Quan els instruments canvien vides

Les flautes sonen encara més dolces quan només competeixen amb el xiulet nerviós i intens del vent. És negra nit. Ni tan sols el bordar dels gossos del Parc Plaça de Sóller interromp la melodia. A mesura que s’enfila el carrer Deià, al districte de Nou Barris de Barcelona, la tonada guanya volum. De cop, s’hi afegeixen els violins, que atorguen cos a la peça i emmudeixen la bufada. Els sons que neixen dels budells del Centre de Formació de Persones Adultes Madrid creixen per l’efecte dels blocs del voltant, que conformen un semicercle de qualitats amplificadores. És la banda sonora del cap de setmana al barri. El ritual de cada dissabte. Però ho és sobretot en els prolegòmens del gran concert de l’any, a tocar. Avui porten assajant des de les 10 del matí. I s’allargaran fins a les 21 h. Tot i que es tracta d’una orquestra que va molt més enllà de l’academicisme, sona amb excel·lència. Estan tocant els petits, amb uns instruments minúsculs, de nyigui-nyogui. A les escales del centre s’esperen més músics, els grans. Parlen de l’estrena. Tot i l’experiència, masteguen nervis entre paraules. L’Auditori sempre imposa. Fins i tot per a l’Orquestra Simfònica Vozes.

Vozes és un projecte que des de l’any 2004 fa servir la música -expliquen els responsables de l’entitat- com a “eina d’inclusió, integració i cohesió social”. La seva tasca ha estat reconeguda amb premis de la Generalitat o l’Ajuntament de Barcelona, a més d’obtenir una menció especial de la Comissió Europea. El projecte du a terme activitats musicals gratuïtes dirigides a totes les edats i situacions socials. A l’orquestra hi ha menuts, adolescents, famílies amb problemes socioeconòmics i persones migrades i amb necessitats especials. L’objectiu és, per mitjà de la pràctica artística, empetitir la distància entre els integrants del grup i contribuir a esvair els riscos d’exclusió social que arrosseguen molts dels participants. A Vozes són tan importants els nens com les famílies que els acompanyen. De fet, Vozes és “una gran família”. Així defineix el projecte un dels seus impulsors, el director d’orquestra Pablo González, que s’asseu en una de les cadiretes de la sala adjunta d’assaig entre desenes de fundes d’instruments.

Vozes va néixer com un petit projecte a Gràcia, però ara abraça setze espais a diferents barris de Barcelona, com Sant Andreu, el Besòs i el citat Nou Barris. Des de 2015, el projecte també s’ha estès a Madrid, a Vallecas i a Carabanchel, concretament. La fundació organitza corals, orquestres, grups de guitarra, grups de percussió, grups de teclat o combos de música urbana i moderna. Però destaca sobretot per la seva trobada anual, un concert que posa en diàleg l’Orquestra Simfònica Vozes, formada per les orquestres petites Amadeus, Beethoven i Corelli; les orquestres A, B i C, organitzades per edat i experiència, però sobrenomenades amb el nom de cèlebres compositors per difuminar la idea de “nivells”.

Herència veneçolana

“Treballem amb nens, adolescents i joves que no poden accedir a la pràctica musical. A través d’aquesta, però, se’ls ofereix l’oportunitat d’integrar-se plenament a la societat, sense renunciar a la qualitat i al compromís que la música exigeix”, diu González en un recés de l’assaig del dissabte, un dels darrers abans de la cita a l’Auditori. El projecte Vozes està inspirat en el sistema nacional d’orquestres i corals infantils i juvenils de Veneçuela. El mateix Pablo González va participar de l’experiència quan era petit. El va colpir de tal forma que, al cap de poc temps d’arribar a Catalunya, va posar en marxa una idea similar. González descriu la sensació del primer contacte amb el seu instrument, un cello, amb tot luxe de detalls. Com si fes un cafè que va ocórrer. Era l’any 1977. “Li devem molt a José Antonio Abreu, El maestro. Gràcies a ell em considero director d’orquestra, director social, director de canvi social”, cita González, mentre entrecreua les cames per explicar “el sistema” d’Abreu. El maestro va ser un músic, economista, polític, activista i educador veneçolà, responsable de la implementació del “sistema nacional d’orquestres i corals infantils i juvenils” al país llatinoamericà. La xarxa dona accés a la música a més d’un milió de joves, per mitjà de la repartició d’instruments als barris i la creació d’espais simfònics. L’innovador mètode pretenia que la música fos una eina per a la millora social i intel·lectual del jovent. La idea va rebre el Premi Príncep d’Astúries de les Arts l’any 2008.

“El problema comú a Llatinoamèrica era la pobresa, la marginalitat… Quan vaig arribar aquí, la migració a la ciutat creixia exponencialment. Em feia por que aquestes persones no s’estiguessin integrant, per la qual cosa vam començar amb una coral multicultural. S’hi cantava en totes les llengües! Ens vam instal·lar en una capelleta. Hi havia uns 44 joves. Els encantava!”, recorda sobre l’època en què va venir a estudiar direcció d’orquestra amb el també director i oboista Jordi Mora.

El que més agrada als nens és “assajar i mostrar”. Al cap de poc van fer un concert al Centre Cívic Les Basses. Hi va assistir una regidora de l’Ajuntament, que es va interessar tant per la idea que va ajudar en l’extensió del projecte. L’any 2007 ja eren més de 170 nens gràcies a les subvencions i a algunes donacions privades.

González va combinar la feina de gestió d’equips electrònics per a cotxes a empreses com SEAT amb la direcció d’orquestra i un primigeni Vozes… Fins fa un lustre. “Es necessiten professionals per a un tracte professional amb tants nens”. Ara mateix són setze persones al projecte, nou col·laboradors estables i una multitud de voluntaris. Entre ells, les famílies, sempre a prop de Vozes. De fet, mentre es produeix l’assaig, mares i pares dels nens preparen souvenirs nadalencs a les portes de l’espai on els fills practiquen. Les qüestions familiars no escapen als González. Una altra de les fundadores del projecte és Eva Pacheco, actual coordinadora docent de Vozes i professora d’oboè. El matrimoni González-Pacheco té el fill a l’orquestra -és un dels professors del projecte- i també la filla, integrant de la simfònica.

Una vida a l’orquestra

Paula González ha crescut amb Vozes. Va arribar a Barcelona amb deu mesos. Amb quatre anys ja cantava. Amb set va tocar per primer cop el cello. Ara, amb 22, segueix a l’orquestra i estudia també al conservatori. “Per a mi, Vozes ha estat una porta. Una porta a la vida d’aquí en general. La música és part de la meva identitat, sí. Però això va més enllà. A mi Vozes em fa sentir especial. Aquí, a banda de música, aprenc integració, faig amics…”.

L’escolta amb atenció Christian Leiva, que fa que sí amb el cap davant els comentaris de la seva companya. Ell va arribar a Barcelona amb onze anys. Sempre li va agradar la música. Formava part de les “bandes de guerra” a l’Equador, però no va ser fins als tretze anys, amb una flauta entre els dits, quan va entrar a l’orquestra. I va sentir, detalla, que se li “clarificava la vida”. “Aquí aprens de tot!”. Amb 24 anys, també rep formació superior de música.

No tothom té la mateixa sort. De lluny, els dos joves saluden un company. I Eva Pacheco, xiuxiuejant, comenta: “Ell ve des de Terrassa. Ha treballat dotze hores avui. Però només sortir de la feina corre cap a l’assaig. És molt bo”.

“Hi ha nens que és molt lloable que vinguin. Un d’ells em deia l’altre dia que no podia marxar de l’assaig més tard de les 18 h perquè els han tallat la llum a casa i no s’hi veia per fer els deures. És un dels nens amb més nivell. I està situat al costat d’un clarinetista boníssim també, amb tota normalitat... També hem tingut nens amb pares a la presó. Un d’ells ens explicava que estava molt emocionat amb aquest concert, perquè seria la primera vegada que podria venir a veure’l”, diu Pacheco. I amplia, aturant-se a sospirar profundament entre frase i frase: “Hi ha nens que han sortit de Veneçuela a peu. Un nen amb trombó, molt talentós… va marxar pel pont de Simón Bolívar. «Vaig veure gent amb els peus penjats», ens deia”. La coordinadora destaca també un fet palpable: Vozes és una entitat amb moltes dones. “Tenim al voltant històries de dones i nenes sotmeses, que han de dedicar-se a les cures, tot i tenir un talent impressionant. Hi ha pares molt voluntariosos, però també n’hi ha de molt indiferents. És una altra de les nostres preocupacions”.

Instruments barats, harmonia més enllà de les partitures. “Si es vol dignificar la vida d’aquests nens, això costa uns diners. Ara hem rebut una ajuda extraordinària del districte. S’han comprat dos oboès, que són caríssims! Pensa que des del 2019, la nostra font principal d’ingressos, el concert aniversari… Bé, el covid ens ha afectat a tots. El 2020 vam fer el concert gravat i vam fer un micromecenatge. I el 2021 els tres primers mesos vam fer atenció als petits grups. Va ser un cop, perquè Vozes és un gran grup i no té sentit d’una altra manera. Però ens hem refet. Esperem que la gent perdi la por i vingui a veure’ns, i… Qui no pugui venir, que col·labori amb la fila zero”, explica Pablo González.

El director posa èmfasi en el fet que “l’instrument, tenir l’instrument a sobre, fa músic el nen”. Per aquest motiu, explica el director, tant se val quant costin aquests. Vozes té instruments de seixanta euros. “Però com sonen!”. “Una orquestra de nens pobres no ha de ser una pobra orquestra”, matisa Eva Pacheco.

La clau de la metodologia és -destaquen-“la immersió dels nens des de fases inicials d’aprenentatge amb les orquestres avançades”; combinen així les classes grupals i individuals de l’instrument, amb la incursió amb la primera orquestra (Amadeus). Això genera en els nens un aprenentatge accelerat, il·lusió per aprendre i ganes d’arribar al grup dels grans. A l’Auditori, per exemple, estaran tots junts.

Aquesta comunió, l’harmonia, és un dels punts clau per als integrants del projecte: “Intentem no caure en la idea de gueto. Fem feina d’integració, és a dir, reproduïm el que és el barri, i el barri són totes les situacions, però també tots els nivells. Tothom pot conviure”.

“Fora de Vozes l’ambient de la música acadèmica és de forta competència, i aquí això no passa. Els petits que arriben estan acompanyats pels altres. Això és únic. De fet, n’hi ha molts del conservatori que volen tocar també aquí… Valoren aquest suport, aquesta col·laboració”, descriu Eva Pacheco, que descansa l’oboè a la faldilla, tapat de tant en tant per una samarreta amb dues paraules serigrafiades, ‘Cor anglais’. “Hi ha moltes històries entre els nens, però també entre els professors. El món de la música és molt tancat i aquí es viu com una cosa oberta”.

Les flautes dolces han perdut pes. Se senten més vergonyoses entre la munió. Són exemple de com la individualitat de l’instrument, i de l’instrumentista, es perd entre el tot de la simfònica. “El que enganxa és l’emoció de la pràctica orquestral. Formar part d’una cosa més gran. I no cal saber-ne gaire perquè això passi”, descriu Paula González, que empalma el sisè dia seguit sense descansar de música. La jove ara estudia al Conservatori del Liceu. “Allà també m’hi sento bé. És música, però aquí -diu mentre se li eixampla la boca amb un somriure que sobresurt pels costats de la mascareta- la música va acompanyada de la resta de coses que més m’agraden del món: aquí, a banda de músic, d’estudiant, soc la Paula”.