Una història tristament femenina: 'Les nostres mares', de Gemma Ruiz Palà

BarcelonaLa periodista Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975) ha guanyat el 63è Premi Sant Jordi amb la novel·la Les nostres mares, un presumpte homenatge a la generació de dones nascudes als anys 50, enmig de la dictadura franquista. Dones que, segons l’autora, en la gran majoria de casos van haver de renunciar a la seva realització personal però que van lluitar perquè les seves filles sí que poguessin triar el seu camí. 

A Les nostres mares s’entrellacen deu dones vitalistes en una barreja un pèl caòtica de generacions, orígens i classes socials. Segons Ruiz, si les mares paressin, el món capitalista s’enfonsaria. Inspirada en la seva mare i les seves amigues, i les lectores dels clubs de lectura, "jubilades actives", Ruiz vol retratar unes dones que van plantar cara al sistema i van donar a les seves filles les condicions materials i emocionals necessàries per tirar endavant. A la novel·la hi ha un segon pla de lectura, un salt endavant respecte al passat de la narració. Es tracta de l’efecte mirall amb dues mares de la generació de l’autora: dones amb feines intenses i una càrrega mental amb molta batalla quotidiana per guanyar. 

Els absolutismes no funcionen

La mirada crítica i realista de Gemma Ruiz Palà casa molt bé amb la seva llengua àcida i esmolada, però l’argument de Les nostres mares és previsible i altament magrejat en la petita literatura d’aquest nostre país. Els absolutismes no funcionen mai: no totes les dones eren com les protagonistes de Les nostres mares. El tema de la sororitat (en aquells anys no coneixien ni la parauleta) o dels referents femenins com a única "història viva del seu temps [...] testimoni privilegiat del progrés" —com si els pares, els avis o els germans fossin invisibles— també fa una mica d’angúnia.

El llibre comença amb una oda als dodotis "i es veu que se n’ha de dir bolquers". No, no encabiríem el relat guanyador del premi Sant Jordi dins el gènere de la comèdia. Tot seguit, la novel·la es construeix a còpia d’uns diàlegs insulsos i no gaire versemblants que segueixen amb el tema dels bolquers i hi afegeixen la novetat dels bolquers reciclats.

La Lali, l’Anita, la Dolors, la Gabriela, la Bet, la Lana, la Isabel, la Montserrat, la Dora i la Mireia són personatges femenins construïts amb tòpics i aparentment beneites. La pretesa quotidianitat de les escenes de la novel·la s’encadenen com qui suma peres i pomes, i donen com a resultat un discurs que bascula entre l’abrandament falsament feminista —el feminisme, penso, no consisteix en dir que tots els homes desactiven les dones per sistema ni en cridar conceptes com el virus de la fal·locràcia— i la voluntat de crear una llastimeta sense fonaments. En la meva opinió, la perspectiva de gènere és una altra cosa.