Per què els intel·lectuals desperten sospites?

BarcelonaJa fa temps que la paraula intel·lectual desperta sospites i reserves entre la gent. Alejandro Gaviria, ministre d’Educació de Colòmbia, va manifestar fa pocs dies que no li agradava que l’anomenessin “intel·lectual”. Gaviria és autor de diversos llibres molt llegits, professor i, en aquests moments, polític, membre del gabinet de Gustavo Petro, que governa el país amb una coalició de partits d’esquerra.

Si el govern fos de dreta, potser a Gaviria no li molestaria que l’anomenessin “intel·lectual”, però l’esquerra sempre s’ha malfiat d’aquesta denominació, que considera pròpia de gent ociosa i benestant. Havia estat així quan la gent d’estudi provenia de les classes acabalades –tot el moviment il·lustrat del segle XVIII està protagonitzat per gent acomodada, més burgesa que aristòcrata–, però l’ascens de les classes mitjanes a les societats dels segles XIX i XX va generar una extensa subclasse de persones molt formades, habitualment de lletres, que van merèixer la qualificació d’”intel·lectuals”.

Es tractava d’homes i dones que havien estudiat més que el comú, que es dedicaven a algun ofici relacionat amb l’àmbit humanístic i que es permetien opinar sobre les qüestions d’ordre públic sempre que les circumstàncies ho aconsellessin, sense que ho exigissin. Per això els intel·lectuals feien nosa a qualsevol establishment, encara que van acabar posseint un cert prestigi, a França més que enlloc, arran de fets assenyalats com la Comuna de París, l’expansió colonialista, les guerres mundials i el famós, caducat, “Maig de 1968”. Sartre o Camus en són exemples paradigmàtics, i contraris. A Espanya ho serien Ortega o Unamuno.

Julien Benda, que va ser un pensador moderadament progressista, va escriure un llibre, l’any 1927, La traïció dels intel·lectuals, en què criticava aquesta intromissió dels homes d’estudi en les coses de la vida pública i els aconsellava que no traïssin la seva causa, tan ”selecta”, bo i dedicant-se solament a pensar, ensenyar i escriure.

Però la història fa tombs impensables i ara no resultaria cap inconvenient, sinó tot al contrari, que la gent més preparada manifestés les seves opinions sobre el regiment de la cosa pública. Ja no ho fan gaire, no perquè l’ofici sembli elitista, sinó perquè els intel·lectuals s’han adonat que pensar les coses molt a fons, i críticament, ja no serveix de res. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials, com els polítics, ostenten una veu cantant que ofega tota opinió singularitzada.