Literatura

Hua Hsu: "Quan van matar el meu millor amic em vaig adonar que la vida no segueix cap lògica"

Periodista i escriptor

L'escriptor i periodista Hua Hsu, a La Central del Raval de Barcelona
14/03/2024
6 min

BarcelonaConegut pels seus reportatges a la revista The New Yorker, Hua Hsu (Illinois, 1977) ha amagat un llibre a dins seu des de fa més de dues dècades. Era Sigues tu mateix (Navona, traducció de Jordi Mas), en què reconstrueix la temporada que va passar a la Universitat de Berkeley estudiant ciències polítiques, i hi va fer un molt bon amic, en Ken, que va ser assassinat una matinada d'estiu quan encara no havia fet 21 anys. Sigues tu mateix va merèixer el premi Pulitzer de no-ficció 2023, i l'autor hi traça amb meticulositat les afinitats i les diferències entre ell i en Ken, retrata les particularitats de créixer als Estats Units tenint arrels asiàtiques i evoca un món, el de la generació Z, marcat per la mort de Kurt Cobain, els fanzins i l'arribada d'Internet.

Vas començar a escriure aquest llibre quan et vas quedar sense el teu millor amic. ¿Què n'ha quedat, d'aquell impuls inicial, a Sigues tu mateix?

— Vaig començar a escriure sobre en Ken el mateix dia dels fets, o potser l'endemà, en un quadern blau que em vaig comprar. Ho vaig fer per mirar de suportar aquella pèrdua tan terrible. Eren entrades de dietari, en les quals deixava constància del que sentia. A mesura que van anar passant els anys, quan ja em dedicava al periodisme, les rellegia i pensava que no tenien res a veure amb tot el que havia escrit després. Un bon dia em vaig adonar que el que volia era escriure un llibre sobre aquella part del meu passat.

En Ken se'n va anar de sobte. Assassinat. Aquest record t'ha perseguit des de llavors.

— Vaig escriure tan de pressa perquè necessitava conservar el que va passar durant aquella setmana i com em sentia. Quan se't mor algú, és com si perdessis l'accés a un disc dur extern format per tot el que hi comparties. Les bromes. Les anècdotes. Els records. Les vaig voler fixar sobre paper per conservar-les per sempre.

Qui es pensi que el llibre és la crònica negra d'uns fets horribles, s'equivocarà. Dues terceres parts de Sigues tu mateix expliquen l'amistat amb ell. En Ken reviu i ens en fem amics.

— Quan vaig arribar a la universitat de Berkeley creia que hi trobaria persones amb qui compartiria el gust per la mateixa música, odiaria els mateixos grups i es vestiria com jo. Amb en Ken no va anar així... Jo era de Nirvana, i ell de Pearl Jam i la Dave Matthews Band, que no he pogut suportar mai.

T'havia impressionat molt la mort de Kurt Cobain.

— Sí. La mort de Cobain va deixar en xoc milions de persones. Nirvana era un grup molt popular i representatiu d'aquells anys. No tindria res especial escriure sobre Nirvana –ho han fet milers de persones abans– si no fos que Cobain em va obsessionar a títol personal durant un temps: llegia tot el que podia sobre el pensament de Cobain i els seus gustos, i si trobava que li agradava un grup que es deia The Raincoats me'n comprava els discos i d'aquesta manera creixia en matisos el meu amor per Nirvana. Vaig ser un jove que tenia molta curiositat per tota classe d'informacions en una època en què no era tan fàcil com ara tenir-hi accés. A partir d'internet ja no hi ha res que es pugui considerar genuïnament minoritari.

A en Ken li encantava Pearl Jam. I no vestia com tu.

— Exacte. Ell anava sempre molt polit i jo portava roba de segona mà, no perquè no tingués els diners per comprar-ne de primera mà, sinó com una forma de posicionar-me en el món.

Ell estudiava arquitectura, i tu et vas decantar per les ciències polítiques. Hi ha un moment en què cites unes paraules d'Aristòtil sobre l'amistat: "Qui té molts amics, no en té cap". El teu grup era més aviat reduït, mai no vau ser més de cinc.

— Si hi penso en retrospectiva, m'adono que mai no vam buscar ser gaires, perquè ja estàvem bé així. Però no ho vam planificar. En un primer moment hauria volgut ser amic de gent que era com jo, però m'equivocava: la sort va ser trobar en Ken, en Paraag, en Dave i l'Anthony, que en comptes de ser fotocòpies meves, em portaven cap a llocs inesperats. Sigues tu mateix és un llibre sobre buscar el teu lloc al món, però no necessàriament en una comunitat o en una escena concreta. Hi explico que l'amistat és fonamental per viure una bona vida.

L'amistat no és ni de bon tros un tema tan recurrent com l'amor en la literatura, la música i el cinema, oi?

— No. Molts anys abans d'enamorar-te ja has escoltat milers de cançons sobre el tema, i sobre el fet que et trenquin el cor, però, en canvi, l'amistat no hi apareix. L'amistat sembla bàsica, simple i banal. No ho és. I és tan important com la descoberta de l'amor.

N'has après res, de l'amistat, al cap dels anys?

— L'amistat requereix sortir d'un mateix. Això no ho tenia tant en compte, abans d'escriure el llibre. Sortir d'un mateix no es limita a fer un favor a l'altre, sinó que té a veure amb la idea de conèixer l'altre, oblidar el teu ego i mirar d'entendre i comptar amb la persona que tens al davant. L'amistat implica tenir prou valor per considerar l'opinió de l'altre i aprofundir en la seva visió del món per entendre'l millor.

No devies ser la persona més fàcil de conèixer, eres un noi força introspectiu.

— Ho vaig ser sempre, potser perquè era fill únic i estava acostumat al silenci.

Els teus pares van marxar de Taiwan per estudiar als Estats Units, on es van conèixer i es van casar. Escrius que els immigrants de primera generació estan sobretot preocupats per sobreviure, i els seus fills són els que els narren.

— Quan era adolescent els preguntava per temes relacionats amb la immigració i la identitat. D'on se sentien? A quina comunitat pertanyien? Els costava molt contestar-me, perquè ells miraven sobretot cap al futur: el passat semblava que no els importés. No va ser fins que vaig ser més gran que em vaig adonar que de joves ells també s'havien interessat per la política i que s'havien arribat a implicar en moviments socials, igual que jo.

Et senties acceptat, als Estats Units, com a americà amb arrels asiàtiques?

— La diversitat no era tan acceptada com ara, que és més mainstream. Des de la meva infantesa fins ara hem progressat, però diria que el debat és ara més elusiu.

En Ken et va descobrir L'últim drac (1985), una pel·lícula que us va agradar molt, en part perquè els personatges asiàtics tenien papers que escapaven als que havíeu vist fins llavors.

— És una pel·lícula d'acció de baix pressupost dels 80 que no te la pots prendre gaire seriosament. Així i tot, feia un temps que ens preguntàvem per què a sèries com Friends i Seinfeld, que ens agradaven molt, no hi sortia ni un sol asiàtic. Un dels elements que ens va cridar més l'atenció de L'últim drac era que els personatges asiàtics eren normals, no seguien cap estereotip.

La teva opinió no sempre coincidia amb la d'en Ken.

— En Ken a vegades compartia coses amb mi i jo no estava disposat a escoltar-lo, com va passar amb l'assaig d'E.H. Carr, Què és la història?, que vaig acabar heretant i al qual vaig acabar donant voltes i voltes. Quan era a la universitat creia que ser intel·ligent tenia a veure amb saber-ho tot. Més tard m'he adonat que m'equivocava: la intel·ligència consisteix en fer-se preguntes i ser capaç de compartir idees.

Durant anys vas acumular molta informació, i més tard sembla que te n'has anat alliberant.

— Ha estat ben bé així. Escriure aquest llibre i acabar-lo m'ha fet sentir més còmode amb l'ambigüitat i els dubtes. Això és una mica problemàtic per a un periodista: se suposa que he de fer crítiques i escriure reportatges amb una visió experta... Però en el fons penso que no en sé tant com sembla, i no passa res.

La mort d'en Ken va fer saltar pels aires la vida que portaves fins llavors.

— Quan vaig entrar a la facultat creia que la vida a poc a poc aniria millorant: aprovaria els cursos, trobaria una feina, trobaria un lloc un viure... Quan van matar el meu millor amic em vaig adonar que la vida no segueix cap lògica. Un fet traumàtic com aquest t'obliga a enfrontar-te amb la importància del que no pots preveure. Per això m'agrada pensar que he fet un llibre de memòries i no d'història. A l'assaig de Carr que vaig heretar d'en Ken explica que l'historiador sempre pot explicar una cadena d'esdeveniments guiats per la causa-efecte, però jo, en canvi, em sento més a prop de l'aleatorietat i el caos que representen la memòria.

L'única lògica d'aquest sense sentit vital és haver trobat una forma d'explicar la vostra relació.

— No hi havia pensat mai, però si hi ha una lògica és precisament aquesta, poder donar forma a l'amistat que vam tenir. Segueix intacta. Encara estic ple d'agraïment cap a en Ken, encara que ara només sigui un fantasma en la meva imaginació.

stats