Ignasi Blanch: "Al tancar l'acord amb l'Olivia Newton-John vam anar a un súper 24 h a comprar un cava català"

Quin és el teu primer record vinculat amb el vi?

— El primer record que tinc és a la botiga que teníem a Roquetes als baixos de casa: hi veníem vi. Recordo que hi havia unes botes molt grans i que havia de venir un camió, que sempre venia d'Ulldecona, a carregar-les. Llavors la gent comprava litres i litres de vi a granel. Feia una olor que, tot i ser forta i jo ser un nen petit, per a mi era bona. A més, per a mi no era estrany, quan era petit el vi era la beguda de taula, a més de l'aigua i la gasosa.

Llavors no era tan popular el vi de la Terra Alta? Per territori, seria la denominació d'origen més propera.

— Ara el vi de la Terra Alta té molt de nom, però abans el vi d'Ulldecona era molt comú. Sé que fa cinquanta anys es van arrancar gran part de les vinyes que hi havia i si no fos per la gran tasca que va fer el Manel Ollé, amic, escriptor i professor meu, ara s'hauria perdut la riquesa vinícola que hi havia. De fet, hi havia tanta varietat de vinya a Ulldecona que Ollé ha aconseguit recuperar més de 100 varietats diferents de la zona. Va ser una feina d'arqueologia del vi.

 Anys més tard, l'any 1988, marxes a Berlín per donar impuls a la teva vida professional com a il·lustrador. Quina relació et va quedar amb el vi sent lluny de les tines de casa?

— A Berlín perdo gairebé per complet la relació amb el vi. Primer, perquè vaig marxar en una etapa d'estudiant i, per tant, de pocs diners. També perquè allà no hi ha gaire tradició de vins, i els que tenen són excessivament dolços. Però sí que és cert que vivia amb un altre català i dos bascos i amb ells teníem el costum que els diumenges cuinàvem junts i compràvem un vi que fos d'aquí.

En aquesta ciutat vas estrenar una de les teves obres més reconegudes. Vas ser l'únic artista de tot l'Estat seleccionat per pintar el mur de Berlín un any després de la seva caiguda. Com ho vas celebrar?

— Penso que ho vaig celebrar més anys més tard que no quan va passar. D'això fa 34 anys i encara avui dia ho continuo recordant. És una celebració per la perpetuïtat d'un moment que havia de ser efímer: els murals del Mur de Berlín no estaven previstos per durar fins al dia d'avui. Aquell dia el vi també hi va estar present. El dia d'inauguració, als artistes que havíem estat seleccionats per dibuixar al Mur ens van convidar a un vaixell que va recórrer part del riu Spree. Allà vam alçar les copes de cava amb tots els artistes. Va ser un moment curiós, brindar amb gent que no coneixies i, a més, era molt jove, tenia uns 25 anys.

Consideres que aquest és el brindis més important de la teva vida?

— No, no és el que recordaré més. Per a mi els brindis més especials eren els de Cap d'Any quan era adolescent. Jo feia el sopar amb els amics i quan faltaven 5 minuts per les 12 de la nit, marxava per tornar a casa per brindar amb els meus pares i germans. Per a mi aquell detall de tornar amb la meva família per brindar era una mena de promesa d'afecte a la gent que més estimo. Després tornava a la casa on estàvem amb els amics i seguia la festa. Però la veritat és que amb el cava tinc molt bons records.

Com ara quins?

— Eren passades la una de la nit a Londres i amb la meva germana sortíem d'un concert de l'Olivia Newton-John on presentava el seu disc LIV-ON. Amb l'Olivia ja havia coincidit en diferents trobades, però aquella nit vam acordar que seria l'il·lustrador de les cançons del seu disc. Era tanta la bogeria que recordo que quan sortia del concert i de tancar l'acord amb l'Olivia Newton-John vam anar a un súper 24 hores a comprar un cava català, i l'únic que vam trobar va ser un Freixenet Brut rosat. Semblava fet expressament, aquella ampolla era tota rosa com l'univers de l'Olivia. Tot i que la meva germana no beu, ella i jo ens vam acabar l'ampolla a l'hotel de Londres. Va ser una nit màgica, vaig oblidar el fred i tot.

També has fet diferents il·lustracions d'etiquetes de vi. Com és el procés de creació d'una etiqueta?

— Per a mi és molt important que qui em demana el projecte m'expliqui quina relació té amb el producte. La majoria de gent són persones que s'esforcen molt i que estimen la terra, estimen el llegat de les tradicions, dels pagesos, de la natura, del producte. Em fixo molt en això, en com ho viuen. A través d'això sí que tinc una història a la qual recórrer per inspirar-me amb la il·lustració. He fet l'etiqueta d'un vermut de Reus i de diferents vins. Un dels més especials va ser el vi dedicat al rector de Vallfogona, fet al 100% amb la varietat saumoll (sumoll) i elaborat pel celler Estol Verd de Rodonyà.

El vi t'ha servit mai com a inspiració?

— No, no m'inspiro amb el vi, per a mi el vi és desconnexió o agraïment. Abans m'inspiro amb el cafè. Però una cosa que sí que faig és anar a dibuixar al Museu Pau Casals, que va ser la casa d'estiu de Casals. Allà, davant de la platja de Sant Salvador del Vendrell, hi entra una llum preciosa, que per a mi és una cosa molt important. El moment més bonic són les postes de sol de l'hivern, llavors baixo a un dels restaurants que hi ha vora del mar i demano un vi rosat. Em fixo molt en la bellesa dels colors d'aquell moment: el taronjós de la posta, el blau del mar i el rosat del vi. És una combinació preciosa. Són moments en què penso en la sort que tinc de dedicar-me a una feina que puc fer davant del mar.

 Per tant, demanes un vi pel color?

—  Sens dubte, i per l'etiqueta. Per a mi és molt important el concepte de bellesa. Si està cuidada l'ampolla, els acabats, el disseny i l'etiqueta, per a mi vol dir que el de dins també està cuidat. Si el vi no està cuidat, t'asseguro que l'etiqueta i l'ampolla encara corren més pressa perquè és l'últim que es fa.