“Soc una hostessa, no una Barbie”: la revolta a 10.000 metres d'altitud

BarcelonaDe veritat que els tripulants de cabina de vol que són homes poden caminar amb uns mocassins plans mentre que nosaltres hem de destrossar-nos els peus?”, es preguntava l’hostessa de vol d’Iberia María Fernández, que el 2022 va iniciar una campanya al portal Change.org per aconseguir eliminar l’obligatorietat de portar sabates de taló dalt dels avions en el cas de les dones a la companyia espanyola. Va recollir milers de signatures i se’n va sortir. “Cal dir a les empreses que no serveix de res felicitar les seves empleades el 8 de març mentre posen en marxa normatives que ens discriminen per ser dones”, es queixava.

Uns mesos abans, Iberia havia presentat la seva nova col·lecció de roba per als treballadors, dissenyada per la catalana Teresa Helbig, en què incloïa tant per a homes com per a dones la possibilitat de portar calçat còmode i esportiu durant el vol. Era un gran pas endavant. Fins al 2021 les hostesses havien de calçar taló baix durant els vols –de 3 a 5 cm– i taló alt –de 5 a 10 cm– a l’hora d’embarcar, desembarcar i caminar per la terminal. La nova col·lecció per fi tenia calçat pla per a les dones, però només durant el vol. “Durant les salutacions als passatgers, els controls d’equipatge, els embarcaments i els llarguíssims trajectes recorrent quilòmetres als aeroports, seguirem estant obligades a portar talons”, va dir María Fernández, que afegia: “Soc una hostessa, no una Barbie”. Iberia va acabar cedint i el 2023 va fer un altre pas endavant: va introduir nous canvis a la roba dels assistents de vol, als quals per primer cop els va permetre portar calçat esportiu, unes vambes dissenyades en col·laboració amb la firma El Ganso.

La lluita de Fernández era la mateixa que van iniciar un grup de dones ara fa cinquanta anys als Estats Units. En aquella època en què viatjar en avió va deixar de ser una novetat per esdevenir un fet comú gràcies a la construcció de nous aeroports, la creació de noves companyies i l’aparició de tecnologies que feien més fàcil viatjar, la figura de les hostesses va ser explotada pels empresaris. Era una època en què tot canviava de pressa i en què, de sobte, ciutats com Tòquio, Los Angeles, Rio de Janeiro o Londres ja no semblaven tan llunyanes. Somiar era fàcil, com faria el 1958 Mary Pat Laffey Inman, una noia que treballava a l’Hospital Montefiore, a Pittsburgh. En declaracions al New York Times, Laffey Inman ho explicava: “Jo sempre havia somiat amb viatjar, des que era petita. Com a hostessa, podia viatjar amb totes les despeses pagades. Em semblava meravellós. Altres hostesses i jo vam ser molt afortunades de viure aquell moment. Lluitàvem per tenir escales de tres dies a París, Londres, Amsterdam o Tòquio. Una limusina et recollia i et portava a l’hotel. Les hostesses teníem una sessió de formació de sis setmanes en què apreníem sobre l’aerolínia i rebíem formació en emergència i seguretat. Vam aprendre les ordres que calia donar en cas d’emergència. I també fèiem classes d’estètica personal: unes dones venien i ens ensenyaven com aplicar-nos el maquillatge i polir-nos les ungles”. Aquesta era la part bona. Però també n’hi hauria una de dolenta: la imatge de les hostesses es va sexualitzar i es van convertir en un reclam.

“Als anys seixanta les companyies aèries dels Estats Units van idear una enginyosa estratègia de màrqueting en què venien bitllets en funció de les hostesses. Per atraure clients, les van vestir amb uniformes molt curts. Southwest, per exemple, va fer posar a les hostesses uns pantalons curts ajustats de color taronja i unes botes GoGo. Amèrica va experimentar amb un look occidental de minifaldilles curtes. A més, van fer servir les hostesses per publicar anuncis a la premsa en què elles apareixien com a reclam. National Airlines va tenir un gran èxit amb la seva campanya Fly me, protagonitzada per auxiliars de vol reals que deien coses com ara “I am Linda. Fly me” [Soc la Linda. Vola’m]. Continental va apostar per “Realment movem la cua per tu”, explica la periodista Nell McShane Wulfhart, autora del llibre The great stewardess rebellion [La gran rebel·lió de les hostesses]. Les hostesses eren vestides i fotografiades de forma provocativa, amb campanyes com la de Braniff del 1965 batejada com The air strip, un joc de paraules jugant amb la idea de l’striptease. “Això significava que les hostesses pujaven a l’avió amb vestits de tonalitats roses i després s’anaven traient capes al llarg del viatge. Just abans de l’enlairament, es baixaven la cremallera de l’abric per mostrar conjunts de brusa i faldilla. Després de servir el sopar, les hostesses es treien les faldilles i les bruses per mostrar conjunts més curts”, explica McShane Wulfhart. La companyia Continental obligava les hostesses a besar a la falda els passatgers masculins dalt de l’avió..

Per a les hostesses, era una situació complicada. Havien de fer cas per contracte i, a més, veiem com cada cop més passatgers masculins no les prenien seriosament, i les tractaven només com objectes sexuals, sense fer cas de les seves instruccions. “A més del masclisme, hi havia un risc de seguretat. No les escoltaven, ja que no les reconeixien com algú amb una responsabilitat”, diu la periodista, que va recollir desenes de testimonis d’hostesses que van ser grapejades i besades i van rebre comentaris indecents durant anys. No hi ajudava que llavors, en molts vols, hi havia un pis superior amb un bar on se servia alcohol, i això provocava que cada cop més homes fessin comentaris grollers o tinguessin actituds agressives cap a les hostesses, que rebien la pressió de les companyies per cuidar la seva imatge fins al punt que podien ser acomiadades si passaven un determinat pes. De fet, quan Laffey Inman feia d’hostessa, li van deixar clar el dia que signava el contracte que seria acomiadada un cop fes 32 anys, ja que sempre buscaven dones joves. Si abans es casava o es quedava embarassada, també seria acomiadada.

Tot va començar a canviar als anys seixanta. El 1964 el president Lyndon Johnson va signar la llei de drets civils, que prohibia la discriminació basada en raça, color, religió, sexe o origen nacional. Aquella llei obria la porta a les hostesses a començar a defensar els seus drets. De fet, un dels primers col·lectius que van fer servir aquesta llei per començar a canviar aquella societat aparentment moderna, però encara amb molts valors del passat, van ser les hostesses de vol. Laffey Inman ho recorda: “Aleshores sempre que s’escollia un alt càrrec era un home. Només hi havia hostesses, però quan tocava escollir algú amb càrrec era un home. El 1968 Northwest va contractar quatre homes per ser alts càrrecs que no tenien experiència a bord abans. Vaig dir prou. Vaig trucar al director de relacions laborals i li vaig exigir que es fessin concursos oberts en els quals avisessin les hostesses. Ho van fer, jo ho vaig sol·licitar i vaig aconseguir la feina”. Ella, de fet, va ser la primera dona a ser alt càrrec en una època dura. “Havíem de treballar amb contractes aeris militars. En temps d’emergència, l’exèrcit dels Estats Units té dret a prendre el control de les aeronaus per ser utilitzades amb finalitats militars. Vam volar al Vietnam amb força freqüència durant l’ofensiva del Tet el 1968. Portàvem 165 soldats a Okinawa, després els traslladàvem al Vietnam i, amb sort, en portàvem 165 de tornada. Entràvem i sortíem del Vietnam com més ràpid millor perquè hi havia míssils anant i venint”, recorda l’hostessa, una de les veus que van participar a Fly with me, un documental sobre les dones que van lluitar per superar la discriminació en la indústria aèria.

Ruth Carol Taylor, que era infermera, també va fer història. Ella seria la primera hostessa de vol de raça negra, quan va ser contractada per Mohawk Airlines a finals de l’any 1957. Abans havia estat rebutjada per diferents companyies. En una d’elles, TWA, li van respondre directament que no volien noies negres. Quan tampoc la van voler a Mohawk Airlines, va presentar una demanda a la comissió contra la discriminació de l’estat de Nova York, i va aconseguir que aquesta companyia fos obligada per les autoritats a tenir una quota per a dones negres. De les 800 peticions rebudes, Mohawk Airlines en va contractar només una, Taylor. TWA, també obligada, contractaria la primera hostessa negra poc després, el 1958. Discriminades per la seva raça, aquestes dones van començar a fer una feina en la qual serien discriminades pel seu gènere. Taylor, de fet, va durar tot just sis mesos al seu lloc de treball, perquè es va casar i la companyia va trobar l’excusa per fer-la fora.

El primer home que va intentar fer aquesta feina

El 1965, ja amb la nova llei de drets civils vigent, Betty Green Bateman va guanyar un cas en què denunciava la companyia Braniff Airways per fer-la fora després del seu casament. Gràcies a aquesta sentència, ja no es van poder acomiadar més dones pel sol fet de casar-se, tot i que va caldre esperar més anys per canviar el costum d’acomiadar dones embarassades. De fet, no seria fins al 1991 que per primer cop una companyia va dissenyar un uniforme que s’adaptava a dones embarassades. La llei de drets civils, per cert, també va servir per canviar les coses per a molts homes. Com que els empresaris de les aerolínies sabien que la major part de clients llavors eren homes, i veient les hostesses com una oportunitat per vendre el seu producte, no volien contractar assistents de vol masculins. El 1967 Celio Diaz Jr. va denunciar Pan Am, ja que no el volia contractar per fer d’assistent de vol pel fet de ser un home. Diaz Jr. va lluitar quatre anys als tribunals fins a guanyar el cas, amb una sentència que deixava clar que per fer aquesta feina el gènere no era rellevant. Quan Diaz Jr. va triomfar, no va poder ser contractat, ja que després de quatre anys ja havia passat el límit d’edat per fer aquesta feina. No seria fins a finals dels anys setanta que les companyies deixarien de fer fora les persones que passaven dels 32 anys.

Gràcies a la nova llei de drets civils, les hostesses van adonar-se que tenien poder per reclamar més drets a les companyies. El 1967 Laffey Inman va convertir-se en la portaveu del sindicat a Northwest, i va negociar el primer contracte no discriminatori amb l’aerolínia. “Va ser llavors quan vam aconseguir que tornessin a ser contractades les hostesses que havien estat acomiadades perquè tenien més de 32 anys, havien pujat de pes o s’havien casat”, recorda Laffey Inman. Northwest Airlines va haver de pagar més de trenta milions de dòlars en danys i salaris endarrerits a aquelles dones, a més de signar contractes amb paritat salarial sense discriminació de gènere per a qui feia la mateixa feina o abandonar un llenguatge sexista a bord. Ara, no tot va canviar: fins a la dècada de 1990 les hostesses d’algunes aerolínies encara estaven subjectes a controls de pes.

Contraatac contra la publicitat masclista

Si dones com Laffey Inman van lluitar als sindicats, altres van fer-ho als carrers centrant-se en un altre aspecte clau: la roba. Cansades de patir sexisme, un grup de treballadores van organitzar-se a inicis dels anys setanta sota el nom Hostesses pels Drets de la Dona i van iniciar una sèrie de manifestacions als aeroports i davant les seus de les agències de publicitat de Nova York que havien creat les campanyes sexistes. “Les aerolínies et converteixen en un objecte sexual”, diria una de les fundadores del grup, Sandra Jarrell, en declaracions a Los Angeles Times el 1972. Per contraatacar van fer un anunci en què un home vestit d’hostessa afirmava: “Soc una professional altament capacitada amb una feina seriosa. Si es produeix una situació d’emergència, necessito urgentment el respecte, la confiança i la cooperació de tots els passatgers. Siguem sincers, la imatge d’hostessa sexi no és segura. Penseu-hi”. En aquella època, trobar un assistent de vol que fos un home era molt difícil. “Hi havia una separació de rols:els homes feien de pilots i les dones feien d’hostesses. Encara avui els homes només representen el 20% dels auxiliars de vol en actiu”, diu la periodista Nell McShane Wulfhart.

De fet, aquest mateix 2024 més de 100.000 hostesses de vol dels Estats Units van fer vaga i van col·lapsar més de 30 aeroports per exigir millores a la feina, més seguretat i acabar d’esborrar el sexisme. “El sexisme encara hi és. Devalua la nostra feina i fa que encara sembli que som una decoració, que no es valori la feina que fem”, deia el comunicat. “La nostra feina és clau i hauria de ser valorada. Ens cal més seguretat, més flexibilitat i més control sobre les nostres vides”, afegien, en relació amb una política de retallada de sous per part de les aerolínies i el fet que després de la pandèmia s’han multiplicat els casos de manques de respecte o agressions a les hostesses. Doris Millard, una de les hostesses que van fer de portaveu, explicaria com després de 44 anys en actiu fent aquesta feina no li havien millorat mai el sou. I ara, al final de la seva carrera, li volien retallar. “Altres feines dins del sector veuen constantment augments de sou. Amb nosaltres no passa”, explicava. La lluita iniciada per les primeres hostesses als anys cinquanta segueix vigent.

Algunes coses no canvien d’un dia per l’altre. A l’Àsia, de fet, moltes companyies encara apliquen normatives com les que es van abolir als anys setanta als Estats Units, i més tard a Europa. Avui dia, companyies com VietJet Air, una companyia low cost del Vietnam, encara exigeix que les seves hostesses tinguin menys de trenta anys, tinguin unes cames boniques, facin d’1,60 a 1,75 metres i utilitzin “un maquillatge que es noti”. Encara queda molta feina per fer a 10.000 metres d’altitud.