Ignacio Villalonga, el gran banquer valencià del franquisme

A la segona meitat dels anys vuitanta i els noranta, a les grans finances espanyoles es va imposar una forma de fer negocis batejada en castellà com a cultura del pelotazo. La filosofia que hi havia al darrere es pot resumir amb ben poques paraules: aconseguir molts diners en poc temps i sense esforç ni consideracions ètiques. Un dels grans exponents d’aquesta època és qui fou president de Telefónica entre el 1996 i el 2000, Juan Villalonga Navarro, que va deixar per a la posteritat una era de jets privats, stock options i operacions nefastes, com la compra del buscador Lycos. La caiguda d’aquest apòstol del pelotazo va anar paral·lela a l’esclat de la bombolla de les puntcom, en la qual Telefónica tenia molt a veure a través de la seva filial Terra. Qui més qui menys sap que l’ascens de Villalonga al poder estava vinculat de manera directa a l’aleshores president del govern espanyol, José María Aznar, amb qui havia travat amistat de ben petit com a alumnes, tots dos, del Colegio del Pilar de Madrid. Però el que no tothom sap és que el besoncle d’aquest directiu havia estat un banquer fonamental del franquisme, el valencià Ignacio Villalonga Villalba.

Aquest gran prohom valencià va néixer en una família acomodada pertanyent al món del comerç de productes agrícoles i també relacionada amb el món dels ferrocarrils (el seu pare va ser un directiu important de la Compañía de Tranvías y Ferrocarriles de Valencia). Després de llicenciar-se en dret a l’exclusiva universitat de Deusto va tornar a València, on va obrir un despatx d’advocats, alhora que gestionava els negocis familiars. Però no tot era feina, perquè ben aviat també es va implicar en política, apostant pel regionalisme valencià, on va explorar les “possibilitats espirituals i econòmiques de la regió valenciana”, com deia ell mateix. Villalonga estava molt influït per la seva etapa d’estudiant al País Basc i posteriorment, també, per Francesc Cambó. Va crear la Unió Valencianista Regional, que era un transsumpte de la Lliga Regionalista catalana. L’any 1924 va fundar el Banc Internacional d’Indústria i Comerç amb el suport de la família Fierro i també de capital belga, en el que va ser el seu primer pas al sector bancari (poc després va comprar un paquet important del Banc de València).

Cinc anys més tard va ser nomenat president de la influent Cambra de Comerç de València i dos anys després, president de la Junta d’Obres del port de la ciutat. Durant la República, va ser diputat representant a la dreta regional agrària, un moviment vinculat a la CEDA, la confederació de les dretes. Al llarg d’unes poques setmanes va ostentar el càrrec de president de la Generalitat intervinguda a conseqüència dels fets del 6 d’octubre del 1934, encara que ho va fer sota la denominació de delegat del govern de la República a Catalunya. Amb l’arribada de la Guerra Civil va assolir el càrrec de president de la petroliera Cepsa, on formava part del consell d’administració des del 1929. Aquesta posició va resultar clau per als interessos de l’exèrcit franquista, que van poder disposar de combustible durant el conflicte bèl·lic.

Banquer clau del franquisme

Si a les dècades anteriors a la guerra Villalonga ja s’havia construït un currículum farcit de responsabilitats, a partir d’aleshores la seva projecció professional creixeria de forma encara més important, perquè l’any 1940 va accedir al càrrec de conseller delegat d’un dels principals bancs espanyols, el Banco Central. En les tres dècades següents (des del 1944 com a president) es va dedicar amb tota intensitat a aquesta entitat, que va créixer de forma considerable durant el seu mandat. Al llarg d’aquest període va adquirir un bon contingent de bancs catalans: el Banco Hispano Colonial, el Banc Comercial de Barcelona (que era una entitat sorgida del Banc de Barcelona, en fallida el 1920), la Banca Marsans i la Banca Arnús. A més, va ampliar el perímetre dels negocis a àmbits no financers, sobretot amb l’adquisició de la constructora Dragados y Construcciones, que tenia nombrosos deutes amb el banc. També l’asseguradora catalana Banco Vitalicio va formar part del grup industrial del banc. Altres grans companyies on Villalonga va tenir un pes destacat van ser Macosa, Española del Zinc o Banco de Fomento, entre moltes d’altres.

Quan va morir la tardor del 1973, després de quatre anys de malaltia, acumulava un bon grapat de distincions personals, com la Gran Creu d’Isabel la Catòlica, la Legió d’Honor Francesa o la medalla d’or de la ciutat de València.