Soc immigrant i us vull explicar la meva història

BarcelonaQue la Pilarín Bayés és la bomba ho sap tothom i, per tant, no ha de sorprendre que el premi de contes escrits per infants que du el seu nom també ho sigui. La festa de lliurament dels premis organitzats per l’Obra Social Sant Joan de Déu, que aquest any arribaven a la seva edició número vint, es va celebrar al maig. Vint anys de contes escrits per nenes i nens a través de les seves escoles, sempre al voltant d’un tema social. Vint anys de donar-los veu i de fer arribar a tothom la tasca literària i la visió del món dels nostres infants sobre un afer prou important com el d’aquest any: les migracions, amb el lema d’"Un planeta en constant moviment".

Això que escrit aquí sembla normal, però no ho és. No estem acostumats a donar veu als més petits de casa, de l’escala, del carrer, del barri, del poble o ciutat, del país. Són el suposat centre de la vida de les famílies, i la, en teoria, nineta dels nostres ulls. Però aquí, al Criatures, ja sabem que no és així. Ho és per a les persones que formem part d’aquesta publicació com a lectors o a l’altra banda del paper, però fora, a la societat, els infants importen molt menys del que sembla. Importen com a consumidors, però massa vegades els seus drets es passen pel forro dels pantalons de qui sigui. D’aquí la grandesa d’aquest premi. I d’aquí l’alegria que sento de poder-vos explicar què s’extreu del que pensen arran dels contes.

El primer que m’ha cridat l’atenció és que la majoria dels contes estan escrits en primera persona. És a dir, que els protagonistes són famílies o persones migrades. Per tant, no és la veu d’algú que observa a qui arriba sinó que és qui arriba qui parla i és protagonista. Aquest petit detall no és menor. No seria el mateix si qui parla i ocupa l’espai principal de la narració és qui rep. Ens sonaria paternalista. I els infants, d’una manera natural, no ho són. Bravo. I alhora, situant la persona que arriba al centre del conte, es fa l’exercici d’imaginar què viu aquella persona, de posar-te a la seva pell. Perquè molts dels contes han estat escrits de manera col·lectiva per una classe, o també per nenes i nens que no han migrat. I aquest posar-se a la pell de l’altre és un gran què, perquè es fa amb ganes d’explicar la realitat. També hi ha contes que han estat escrits per infants que venen de lluny i en aquest cas poder transmetre el que han viscut a través d’una ficció també té molt de valor. 

L’altra dada important que us vull explicar és que els infants no s’enganyen. Als contes queda clar que qui se’n va de casa no ho fa de grat. I en la majoria els contes expliquen històries d’ara i aquí on desgràcies causades pels humans, com la guerra i la fam i la pobresa, o desgràcies naturals com els terratrèmols, empenyen les famílies a fer la maleta i a marxar lluny per buscar una vida digna. Només en alguns casos es parla del passat dels avis, que també van arribar a Catalunya provenint d’altres llocs o que van haver de marxar-hi. I és un bon recordatori, perquè res del que ara ens sembla extraordinari ho és tant. Només la persistència de les injustícies. 

“Que si marxem ho fem per descobrir altres països, perquè volem conèixer gent nova, volem aprendre un altre idioma… però sabent que quan vulguem podrem tornar”. Aquesta és una frase d’un dels contes finalistes que resumeix el desig general. Que el que ha portat tantes famílies a moure’s a partir d’ara pugui ser diferent, més plaent, lluny de la duresa de la vida a tants països. Però malgrat el tràngol el que queda clar és que l’escola es viu com un espai acollidor. Tampoc s’idealitza i s’explica que hi ha tristesa i enyorança pel que s’ha deixat enrere. O fins i tot hi ha qui explica que al principi no li fan cas. Però al final sempre hi ha la trobada entre qui arriba i qui ja hi és. I pel camí els contes estan farcits d’històries d’ajuda mútua que els infants coneixen de primera mà. 

A la vida de molts adults massa sovint no existeix ningú prou conegut a la vora que hagi hagut de patir un procés de migració empès per un conflicte bèl·lic o la falta de feina o la misèria econòmica. Però a la vida de molts infants de Catalunya sí, perquè moltíssimes escoles són receptores de les filles i fills d’aquestes famílies que arriben, i per a les nenes i els nens aquesta és la seva quotidianitat. I l’arribada en cap cas es viu com una nosa, tot al contrari, la visió és natural i bonica, com bonics i únics són els contes d’aquesta edició. Llarga vida al premi de contes Pilarín Bayés... I llarga vida a la Pilarín Bayés!