Per què els infants juguen a barallar-se?

BarcelonaA casa i a l'escola les criatures munten persecucions, combats i guerres, es disparen amb un pínyau o un bang i fins i tot, a vegades, escenifiquen el propi final estirats a terra cridant un “M’he mort!”. Els adults ens ho mirem atònits i pensem que com pot ser que continuïn jugant a barallar-se si constantment en família i a classe els ensenyem el valor del diàleg, la pau i la no-violència.

Abans de caure en l’error i l’espant de pensar que, pel fet que jugui a matar, el nostre fill o filla acabarà sent una persona violenta, busquem-ne el perquè. Tot té una explicació i en aquest cas passa pel desenvolupament físic, cognitiu, emocional i social de l'infant que sovint la mirada adulta no té en compte. Elisenda Pascual, psicòloga de criança respectuosa i acompanyament familiar, i Yessica Clemente, fundadora de Rejuega, ens ajuden a entendre el perquè d'aquests jocs, la importància que tenen per al seu desenvolupament, com podem acompanyar els nostres infants i si també els podem donar alternatives.

Per què els nens i nenes juguen a barallar-se? 

Aquest tipus de joc apareix a partir dels tres o quatre anys, quan el control físic comença a estar desenvolupat i ja saben saltar, córrer, agafar coses amb la mà, etc. Primer hi juguen amb el pare o la mare, amb els germans, i, a poc a poc, quan se senten més segurs, amb altres nens. Com explica Clemente, “el joc físic, el de barallar-se, és natural en tot ésser humà; es desenvolupa en les primeres edats i és essencial per a l'infant per poder explorar el seu cos, tant els límits d'un mateix com els de la persona amb qui juga”.

També és cert que en el joc els infants experimenten amb el que és desconegut, com és el cas de la mort, i hi plasmen el que veuen en el seu dia a dia per poder-ho comprendre i integrar. En aquest sentit, es nota la influència del contingut audiovisual adreçat a aquest públic, on sovint es transmeten valors relacionats amb la competició, el xantatge, els jocs de poder i lluita. "Hi ha molt poc material on, realment, la cultura de la no-violència es faci evident", subratlla Pascual. Per contra, assenyala que aquests jocs són dinàmiques passatgeres que duren un parell d'anys, i després, un cop integrades, es recondueixen al joc simbòlic que és més ric i adequat a la nova etapa vital.

Quin paper hi tenen les emocions?

El joc és sempre un regulador emocional, i, de fet, el joc de lluita-moviment corporal és una molta bona canalització emocional de la ràbia, la frustració, el fracàs, etc. La fundadora de Rejuega diu: "Quan els infants juguen a barallar-se aprenen a empatitzar, identifiquen, mirant la cara de l'altre, quan una cosa es pot fer i quan no, i això és essencial en el joc per a un bon desenvolupament de l'infant". I destaca que cal deixar-los fer i aparcar la mirada adulta que jutja, perquè és en aquesta etapa que experimenten i aprenen totes aquestes lectures socials: "Si els frenem, a la llarga, és pitjor!", diu. Segons Pascual, al voltant dels cinc anys i fins als set o vuit aproximadament, els infants entren en una etapa en què predominen els jocs de poder. Un tret molt característic de la supervivència mamífer. "Cal, però, regular aquestes dinàmiques perquè no s'estableixin rols fixos i jerarquies tòxiques que poden esdevenir conductes més abusives".

Com ho podem gestionar com a pares?

La gestió de la família o l'adult que observa és realment important. En tot moment cal fomentar que el joc sigui agradable i saludable. Hi poden jugar tant infants com adults, però tots han d'estar en el mateix nivell de joc lúdic i acceptar les mateixes regles. Aquestes es basen en el respecte a un mateix, a l'altra persona i també a l'entorn que ens envolta.

Com bé assenyala Pascual, "un joc segur és sempre el que té la supervisió adulta per tal de regular, si cal, vincles poc sans io ajudar a posar els límits adequats". En aquest sentit, Clemente afegeix: "Fins i tot podem concrear junts les normes del joc, i si veiem que algun dels infants que hi juga no s'ho està passant bé, podem parar el joc, o si el final no ha estat l'esperat, reflexionar junts i preguntar com estan i què hauríem d'haver fet per evitar-ho. "Però sobretot, com a persones adultes, no hem de caure mai en l'error de renyar-los o castigar-los, perquè això resta més que suma en el seu aprenentatge".

Així i tot, també cal que siguem sincers amb nosaltres mateixos, veure si estem jutjant des de la mirada adulta o simplement és que no estem còmodes amb el joc dels nostres fills. Pascual afirma: "Hem crescut en la premissa que qualsevol expressió de ràbia o d'agressivitat s'equiparava amb la violència i, per tant, calia ser censurada. Per això, l'emoció de la ràbia és una de les grans assignatures pendents dins la societat. En psicologia sabem que tot el que neguem, ho pervertim. Si no deixem que els infants experimentin a través del joc amb aquesta força interna, perden l'oportunitat d'airejar-la i d'aprendre a gestionar-la a través de la regulació que aporta el joc amb iguals".

Els podem proposar jocs alternatius? O millor que els deixem fer volar la imaginació?

Sempre hi ha alternatives de joc quan veiem que es poden fer mal entre ells o que alguna cosa està en perill de trencar-se, quan fan massa soroll i molesten els del voltant, quan juguen en un espai a on no és adequat, etc. "Tot i que hem de confiar en ells i deixar-los jugar perquè és natural i necessari, també els podem comentar i expressar les nostres emocions i buscar alternatives plegats", comenta Clemente. En el fons, com diu Pascual, "l'alternativa a un joc de lluita serà un joc de lluita més endreçat, però és important que fem visible tot el que percebem i el convidem a fer que se n'adoni. Això li aporta seguretat, alhora que treballem l'escolta activa, l'empatia i els límits". Precisament, al seu llibre Criar y Jugar proposa el joc del "país tou", que permet oferir als infants una dinàmica cuidada on poder expressar-se amb la presència dels pares.