Les illes on competeixen per veure qui puja més ràpid a dalt d’un cocoter

BarcelonaJa quan l’expedició de Magalhães que donaria la volta al món per primer cop va arribar a la zona el 1521, van quedar-ne impressionats. Normal. És increïble veure com una persona pot enfilar-se a dalt d’una palmera de 80 metres d’alt com si res, grimpant pel tronc fent servir els peus i les mans. Un cop arribava a dalt, començava la pluja de cocos que tallava. No era bona idea passar per sota: un impacte de coco pot esberlar-te el cap. A la Polinèsia els cocos sempre han estat valorats, tant per menjar com fer joies i eines. Tan important és el coco, que ara presumeixen de tenir els campions mundials en ascens de cocoters. Sí, existeix aquest esport.

L’esport és força jove. Les primeres competicions modernes es va començar a fer els anys 80 a la Polinèsia francesa, tot i que els més vells del lloc tenien un munt de records de concursos improvisats, especialment els dies de festa, en què els més joves jugaven a veure qui arribava a dalt més ràpid. O qui aconseguia més cocos. Els humans sempre han competit entre ells. Abans que existissin esports, les competicions eren així, inspirades en el que calia fer en el dia a dia. Veure qui caçava més animals, qui aixecava més pedres al camp o qui s’enfilava més ràpid a un cocoter. Perquè a la Polinèsia la gent s’hi enfilava per necessitat, no per plaer. Per fer-se'n una idea: si caus daltabaix d’un dels cocoters més alts, és com si caiguessis d’un desè pis. I, esclar, si et cau un coco al cap pots perdre la vida. Cada any desenes de persones acaben als hospitals per caigudes de cocos, no és broma. I de tant en tant també acaba a l’hospital algú que ha pujat dalt d’una palmera sense traça. Sol ser un turista. La versió polinèsia del balconing. Competir és universal; ser idiota, també.

Perquè per pujar a les palmeres cal tenir traça. Cal respectar l’arbre, entendre si el vent juga a favor o en contra i tenir una tècnica depurada. De fet, existeixen dues tècniques per pujar. La primera és amb una corda que et permet estar més o menys lligat al tronc. Aquesta tècnica és ideal per treballar baixant cocos, però no està permesa en les competicions, en què cal pujar amb la tècnica més antiga: a pèl, i descalços. El primer Mundial de pujar cocoters, organitzat a Tahití ara fa una dècada, va unir els millors especialistes de països com les Tonga, Vanuatu, Samoa, les Illes Cook i, per descomptat, els especialistes locals, amb passaport francès. Cada concursant tenia dos intents per pujar uns 10 metres fins a arribar a una tela vermella, superant-la amb els dos peus. La distància no és gaire gran, en part perquè cap asseguradora volia treballar amb possibles accidents si el concurs era pujant a més de 50 metres. Així que s’ha convertit en un concurs de velocitat molt espectacular. I la gent de Tahití creien que guanyarien ells, però el primer campió va ser George Iona, de les Illes Cook. Va necessitar 5,23 segons per pujar els 10 metres.

El millor moment per gaudir d’aquest esport és durant el Tu’aro Mā’ohi Heiva, un festival que s’organitza cada any a Papeete, la capital de Tahití, amb competicions dels diferents esports tradicionals polinesis. Els polinesis ara són especialment bons en rugbi, però abans de l’arribada dels europeus ja tenien els seus esports, que han conservat, com una mena de lluita lliure, l’aixecament de pedres i una cursa en què has de carregar un munt de plàtans. I, esclar, el concurs de pujar als cocoters, modernitzat. Són competicions espectaculars, perquè hi arriben representants de tot el Pacífic no només per competir. També s’aprofita per fer exhibicions de balls tradicionals que fan les delícies dels turistes. Els polinesis són gent orgullosa de les seves tradicions. I molt competitius.