Les increïbles aventures del menorquí Sadurní Ximénez
Segons el geògraf Carles Carreras, hi ha dos tipus de menorquins, "els que són com les escopinyes, que no poden viure sense estar enganxats a l’illa, als seus temps lents i als seus espais acotats; i els aventurers, que salten la mar per conèixer món, encara que no sàpiguen de navegar, per triomfar o per perdre-s’hi, o, senzillament, per respirar i per viure". Sadurní Ximénez (1853-1933) clarament és dels segons. Periodista, espia, estudiós tastaolletes, emprenedor i poliglot aventurer, la seva peripècia vital és tant atractiva com esmunyedissa. Va dur una vida erràtica i poc convencional, insòlita i intensa, de la qual ara sabem més detalls gràcies a un llibre col·lectiu editat per l’Institut d’Estudis Menorquins sota l’impuls de Miquel Àngel Limón Pons.
Josep Pla li va fer un homenot –un dels més admiratius– i Francesc Cambó, per qui va fer de negre literari, el va tenir de convidat estrella en més d’un viatge al seu iot Catalònia com a guia erudit: era un gran coneixedor de les cultures del Pròxim Orient. Casat amb l’aristòcrata russa Natàlia Turbin, a qui havia conegut en un viatge a Egipte i filla d’un militar tsarista, a l'esclatar la Revolució Russa van haver de fugir de la casa familiar a Mogilev (avui Bielorússia), que va ser saquejada i Ximénez va perdre la seva biblioteca formada per 25.000 volums.
Nascut a l’illa del Rei de Maó, el seu pare, un il·lustrat liberal que feia d’administrador civil de l’hospital de l’illa i editava diaris, provenia de Sant Sadurní d’Anoia, d’aquí el nom del nostre personatge. Amb 17 anys, Sadurní, imbuït d’inquietuds literàries i amb molts projectes al cap, ja s’havia traslladat a Madrid a estudiar. Acabava de triomfar la revolució La Gloriosa. Van ser els convulsos anys del Sexenni Democràtic, on el federalisme majoritari a Catalunya no va prosperar, i que s’acabarien amb la restauració borbònica. Els estudis els va continuar a Barcelona (més tard també es formaria a París, Berlín i Leipzig).
En poc temps, Ximénez va passar de les vel·leïtats republicanes de joventut a valedor de la monarquia, però sobretot se’n va anar a la tercera guerra carlina com a corresponsal, al final de la qual va entrar a Madrid amb les tropes liberals i Alfons XII. Ja no pararia de saltar de conflicte en conflicte, armat sempre de la seva ploma rotunda i vivaç. Va fer servir molts pseudònims i va escriure per multitud de mitjans de Madrid i Barcelona, entre ells La Vanguardia. Seixanta anys d’ofici en què sovint costa de destriar el periodista de l’home d’acció ben connectat, del savi hel·lenista i arqueòleg i del pseudodiplomàtic i implicat en primera persona en els afers que descrivia.
D’Addis Abeba a Alaska, els seus destins i teatres de guerra van portar-lo de l’Àfrica a Turquia, de Rússia a l’Àsia Menor i l’Orient Mitjà; a més, esclar, de recórrer pràcticament totes les nacions europees i fer una incursió als Estats Units d’Amèrica el 1888. Va narrar l’enfrontament de Rússia i Turquia en el dit alliberament otomà de Bulgària (1877-79), la guerra italo-etíop (1894-96) –sembla que va tenir una relació estreta amb el negus Menelik II d’Etiòpia–, la primera guerra dels Balcans (1912-13) i diversos conflictes colonials africans, en especial al Magrib: de fet, va residir un temps a Tànger, on va néixer una filla (1904) i un fill (1908), i hi va fundar el diari El África Española i un altre diari en llengua àrab.
No va parar d’anar amunt i avall, amb una curiositat insaciable i una passió no menys notable. Imperatiu i indòmit, de verb rotund i ideològicament cada cop més reaccionari, se’l pot titllar d’anticomunista, defensor del colonialisme, paneslavista i antisemita. I no obstant això, la seva modernitat com a corresponsal és indubtable: explicava el que veia, donava veu a testimonis, descrivia, es preocupava d’aconseguir imatges, es documentava, informava i interpretava. En definitiva, feia grans cròniques en què auscultava el que D’Ors, a qui havia tractat, definia com "els batecs del temps".
Traductor al castellà de Txékhov –eren amics–, ja de gran el 1927 Ximénez va abandonar la família per seguir viatjant i va residir gairebé sempre en hotels. Fins que el 1933, quan planificava retirar-se a Menorca, va morir a París atropellat per una moto. Tenia 80 anys.
