El poder evocador de la fotografia és possible que adquireixi, en la vellesa, un significat diferent, especialment si la vida l’has viscut amb voracitat. M’hi fan pensar dues escriptores que van coincidir en la manera de repassar la seva trajectòria dos anys abans de morir.
Una és la periodista i escriptora Françoise Giroud. Va ser guionista de Jean Renoir i assistent del premi Nobel de literatura André Gide. Durant la Segona Guerra Mundial va formar part de la resistència contra l’ocupació nazi. De conviccions liberals, va fundar i dirigir la revista L’Express fins que el president Giscard d’Estaing la va fer ministra de la Condició de la Dona, la primera de la història de França. Va despenalitzar l’avortament i va tirar endavant polítiques d’igualtat als anys 70. Sota el govern de Raymond Barre va esdevenir després ministra de Cultura. Va ser amiga íntima de les grans personalitats de la política, la literatura i el cinema. Va publicar una desena de llibres i biografies.
El 2001, dos anys abans de morir, va publicar On ne peut pas être heureux tout le temps, un recull de textos que va néixer d’una manera singular. Un dia, malhumorada per les xacres que li provocava la vellesa, va llençar a terra un calaix ple de fotografies. En va seleccionar una quarantena i cada imatge es va convertir en una història: "És una manera molt poc ortodoxa de construir un llibre, però està més a prop de la memòria... que de les memòries", va escriure Giroud.
L’altra periodista és Janet Malcolm. Va néixer a Praga en el si d’una família jueva i el 1939, quan ella tenia només cinc anys, van emigrar als Estats Units, intuint la tragèdia que li esperava a Europa. Es va formar a la Universitat de Michigan i des de les pàgines del New Yorker va esdevenir un dels noms fonamentals del periodisme literari nord-americà. El seu assaig El periodista i l’assassí és considerat un clàssic del periodisme. No va témer mai la controvèrsia, destacava per la seva capacitat d’anàlisi i d’autocrítica, era hàbil en el reporterisme i experta en fotografia. Potser per això la seva última obra és Imatges viscudes. Fotografia i memòria (Arcàdia, 2023), un recull de textos que també neixen a partir de fotografies personals. Malcolm desconfiava de la biografia com a gènere literari. Considerava que la memòria no era cap eina pel periodista. Malcolm és directa, exigent i destil·la un sentit de l’humor que converteix la seva última obra en un llegat de saviesa. Sembla que desafiï les pròpies conviccions, resistint-se a fer una autobiografia però abocant-se a repassar la seva trajectòria a partir d’instantànies de la seva vida. Converteix les fotografies en estimuladores del record, però només com a proves fefaents d’una experiència.
Tant a Giroud com a Malcolm les fotografies els permeten agafar distància d’elles mateixes. Parlen més dels altres que no pas reflexionen sobre el propi camí. Més que una voluntat d’introspecció profunda, és com si posessin la vida en una balança per convèncer-se de tot el que van viure sense ordre cronològic.
Les fotografies ens permeten fixar el record, però a la vegada el distorsionen.
Què és més traïdor, el record o la imatge? En tot cas, són les imatges escollides les que van facilitar a totes dues periodistes traçar el llarg camí. Com un acte instintiu, totes dues les utilitzen per reexplicar-se en la seva vellesa.
En un temps de tanta deixalla visual, que acumulem al mòbil, en un futur serà difícil reavaluar el nostre trajecte vital quan se’ns acosti l’hora.
