La història no oficial de la Casa Trinxet, la joia modernista que no va morir del tot

LlançàLa història oficial de la Casa Trinxet és ben coneguda. L’explicàvem fa uns quants mesos en aquestes mateixes pàgines. La joia modernista del carrer de Còrsega amb Balmes, obra de Josep Puig i Cadafalch, va ser enderrocada l’any 1967 gràcies al contuberni especulatiu entre l’ajuntament franquista de Josep Maria de Porcioles i la constructora (i destructora) immobiliària Núñez i Navarro. De resultes de publicar l’article, m’expliquen que la història oficial en té una de no oficial, de poc coneguda, de soterrada (mai més ben dit, ja veureu per què).

La creença majoritària és que allò va ser una carnisseria, que es va perdre tot, tant la façana i els seus elements ornamentals com tots els elements decoratius de l’interior, obra de destacats artistes com el pintor Joaquim Mir, l’escultor Josep Llimona, el decorador Gaspar Homar i el ceramista Sebastià Ribó, que van treballar en els detalls escultòrics, els frescos, les motllures i altres acabats luxosos modernistes. Doncs no va ser així. Un familiar amb arrelament a Llançà em posa sobre la pista: “Parla amb la Fundació Germanes Saula-Palomer i que et deixin visitar la seva casa de Llançà”. 

I això vaig fer. Una casa senyorial al mig de poble. Ens atén Haydee Vásquez, membre del patronat de la fundació. I sí, el que m’havien avançat és 100% cert. La Casa Trinxet va ser enderrocada, però molts dels seus elements arquitectònics i decoratius no es van perdre en la immensitat de la runa sinó que van ser salvats per algú. Aquest algú va ser Maria Teresa Saula, una de les tres germanes Saula-Palomer. Seiem amb la Haydee davant la impressionant xemeneia decorada amb una escultura de Josep Llimona, potser una de les obres d’art més característiques i preuades salvades de la Casa Trinxet i avui integrades a la fesomia de la Fundació Saula. La història és al·lucinant. 

El març del 1967, els operaris de Núñez i Navarro van comparèixer al carrer de Còrsega 268 per procedir a demolir la joia modernista. Van rebre una vista: Maria Teresa Saula i el decorador Alfons Alzamora, qui havia posat Saula sobre avís de la imminent destrucció de Trinxet. Van acordar amb l’empresa de demolicions poder recuperar tots els elements decoratius que volguessin i endur-se’ls sense problema. Saula va contractar uns operaris perquè el procés d’extracció, càrrega i transport de reixes, rajoles, escultures, columnes, vitralls i tot el que calgués fos el màxim de curós i segur possible. Va ser tot un èxit, és clar. L'Haydee ens ensenya que, a més de la llar de foc amb la joia de Llimona, a la fundació hi ha alguns altres elements com un enrajolat blau preciós al porxo i tres vitralls integrats en tres finestres idèntiques que t’acompanyen quan baixes al pis de baix. La sorpresa arriba quan l'Haydee ens condueix al garatge i al jardí. Al garatge, recolzada a la paret, hi ha una reixa de forja antiga i al fons, a terra, columnes i capitells de pedra. “Tot això també és de la Casa Trinxet?”, pregunto astorat. “Sí”, em respon. “Això ho tenim aquí, però la gran majoria d’elements els tenim guardats a Calella”. Deixem el jardí per a més tard i centrem-nos ara en la història de Calella.

Un cop els operaris van recuperar tots els elements, van ser traslladats a Calella, on Saula els va integrar a la seva casa particular. “Va quedar preciós”, relata l'Haydee. Desconeixia completament que la Casa Trinxet va reviure en una casa de Calella. Una història certament oculta o molt poc coneguda. El cas és que això va durar fins a l’any 2003, quan un desacord amb l’Ajuntament va fer que Pepita Saula –germana de la llavors ja desapareguda Maria Teresa– hagués de desmuntar la casa i traslladar-ho tot al magatzem i a la casa de Llançà, on ara viuen integrats els elements ja esmentats i és la seu de la Fundació Germanes Saula-Palomer que, explica l'Haydee, dedica esforços a aconseguir beques universitàries per a estudiants amb pocs recursos.

Al llarg dels anys, encara en vida de la Pepita, hi ha hagut intents per aconseguir sinergies entre la fundació i l’Ajuntament de Llançà a fi i efecte, entre altres coses, de conservar, protegir i donar a conèixer el valuós patrimoni modernista que posseeix. I també per poder obrir més l’espai al poble i a les seves necessitats. Però no ha acabat de reeixir res en concret. A Calella, l’altra seu de la fundació sí que ha tingut més moviment. A la mateixa web de la fundació es recull que l’any 2022 l’Ajuntament va treure a licitació –per 450.000 euros– les obres de rehabilitació de la seu. 

Visitem el jardí i arribem a la zona on hi ha enterrades columnes de la Casa Trinxet i també un grup d’elements a la vista que seria molt interessant poder donar a conèixer. Les germanes Saula eren tres: la Maria Teresa, la Josefa i la Maria Dolors. Cap va tenir descendència. Tot el patrimoni és propietat, doncs, de la fundació. El seu patronat vetlla per la gestió d’un patrimoni valorat en 7 milions d’euros, segons recull un article del 2021 publicat per Ràdio Televisió Calella. La destrucció de la Casa Trinxet va ser una tragèdia artística sense pal·liatius, un acte de negligència pública imperdonable. Però hi va haver algú que, sense soroll ni notorietat, es va preocupar per salvar una part molt important del seu interior. Maria Teresa Saula va obrar un petit i desconegut miracle. Ella i les seves germanes es van preocupar, al llarg dels anys, de conservar un patrimoni cultural molt important. Tant de bo es pugui posar fil a l’agulla perquè una joia del Modernisme català que molts donàvem per morta pugui ser posada a l’abast del ciutadà i coneguda com es mereix.