Delphine de Vigan: "Alguns infants pagaran molt car haver estat tan exposats a les xarxes"
Escriptora, publica 'Els nens són reis'
BarcelonaDelphine de Vigan (Boulogne-Billancourt, França, 1966) és una escriptora valenta que en algunes de les seves obres ha explicat part de la seva realitat més íntima, com l'anorèxia a Els dies sense fam (2005; Edicions 62) o la reconstrucció de la vida de la seva mare després de trobar-la morta al seu apartament a Res no s'oposa a la nit (2011; Edicions 62). L'autora, a qui li agrada molt observar, ha escrit sobre crisis personals i professionals a Les hores soterrades (2009) i sobre els sensellar a No i jo (2007), també publicades per Edicions 62.
A Els nenssón reis (Edicions 62 / Anagrama), traduïda al català per Jordi Martín Lloret, mira una altra realitat: la de les xarxes socials. La protagonista és la Mélanie, enamorada dels realities i obsedida en fer-se famosa. Com que no ho aconsegueix, exposa els seus fills a les xarxes i fa molts diners. Quan un dels fills desapareix, coneix la Clara, la seva antítesi: filla de pares activistes i d'esquerres, treballa a la Brigada Criminal i viu d'esquena a les xarxes.
Abans d’escriure aquest llibre vivia relativament allunyada de les xarxes socials. Com s’ho ha fet, per ficar-se dins el cap de la Mélanie?
— Cert, no estava gens present a les xarxes socials, ni tan sols hi era com a observadora. Vaig descobrir el fenomen d’aquests infants influencers veient un reportatge a la televisió, i vaig començar a estirar el fil. Per escriure el llibre em vaig documentar moltíssim. Em vaig inscriure a Instagram, vaig mirar moltíssim YouTube, i he passat molt de temps observant el que passava a les xarxes.
¿S’hi ha arribat a enganxar?
— Una mica. En tot cas, entenc perfectament la fascinació que poden exercir les xarxes. Durant força temps m’atreia i, a la vegada, sentia repulsió. Em vaig adonar que malgrat que ja no ho necessitava per a la meva investigació, continuava vinculada a les famílies que havia començat a seguir. Fins i tot, després de publicar la novel·la. Vaig necessitar setmanes i, en algun cas, mesos per desvincular-me'n del tot. I vaig anul·lar-ho tot per no caure en la temptació d’observar-los.
¿I què la fascinava?
— El que em fascinava és aquesta necessitat d’estar sobreexposat constantment, d’explicar tot el que es fa, com es fa, la posada en escena amb els fills. Tot plegat és molt narcisista, i això és molt humà, perquè segurament tots tenim un punt narcisista. Volem que ens estimin, i els likes ens tranquil·litzen. M’intriguen molt les dones com la Mélanie, que ho expliquen tot com si ho deguessin a la comunitat de seguidors. Recordo una mare que seguia, aquí a França, que si no publicava durant tres o quatre hores, després es disculpava.
¿Els seguidors són com una família o una comunitat fictícia?
— Segurament respon a aquest aïllament progressiu. Vivim en un món molt individualista, on tots vivim replegats en el nostre petit espai, el nostre pis, i abonats a les plataformes. La pandèmia ha reforçat aquest aïllament, però necessitem estar en contacte amb la gent, formar part del grup, i les xarxes socials ens donen aquesta falsa il·lusió de pertànyer a un grup.
¿Què impulsa la Mélanie a la carrera frenètica pels likes?
— Una barreja de tot. La manca d’amor de la mare i la necessitat desesperada de tenir el seu reconeixement, però també és una dona de la seva època. Ha crescut amb la telerealitat, tots els seus referents són famosos d’aquesta telerealitat. Viu una època en què és absolutament normal crear comptes d’Instagram i aspirar a tenir molts amics i likes. La Clara es planteja si la Mélanie és només un producte de la seva època, una dona de negocis impecable, una mare deprimida o una nena que ha crescut sense l’amor de la mare.
La Clara menciona la novel·la 1984 de George Orwell i la vigilància totalitària. La nostra societat s’ha sotmès a aquesta vigilància totalitària de manera voluntària. ¿Per què hem renunciat a protegir la nostra intimitat?
— No cal instal·lar càmeres, perquè l’eina que ens vigila està constantment a la nostra butxaca, ens l'emportem al lavabo. Hi ha una certa inconsciència, potser. Les coses han anat tan ràpidament que hem perdut el control. I quan ens n’adonem, potser ja sigui massa tard. Hem renunciat a moltes coses perquè tenim beneficis, com ara tota la informació que podem tenir i tot el que podem compartir i intercanviar amb la resta del món. Ara potser comencem a adonar-nos que també és una eina d’alineació.
Hi ha un moment al llibre que un dels personatges diu: "Jo soc youtuber i, per tant, soc feliç". És una felicitat enganyosa...
— És molt ambivalent. El que m’interessa són els infants, perquè quan ets adult pots fer el que vulguis. Si tens ganes d’exposar-te i explicar la teva vida i fer vídeos que fan elogi del consum i la societat ultraliberal, és el teu dret. El que em preocupa és l’ús dels infants. ¿Un infant de 4 anys està donant el seu consentiment a convertir-se en una estrella de YouTube? Jo crec que ni tan sols n’és conscient. Des que es va publicar el llibre, molts joves m’expliquen que per a ells les xarxes són un plaer i alhora un patiment perquè hi ha aïllament, competició, comparació... Tot plegat és una pressió que pot ser dolorosa.
¿Podríem parlar d’abús de poder dels pares?
— Sí, per a mi sí que hi ha un cert abús de poder. ¿Fins a quin punt els pares són conscients de les conseqüències que tindrà tot plegat? Filmar i publicar vídeos a YouTube i stories a Instagram sobre com van a l'escola, com berenen, com fan la primera caca a l’orinal, com obren regals o com diferents marques financen caps de setmana en hotels i parcs d’atraccions; és una feina. Si ens plantegem el consentiment sexual, també ens hem de plantejar què passa quan un infant fa aquesta feina i esdevé l’única font d’ingressos de tota la família. Aquests infants estan condicionats. En alguns casos, la seva màxima aspiració, quan es fan grans, és ser youtubers. Han estat educats d’aquesta manera, però espero que s’adonin que hi ha altres camins. Alguns infants pagaran molt car el preu d’estar tan exposats a les xarxes.
Però això és explotació infantil.
— Aquestes famílies existeixen arreu. Les més conegudes són americanes, i als Estats Units no hi ha cap intent de regular-ho. En canvi, a França, algunes associacions de protecció de la infància van demanar que es legislés i es va aprovar una llei. La llei obliga a declarar l’exposició a les xarxes com una activitat econòmica i els pares han de posar els ingressos en un compte a part, per quan els menors siguin majors d’edat, però es queden la major part dels diners. Hi ha també el dret a l’oblit: quan aquests infants arriben a la majoria d’edat, poden exigir que es retirin els vídeos. El problema és que aquests vídeos ja han fet la volta al món moltes vegades i els pobres infants i adolescents ja han pogut ser objecte de burles. A més, res desapareix a internet.
Al llibre els dos infants es fan grans. El nen es tanca en si mateix, la nena es rebel·la. ¿Vostè és optimista respecte al futur d’aquests infants?
— El que escric al llibre no està gaire lluny de la realitat. Hi ha infants que ara són adults que han portat a judici els seus pares per haver estat sobreexposats i explotats, perquè els pares se suposa que havien de protegir-los. Em sento optimista, perquè crec que tot és com el moviment d’un pèndol. Espero que arribarà el moment en què la gent se n’afartarà. No em sorprendria que en un futur la moda sigui no ser a les xarxes socials i ser una mica més misteriós, perquè quan ens exposem tant, perdem encant i misteri. Confio en el fet que tornarà el desig de protegir la nostra intimitat.
Al llibre hi ha els dos extrems. La Mélanie vol luxe, la Clara austeritat. La Mélanie viu totalment immersa en les xarxes socials, la Clara llegeix llibres. ¿Aquesta dualitat és una metàfora del món en què vivim?
— És una possibilitat, un trencament entre els dos mons: el món de la sobreexposició i el consum excessiu, perquè, de fet, d’això es tracta. Tant si parlem d’influencers adults com d'infants, el que expliquen és que per ser feliç has de consumir. I l’altre aposta pel decreixement, la desconnexió i no mostrar-se. Seria trist un trencament així, però no em sembla una cosa delirant. Tanmateix, confio que les persones que s’exposen i consumeixen tant o els que els miren sentiran la saturació o el disgust, i faran marxa enrere.
En la Mélanie hi ha una certa negació: es nega a veure la realitat. Vostè ha estat molt valenta en altres novel·les i ha afrontat alguns fets tràgics del seu passat. ¿Parlar-ne i escriure’n l’ha ajudat?
— Per a mi l’escriptura en termes generals és una eina de comprensió del món, necessito escriure per copsar la meva realitat i la realitat que m’envolta. La ficció, inventar personatges, fer-los viure, és una manera d’entendre el món. Em permet posar llum però no resoldre les coses.
Els nens són reis. ¿Per què aquest títol?
Va sorgir mentre escrivia, perquè la Mélanie, per defensar-se, diu que els nens són reis; i no és cert, perquè ho decideix tot ella, ells no poden dir res. És una antífrasi.