Patrick Radden Keefe: “Quan la resta d’institucions fallen, ens queda el periodisme per explicar la veritat”

Mentre el món estava confinat pel coronavirus, el periodista i escriptor Patrick Radden Keefe (Dorchester, 1976) aprofitava el temps per donar forma al seu últim llibre, L’imperi del dolor (Periscopi / Reservoir Dogs, 2021), un extens treball d’investigació sobre la dinastia Sackler, una de les grans fortunes dels Estats Units, el cognom dels quals ha decorat durant anys les parets de grans institucions culturals i universitàries com el Museu del Louvre, el Metropolitan Museum i la Universitat de Harvard. Més enllà de la seva activitat filantròpica, són també els propietaris de Purdue Pharma, la companyia farmacèutica que va comercialitzar l’OxyContin, el fàrmac responsable de la crisi dels opioides als Estats Units, que ja ha causat mig milió de morts i més de dos milions d’addictes. Els Sackler van promocionar el seu fàrmac com a tractament per al dolor no només oncològic, sinó també per a dolors lleus com la migranya i el mal d’esquena, i van amagar deliberadament el seu potencial addictiu. Tot plegat amb agressives tècniques de màrqueting i amb la connivència de metges, funcionaris i advocats.

A diferència del seu anterior llibre, el premiat No diguis res, Keefe, que ha estat a Barcelona per participar en una xerrada al CCCB sobre l'ofici de periodista, s’endinsa ara en una història que el toca més de prop: “El llibre té a veure amb un entorn elitista del qual jo soc producte”, reconeix. La llavor del llibre és un article que va publicar el 2017 a la revista The New Yorker, on treballa, i si bé ja hi ha altres llibres sobre la crisi dels opioides que expliquen, sobretot, el relat de les víctimes, Radden Keefe opta per posar el focus en els orígens de la dinastia Sackler. El resultat és una història d’avarícia i d’ambició d’una família que va intentar activament impedir que aquest llibre s’escrivís.

Cap membre de la família Sackler va voler parlar amb vostè, però com a lector no es troba a faltar perquè el llibre, sobretot la part en què explica l’origen de la saga familiar, es llegeix com una novel·la i està farcit de detalls íntims dels tres germans Sackler. ¿Com ho va aconseguir?

No volia escriure aquest llibre a menys que aconseguís aquesta sensació. Per tant, quan el 2017 vaig escriure l’article sobre la família Sackler vaig pensar que no en faria un llibre perquè era impossible generar aquesta proximitat amb ells. Però el que va passar és que després de publicar-se l’article hi va haver gent del seu cercle que es va posar en contacte amb mi, com el company de pis a la universitat de Richard Sackler, un personatge molt important d’aquesta nissaga. Ell i molta altra gent em van venir a buscar. A més a més, quan tota la documentació va ser accessible [les demandes contra la farmacèutica Purdue Pharma van fer que sortissin a la llum documents secrets] em vaig trobar amb desenes de milers de pàgines disponibles per documentar-me. I això em va permetre veure els aspectes privats de la família, com ara com es parlaven entre ells. Llavors vaig veure que podia explicar una història més íntima.

Comenta, però, que al final es va trobar, fins i tot, amb massa documentació. Només cal veure les notes al final del llibre. ¿Com va triar quina documentació utilitzava i quins personatges deixava fora? Va ser el més difícil?

— Sí que ho va ser. Si hi ha una cosa que com a lector no m’agrada és tenir la sensació quan llegeixo un llibre o un article que l’escriptor s’ha documentat moltíssim i que, després, l’única cosa que m’ofereix és una pila de documents que a mi em toca destriar. No m’agrada sentir-me així quan llegeixo un llibre. Té molt més valor confiar en l’escriptor, saber que s’ho ha mirat tot però que ha triat els elements que tenen un sentit dins de la història. Va ser força aclaparador llegir tota aquesta documentació, perquè puc arribar a ser una mica neuròtic, sento que ho he de llegir tot. Per exemple, un dels meus contactes em va dir que tenia quaranta capses de documents i em vaig desplaçar a la ciutat on vivia per revisar durant tres dies cada document, i al final no en vaig fer servir res al llibre. Però si no hi hagués anat sempre m’hauria preguntat què hi havia en aquelles capses.

Arthur Sackler és un fill d’immigrants jueus de Brooklyn que construeix un imperi del no res. ¿És l’encarnació del Somni Americà, si és que encara existeix?

— En certa manera sí que ho és. La seva és la història típica de l’home americà blanc fet a si mateix. Homes blancs que, independentment de l’origen de la seva família, podien al llarg d’una vida fer la fortuna familiar, i en aquest sentit sí que em sembla que va ser una font d’inspiració. És un personatge magnètic, però el llegat a llarg termini que va deixar va ser força perjudicial. Però el mateix es podria dir de molts americans, d’aquest Somni Americà de les primeres generacions que van amassar grans fortunes i van deixar un llegat que segurament no era del tot net.

El llibre acaba abans que ho faci la història. Fa un mes es va acordar la dissolució de Purdue Pharma i els Sackler pagaran una indemnització de més de 4.000 milions de dòlars, però no assumeixen cap responsabilitat per la crisi dels opiacis. Què n’opina d’aquest final? Han pagat pel que van fer?

No em sorprèn, aquest final. Quan fa més d’un any estava enllestint el llibre ja sabia més o menys com acabaria. L’empresa ja no existeix, i tot i que la família ha de pagar tots aquests diners no admet haver fet res il·lícit i mai se’ls podrà demanar comptes. Crec que això no és fer justícia, des d’un punt de vista moral no és un resultat satisfactori. Aquesta és una història d’impunitat, de com les estructures de poder permeten als més rics fer coses espantoses i sortir-ne airosos. Per tant, sempre he sabut que la història acabaria així.

Ara que parla d’impunitat, els Sackler van actuar amb la connivència del sistema. Fiscals i funcionaris de la Food Drug Administration (FDA) que els van perseguir després van acabar treballant per a ells i defensant-los.

— Això explica com van poder operar tants anys. Hi ha un subtext que són els diners, que ho acaben contaminant tot. Tenien un mètode com a família que era contractar els representants oficials que deixaven el govern. Si tu treballes per al govern i m’estàs investigant el que faré és enviar-te aquesta persona que abans tenia el teu càrrec perquè us coneixeu, i aquest és un patró que es repeteix. És com si aquests representants públics estiguessin allistats a la causa per ajudar a aïllar-los i protegir-los. Però el que em fascina més d’aquesta història és que, en certa manera, si tens prou diners pots esquivar la justícia per sempre. Però no la veritat. Crec que hi ha un dia en què has de pagar un preu.

I aquest preu és la seva reputació. Per a Arthur Sackler i els seus germans era cabdal deixar un llegat a través del seu cognom, i van fer servir la filantropia com a via per assolir la immortalitat. Ara aquest cognom ha caigut en desgràcia.

— Per a Arthur Sackler el nom ho era tot, era més important que els diners. Per a la generació més jove és potser cada cop menys important, perquè ells han crescut sent Sackler en l’època en què ser-ho era una cosa grandiosa. Però, en canvi, l’Arthur va haver de lluitar molt perquè fos així. Sempre va ser aquell noi de Brooklyn intentant fer-se un lloc en entorns elitistes, i per això era tan important per a ell veure el seu nom en llocs com el Metropolitan Museum.

Els Sackler continuen pensant que no van fer res mal fet. S’han cregut la seva pròpia narrativa?

— Crec que sí. Un dels temes que més m’interessen, i que connecta amb el meu llibre anterior, No diguis res, és la negació i les històries que la gent s’explica a ella mateixa sobre els seus actes. I en el cas dels Sackler, ells estan aïllats per tots aquests assessors que es dediquen a dir-los que tenen raó en tot. Quan vaig començar a treballar en el llibre vaig pensar: “Segur que hi ha algun Sackler en algun lloc que sent una mica de culpabilitat. Un apòstata. Algú que pugui explicar la veritat”. Vaig estar anys buscant aquesta persona, però em sembla que no existeix. Hi ha moltes coses en les quals els membres de la família discrepen, però tots estan d’acord que són innocents.

¿Després d’escriure el llibre entén per què els Sackler van actuar com ho van fer i van continuar enganyant i sostenint que l’OxyContin no creava addicció?

— Hi ha una cosa que escric al final del llibre sobre la negació, i és que crec que si obres la porta, ni que sigui una mica, a la idea que tu personalment pots tenir una mínima responsabilitat en aquest crisi que ha matat mig milió de persones als Estats Units, et sentiries aclaparadíssim. És molt difícil pair i acceptar una cosa així i continuar vivint com si res. Per tant, potser és més fàcil tancar del tot la porta i pensar que la resta de gent s’equivoca. Tots els fiscals s’equivoquen, tots els periodistes que ho han seguit, tots els documents, totes les víctimes s’equivoquen, els llibres, els articles, els estudis, els documentals. S’equivoquen tots. En canvi, jo i els que som dins d’aquest búnquer tenim la raó. Per als Sackler és molt més senzill així. Evidentment, soc molt crític amb aquesta actitud, però l’entenc com a tendència humana.

Aquesta narrativa també se la va creure el seu entorn i la societat americana, en certa manera, perquè des de l’any 1997 es coneixen els efectes de l’OxyContin i se n’han escrit reportatges i llibres, però no és fins fa molt poc que se’ls ha responsabilitzat a ells públicament. Què ha canviat en aquest temps?

— Ha sigut un cúmul de coses. El periodisme ha jugat un paper importantíssim en aquesta història, i no només el meu, evidentment, hi ha molta gent que m’ha precedit. El periodisme és un factor, però també ho és l’activisme de l’artista Nan Goldin [fotògrafa i exadicta a l’OxyContin que va iniciar una campanya perquè els grans museus retiressin el nom dels Sackler de les seves instal·lacions], que va marcar una gran diferència. I també les querelles que s’han interposat contra l’empresa i contra la família.

Aquesta és una història d’avarícia. Moltes de les decisions que van prendre els Sackler van ser per evitar perdre diners quan expirava la patent dels seus medicaments. ¿Com es pot resoldre el conflicte de les patents, que ara torna a prendre rellevància amb les vacunes contra el covid?

— Quan intentava entendre per què els Sackler es comportaven com ho feien, la resposta sempre eren les patents. Al final sempre trobava que la motivació secreta era allargar la patent. I sí que crec que és un problema, però no sé quina és la millor solució. El sistema de les patents en si funciona i té sentit. Necessites incentivar la recerca amb aquest dret d’exclusivitat per produir un fàrmac, tot i que, evidentment, ha de tenir una caducitat. I m’alegro que treguis el tema de les vacunes, perquè per algunes de les reaccions que ha tingut el llibre aquí i als EUA m’he sentit una mica incòmode publicant-lo justament ara [que ens estem vacunant contra el covid]. El llibre és una crítica a les grans farmacèutiques, a les quals els mou més el benefici econòmic que l’interès per la salut. I això ho veiem també en les vacunes. Als EUA es debat si es podrien aixecar les patents perquè tothom pugui produir-ne versions genèriques amb les quals es podria beneficiar el món sencer, però les companyies no ho volen fer. I crec que és important recordar les dues coses. D’una banda, és un miracle que les farmacèutiques hagin pogut crear les vacunes amb la rapidesa que ho han fet i és d’agrair, però, de l’altra, seria estúpid no reconèixer que hi ha països on no arriba la vacuna i on morirà gent perquè acaparen la patent. No vull ser ni massa crèdul i creure que són totes bondadoses, ni tan cínic per no admetre que les vacunes són importantíssimes i ens les hem de posar.

Quina responsabilitat van tenir els metges en tota aquesta crisi dels opioides?

Molta. Ara bé, de diferents maneres. En un extrem hi havia metges que eren directament delinqüents i que van cobrar diners per fer receptes -i molts van acabar a la presó-, i a l’altre extrem tens metges que treballaven de bona fe i volien ajudar els seus pacients. I aquests diuen: “Ens van enganyar. Tenim pacients que tenen dolors i els vols ajudar. Ens deien que aquest fàrmac era segur i que no generava addicció”. I entremig hi ha tots els grisos. Un altre llegat molt perillós d’Arthur Sackler és aquesta idea que als metges no els pots corrompre. Però això no és veritat. Per tant, si fas veure que els metges són incorruptibles és molt més fàcil corrompre’ls.

Parlem de l’ofici del periodisme. En un moment en què les redaccions estan tan condicionades per les audiències, pel cop de clic, per la immediatesa... vostè té el luxe de poder escriure històries reposades -dos anys per fer aquest llibre-, i demostra que els lectors volen aquest tipus de periodisme.

— Això espero. A mi em passa com a lector que em costa entrar en determinades notícies. Penso: “M’explicaràs el que va passar ahir i jo el que vull és que algú m’expliqui tota la història perquè jo la pugui pair. Algú altre que ja l’hagi absorbit i que després me l’expliqui sencera, que entengui els personatges, i que pugui seguir-la”. Com a lector això ho valoro molt. I com a escriptor crec que el més positiu d’escriure un llibre així, de llarga trajectòria, i també els reportatges que faig per a The New Yorker, que són bastant llargs, és que tens espai per matisar. O sigui, pots desviar-te una mica del tema -no gaire perquè l’important és anar seguint la línia argumental-, i per a mi és gairebé una tradició narrativa fer-ho.

Però costa que els mitjans apostin per textos llargs, la tirania d’internet imposa històries curtes.

— A The New Yorker, on he publicat aquests reportatges, hi havia la por que amb l’arribada d’internet ningú llegiria articles llargs. I després ens vam adonar que sí que ho fan i que els llegeixen al telèfon. Mai de la vida hauria dit que la gent s’estaria una hora fent avançar un article amb el polze al telèfon mòbil. Però ho fan. I ho sabem perquè tenim estadístiques web. Ens agrada que ens expliquin històries. De petits una de les primeres experiències és que els pares t’expliquin un conte al llit. Estem fets així, d’una manera molt profunda.

Què ha de tenir una bona història perquè l’atrapi com a escriptor i vulgui investigar més?

— Tant de bo tingués una bona resposta a aquesta pregunta. Quan la veig, la reconec. El que sé és que ha de tenir personatges. Sempre començo a partir de les persones, mai començo en funció del tema. No dic: “Parlaré sobre aquesta temàtica i a partir d’aquí buscaré la manera”. No. Sempre començo amb una història personal. En aquest cas era la història d’aquesta família tan rica, que posa el seu nom a tots els museus d’art del món, però que té un secret, i és que la seva fortuna l’ha generada a partir de pràctiques comercials qüestionables. I a l’instant vaig pensar: “Aquí hi ha una història”. Per tant, sempre és una qüestió, si més no per a mi, de persones i de les decisions que prenen. Això és el que m’atrau. Tinc un company, Lawrence Wright, un gran escriptor de The New Yorker, que diu: “Els personatges d’una història són com un ase, i l’ase ha d’anar arrossegant el lector en aquesta història”.

Aquest llibre i tots els articles anteriors han permès que els Sackler hagin comparegut davant de la justícia. Malgrat que tenim periodistes mal pagats i redaccions cada cop més petites, podem continuar tenint fe en el periodisme?

Concretament, en la història dels Sackler si no hi hagués hagut periodistes cobrint aquest tema no s’hauria sabut la veritat. La resta d’institucions van fracassar: el departament de Justícia, la FDA... Van ser només els periodistes i alguns metges els que els van delatar. Per a mi és el més important en el periodisme: que expliqui la veritat quan la resta d’institucions han fallat. I no sempre és la feina més glamurosa del món. Jo, per exemple, no tindré una pensió quan sigui gran. Però continuo pensant que és el millor ofici del món. I crec que té un futur i una funció. En el món en què vivim ara, en què la gent qüestiona la idea de la veritat i en què tothom està dins de la seva bombolla de les xarxes socials, crec que aquesta mena de periodisme és més important que mai.

____________________

Compra aquest llibre

— Fes clic aquí per comprar L’imperi del dolor a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.