Injustícia a la ciutat de Trujillo, Perú
Situada a la costa nord peruana, és la tercera ciutat més poblada del país i s’ha caracteritzat tradicionalment per la seva variada activitat comercial
La principal diferència entre el turista i el viatger és, molt probablement, que el turista veu el que cal veure i dissenya el seu camí per aconseguir-ho, mentre que el viatger veu el que hi ha i dibuixa l’itinerari a cop d’atzar. Així és com vaig arribar a Trujillo, per casualitat i per passar-hi un parell de dies que es van convertir en dues setmanes.
L’entrada a l’Hotel Colonial va ser la primera sorpresa. Un hotel laberíntic en què és possible perdre’s, ple de patis i de racons, de passadissos i de portes, de galeries i de balcons. Una casa antiga i noble poblada per gent que no es veu però que se sent o s’intueix.
En pocs dies vaig gaudir de llocs arqueològics emocionants, de la primera sessió del 21è Festival de Cine de Lima; del Festival Internacional Bach que oferia La Alianza Francesa; de la mostra documental Ser mujer i Grau: el que nació con la patria, al Centro Cultural. També de la història tendra i profunda que hi ha rere l’existència del Museo del Juguete, creat pel pintor Gerardo Chávez, que va col·leccionar durant anys totes les joguines que no va aconseguir tenir en la infantesa i que va tornar al seu Trujillo natal per reunir-les en aquest espai màgic. I allà mateix, al bar del museu, vaig gaudir d’uns inenarrables pisco sours i d’unes estones al piano que em van permetre tocar.
Vaig visitar Trujillo resseguint l’avinguda España, que l’encercla com si continués emmurallada i seguís havent-hi un dins i un fora. Vaig xerrar amb venedors de fruita, de música, d’artesania. D’aixetes, de roba, de menjar. Vaig preguntar per què hi havia en ple carrer senyors proveïts de màquines d’escriure i vaig imaginar els mil i un textos possibles sortits de les seves mans per encàrrec dels qui se’ls acostaven.
El món m’està esperant
I cada cop que passava per davant del diari La Industria pensava: “Hauria d’entrar i dir-los que tinc molt per agrair i explicar Trujillo, la sort d’haver arribat fins aquí, que val molt la pena aventurar-se un dia i posar un peu fora de casa i dir-se «El món m’està esperant, la vida consisteix a caminar, a continuar, a conèixer, a saber que tot és possible i que tot és veritat»”.
El que per fi em va dur a entrar-hi va ser una anècdota que va encendre el meu sentit de la justícia. Havia anat a prendre un bon esmorzar al carrer Pizarro. Acompanyada del segon te, vaig acabar de llegir Al pie del acantilado, un relat del peruà Julio Ramón Ribeyro que em va deixar un nus a la gola. Parla de la injustícia que pateixen els menys afortunats, del desemparament que comporta la pobresa i de l’abús que exerceix l’autoritat, de manera violenta, contra els qui no tenen cap tipus de poder. Aleshores vaig sortir al carrer i, com si la vida volgués recordar-me que les coses no canvien si nosaltres no les canviem, a la cantonada d’Orbegoso amb Independencia vaig veure com uns quants membres de la policia interpel·laven una venedora ambulant de mongetes i canchita i com, davant la seva resistència a entregar-los el seu carro, li tiraven a terra tot el que tenia per vendre. M’hi vaig apropar per ajudar, juntament amb altres persones igualment indignades. Un cop vam acabar, la venedora va omplir dues bossetes amb el poc que havia quedat i, amb els ulls plens de llàgrimes però sense plorar, ens les va oferir a tall d’agraïment. No les vam acceptar. Tots sabíem que les venedores ambulants són mares soles que es lleven quan encara és fosc per cuinar aquells plats i aconseguir quatre monedes.
Li vaig demanar de fer-li unes fotos. Li vaig assegurar que ho explicaria. Aleshores vaig entrar decidida al diari La Industria. I allà comença una altra història.