En honrament i memòria perdurable de Josep Balari i Jovany
En 180è aniversari del gran filòleg, hel·lenista i historiador
La commemoració de les efemèrides sol ésser amant de les xifres rodones. No deixa de ser aquesta una convenció que, eventualment, permet de remembrar personatges, fets o dates dignes de record. Però el cert és que els aniversaris venen cada any, ni que sigui etimològicament. I s’escau enguany el 180è aniversari del feliç naixement de Josep Balari i Jovany i el 120è del seu prematur traspàs. Per tant, també la data d’aquests esdeveniments, tan precisament definits i definitius, pot ésser avinent per retre homenatge a un "homenot" que va passar per malla a Josep Pla, com malauradament passa massa sovint desapercebut a la memòria sempre làbil dels més conspicus representants de la nostra «intel·ligència» col·lectiva. Encara bo de dos excel·lents estudis que li dedicà Pilar García Jordán, per dissort inèdits, i de l’aportació més recent de Pere J. Quetglas, que ha tingut, a més, l’encert de recopilar uns Escrits filològics de l’autor, de gran interès i utilitat. Sense oblidar la benemèrita reedició a instàncies de Mn. Antoni Griera dels Orígenes històricos deCataluña, la seva "obra caporal" en justíssimes paraules de Mn. Antoni M. Alcover. Ni algun altre puntual record, com el de Dolors Condom, o les paraules sempre agraïdes del bonhomiós i erudit Joan Bastardas.
De major proximitat i coneixement directe fou el discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona de Lluís Segalà i Estalella, el seu deixeble i successor a la càtedra de grec de la Universitat de Barcelona, aquell que deixà "la Grecia en gracia de Dios", en paraules d’un altre erudit arraconat, Mn. Jaume Barrera i Escudero. L’Acadèmia de Bones Lletres el recordà, així mateix, per mitjà de la veu vigorosa i cortès del gran Ramon d’Abadal el 1961. També alguns carrers de les nostres ciutats porten el seu nom il·lustre.
En rigor, Balari fou justament i sincera plorat pels seus contemporanis amb motiu de la seva mort a 2/4 de 4 de la tarda, un trist divendres, l’1 de juliol de 1904. Basti repassar la premsa del moment, com l’article de Josep Carner a La veu de Catalunya el 26 d’agost de 1904, o el record de Mn. Alcover aparegut al Bolletí del diccionari de la llengua catalana, del juliol-setembre del mateix any. I comptà amb el reconeixement, manifest (o tàcit), d’altres estudiosos coetanis. Àdhuc estrangers. El mateix Mn. Cinto Verdaguer li demanà consell i la revisió lèxica de la seva Atlàntida, obra que Balari revisà i després despullà íntegrament per al seu projectat Diccionari del català. I a fe que Balari es mereixia aquesta consideració i estima! El que no es mereix és una certa i tangible desmemòria actual. Mentre hom recorda puntualment i ditiràmbica altres personatges menors.
El seu llibre Orígenes históricos de Cataluña constitueix una col·lecció d’aportacions diverses sobre els més significatius camps del saber que abraça l’actual medievalisme. En ell hom trobarà in nuce els materials fonamentals per a l’estudi dels nostres orígens nacionals. Una base ben sòlida obtinguda d’una arreplega lexicogràfica sistemàtica feta per Balari a partir del despullament d’una ingent quantitat de documents publicats i inèdits. Prou demostra aquesta hercúlia tasca la susdita obra i, encara, la part publicada pòstumament del dit DiccionarioBalari a cura de Manuel de Montoliu. A més, convé recordar que les normes ortogràfiques que precediren les de Fabra foren les de Balari.
D’aquí que ens hàgim de doldre (i no poc) d’algunes obres inacabades i, pel que sembla, de materials inèdits perduts. Sabem que preparava una Gramàtica històrica de la llengua catalana. I no sembla possible dubtar de l’existència de paperetes seves amb recull de lèxic del llatí medieval català. Cert que, de la mateixa manera que el Diccionari Balari, d’alguna manera, ja quedà engolit pel magnífic d’Alcover i de Moll, les fitxes lexicogràfiques de llatí medieval també ho deuen haver estat pels fitxers de l’excel·lent Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae. Amb tot, no és descartable la troballa, en les cèlebres paperetes de Balari, d’alguna paraula que hagi passat desapercebuda, d’alguna nova accepció o d’alguna interpretació diversa. També, de fet, la gramàtica històrica de la nostra llengua disposa ara d’algunes aproximacions meritòries. Però aquí seria, sens dubte, més probable de trobar noves perspectives o dades més completes en la collita de materials feta per Balari.
D’altra banda, l’obra de Balari encara és globalment molt aprofitable. No debades, Balari estava dotat d’una clara intel·ligència, d’una robusta formació acadèmica, d’una ferma i fèrria voluntat de treball. El seu descans era canviar d’activitat. I així aprofitava els estius per perfeccionar coneixements a l’estranger, per on el seu ric poliglotisme el permetia de moure’s sense dificultats.
Lluís Segalà digué de Balari: "era el meu mestre més candorós que astut, de la guisa que ho foren moltíssims sants y savis". I per això animà a honorar la seva memòria "per a que no se’ns puga repetir ço que en Melcior de Palau deya d’en Milà y Fontanals:
A fora el conegueren més que ací dins,
hont no suren els savis si són humils".
I sí, "Benhaurada sía sa memoria!"
Jesús Alturo i Perucho
Catedràtic de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica
Universitat Autònoma de Barcelona