda Cots–. Pàmies, que fins llavors havia estat clienta de la llibreria, es va empipar amb nosaltres i ja no la hi vam veure més". Un altre autor que no va acabar gaire bé amb la Documenta va ser Vicenç Pagès Jordà. "No li va fer cap gràcia guanyar ex aequo amb Sebastià Alzamora –continua el llibreter–. El dia de la presentació va dir que havia de compartir el guardó perquè el seu llibre, En companyia de l'altre, era sobre bessons i a més a la llibreria érem dos socis".

El Documenta ha passat per tres etapes editorials: primer el publicava Edicions 62, més endavant va ser Empúries i a partir del 2014, amb La nostra vida vertical, de Yannick Garcia, se n'ha ocupat L'Altra, que tot just acabava de publicar els primers títols. "Amb l'últim canvi, el premi ha anat a més –comenta Èric del Arco–. El 2024 l'han tornat a guanyar ex aequo dos autors, Víctor Recort i Irene Zurrón". Quan va arribar a l'Eixample, la Documenta va multiplicar les presentacions i els clubs de lectura: "Només tenia sentit que fos així, les llibreries d'ara han de ser productores de cultura".

Encara que els primers mesos a l'Eixample van ser difícils –"va caldre ajustar la Documenta a aquell reinici", admet Del Arco–, la llibreria va alel vol ràpidament. "Les primeres setmanes del confinament a causa de la pandèmia, el març del 2020, també van ser un repte —continua el llibreter—. Entre les mesures que es van impulsar i la recuperació de la lectura com a activitat de lleure aquell any vam acabar tancant amb superàvit". Va ser així que Èric del Arco es va decidir a invertir uns diners en Documents Documenta, editorial de poesia dirigida per Nura Nieto i Lluís Ruiz, que havien treballat a la llibreria. El primer títol de la col·lecció es va publicar a finals del 2020, Apunts per a un incendi dels ulls, de Gabriel Ventura, i va arribar coincidint, per desgràcia, amb la mort sobtada de Ramon Planes. Des de llavors, l'editorial ha publicat títols de Maria Sevilla i Dolors Miquel. Per aquest 2025, prepara una petita bomba: un nou llibre d'Enric Casasses.