“Els infants poden patir molts tipus de monstres"

BarcelonaEl hall del Teatre Poliorama de Barcelona és un sac de crits, rialles, nervis i també algun gemec. Fa una mitja hora que la canalla i els seus acompanyants van entrant a veure-hi Bye bye monstre, l’obra que la companyia Dagoll Dagom ha reestrenat per les festes nadalenques i que aquest matí de dissabte acull la visita de famílies en risc d’exclusió social, una iniciativa que es repetirà en tres funcions més. Anna Rosa Cisquella, directora de la companyia, explica que es tracta d’un espectacle amb un missatge “crític, optimista i divertit”, concebut arran de la pandèmia, però amb un lema que va més enllà d’aquesta terrible circumstància: “Els infants poden patir molts tipus de monstres, físics o mentals, i sentir-se sols sovint. I a l’obra la família decideix combatre unida els monstres vermells que volen entrar a casa seva. I ho fan cantant i ballant, que és el que moltes famílies feien en les èpoques més dures del covid, quan no podien sortir al carrer”, afegeix Cisquella, que ha col·laborat en la dramatúrgia amb Marc Artigau, autor del text, i David Pintó.

Alba Florejachs i Albert Triola són els pares de l’entremaliat Nil (Odo Cabot) i de la Berta (interpretada, segons les funcions, per Martina Garcia, Violeta Marín i Vinyet Morral), que recull els seus pensaments en un diari. Teresa Vallicrosa i Pep Cruz són els avis científics i apareixen en una pantalla per Zoom. Els avis aporten experiència, calma i serenor. La popularíssima Dàmaris Gelabert és l’autora d’unes cançons que compten amb la complicitat de Lluc Fruitós, membre dels Brodas Bros, en les coreografies, i també d’Albert Pascual, que s’ha encarregat de l’escenografia i el vestuari.

Acostumats a les pantalles

Perquè complicitat és la paraula clau. Mentre sobre l’escenari els sis personatges es relacionen fins i tot amb els electrodomèstics, al pati de butaques el públic, petit i gran, aplaudeix, repeteix trossos de les melodies i balla sense complexos. Acabada la representació, preguntem l'opinió dels espectadors que l’han gaudit gràcies a les entrades ofertes a una sèrie d’entitats que lluiten pels drets fonamentals d’infants, joves i famílies. Molts es fan fotos i selfies al photocall amb Martina Garcia, que avui ha interpretat la Berta. Hi ha una mica de vergonya inicial, però l’Héctor, que té 6 anys i ha vingut al Poliorama a través de l’associació Ubuntu, s'hi llança: “El monstre del final és impressionant! És tan gran! El millor de la família és el Nil. És molt guai”. Un dels ganxos del Nil és que utilitza un vocabulari i unes expressions molt propers als joves. El Daniel, de 9 anys, cedeix la paraula a la seva mare, la Diana: “Ens hem sentit identificats amb el que s’explica, i, alhora, ens hem divertit”. L’Alejandro, que també té 9 anys, encara taral·leja les cançons que acaba de sentir, i l’Eric, de la mateixa edat dels seus dos amics, s’ha convertit en fan del Nil: “M'agrada perquè salta com una granota i m’ha fet riure”, diu. L’Olga, la seva mare, destaca com un dels atractius principals del muntatge la barreja de referents que conté: “Els nostres nens han crescut amb Harry Potter i amb alguns personatges de dibuixos animats que veuen reflectits en la història. I m’agrada el missatge, que ve a dir-nos que, passi el que passi, sempre podrem superar els problemes si ens ajudem”.

Mans a les Mans és una altra de les fundacions convidades avui per Dagoll Dagom. L’Ever, de 6 anys, trenca el gel i ens dona la seva opinió: “M’he divertit i no he tingut por. Ah, i no m’he avorrit”. S’ha de tenir en compte que una part important del públic més menut gairebé no ha tingut contacte amb el teatre, per edat i per motius econòmics, i que, a més, està acostumat a veure productes audiovisuals a casa i amb la temptació constant del zàping i de distraccions diverses. O sigui que això d’estar en un teatre o un cinema durant més d’una hora, sense moure’s i en (relatiu) silenci els és una mica aliè.