Un nazi a Barcelona: la història de Von Schnitzler
L’empresari que va fer possible que Mies van der Rohe pogués fer el 1929 el pavelló alemany a l’Exposició Internacional de Barcelona, icona mundial de l’arquitectura moderna, és el mateix que anys a venir fabricaria el gas Zyklon B que va matar milions de persones a Auschwitz i als altres camps d’extermini. Casat amb l’aristòcrata Lilly von Mallinckrodt, Georg von Schnitzler era un alt dirigent del conglomerat químic IF Farben (Bayer, Basf, Agfa...), que el 1923 ja formava part de les tropes d’assalt nazis –les SA– i que va jugar un paper decisiu en el suport financer al partit de Hitler, del qual es va fer membre el 1937.
A Lliçó d’arquitectura (Ensiola), Antoni Vives s’ha ficat en la pell d’aquesta parella, uns Georg i Lilly que després de sobreviure a la guerra i de sortir-ne pràcticament indemnes, el 1953 miren de reconstruir el seu món des de la nova casa que s’han fet a Murnau, a Baviera, ciutat on el 1933 més de la meitat de la població havia votat Hitler. Lluny dels focus, ara viuen "com si res no hagués passat". Aquest és el lema de la Lilly. Com si la barbàrie de l’Holocaust no hagués existit i fos possible reconstruir el seu glamurós cercle d’amistats dels vells temps, fet d’artistes d’avantguarda i burgesos. Les elits que havien de fer gran Alemanya.
El 1945, el Georg gairebé va aconseguir escapar-se a Espanya. El van enxampar amb les maletes fetes. Jutjat a Nuremberg, dels cinc anys de condemna només en va complir un. Els mesos passats a la presó de Spandau ja queden enrere. Al saló de la nova casa hi tenen el quadre Gesellschaft Paris, de Max Beckmann [avui es pot veure al Guggenheim de Nova York]. Mentre esperen l’arribada d’uns convidats a sopar que triguen més del compte, amb un whisky a la mà, rememoren l’amistat amb Mies, que a través del pavelló barceloní volien que propagués "el nou esperit d’Alemanya": la practicitat, la simplicitat, la sinceritat. Less is more. Ells surten al quadre, igual que el polític francès col·laboracionista Anatole de Monzie. El vestit rosa que porta la Lilly és el mateix que va enfundar-se al gran sopar de l’Exposició del 29. Goebbels també admirava el pavelló, l’aposta de la parella, que el va pagar. La companya brillant i discreta de Mies també es deia Lilly, Lilly Reich. Quan el nazisme va tancar la Bauhaus, Reich va regalar-li a la Lilly i al George una cadira MR, per poder seure en el cor de la modernitat alemanya.
El matrimoni no recorda, en canvi, la fàbrica d’IG Farben a Monowitz, a tocar d’Auschwitz, on el seu amic Albert Speer va facilitar al Georg milers d’homes torturats per la fam i la misèria. Treballadors esclaus. Hi produïen goma sintètica per als pneumàtics del front. I encara menys com van produir i enriquir-se amb el gas Zyklon B, amb el qual es va assassinar milions de persones, una Solució Final que el Georg coneixia. Rere un silenci obscur, el Georg prova de soterrar sense èxit l’ombra del seu amic Landmann, l’alcalde jueu de Frankfurt fins al 1933, un social liberal d’una gran visió i empenta. Va morir de fred i de fam en un amagatall a Holanda. No el van ajudar.
La nit avança i el Georg i la Lilly es consumeixen en la soledat i els records. Són uns supervivents d’una monstruositat. La seva memòria és selectiva. Ell, més turmentat, s’ha fet catòlic. Necessita el perdó. L’oblit és impossible. El passat els perseguirà fins als finals dels seus dies.