Invocar la mort per confirmar la vida

Dues dècades ha estat treballant Antònia Vicens en la seva darrera novel·la: Crideu la mort errant, digueu-me on va. Veu ara la llum a La Magrana, segell que també va recuperar tots els contes de l’autora, reunits sota el títol Quasi un miracle. Si l’escriptora de Santanyí va estar escrivint narrativa durant quaranta anys per arribar a la poesia, després en va estar vint amb els versos per perpetrar aquesta obra dolorosa i portentosa. Això es nota en la depuració extrema de la llengua, en l’excel·lent destil·lació d’una escriptura que impressiona per la subtilitat, l’elegància i el poder de fer implosió a partir de les tràgiques històries d’uns personatges tocats per la fatalitat de la vida. Comparada sovint amb Víctor Català, Carson McCullers i Mercè Rodoreda, amb Crideu la mort errant, digueu-me on va, Antònia Vicens confirma que és una de les escriptores més dotades i radicals del món.

Com a pionera, amb la seva primera i extraordinària novel·la, 39º a l’ombra –recuperada per Lleonard Muntaner, Editor–, va pintar el primeríssim retrat del canvi de paradigma de la societat illenca d’un model gairebé medieval a l’actual sistema de desenvolupament turístic, un entramat que està arribant, com bé sabem, al col·lapse. Amb Crideu la mort errant, digueu-me on va, Antònia Vicens continua a l’avantguarda amb una sòrdida història que planteja noves sexualitats, noves feminitats i noves masculinitats en un replantejament narratològic que sens dubte haurà de ser analitzat a partir de moltes possibilitats crítiques, una d’elles serà la xarxa de recents teories al voltant dels afectes, ja que aquest llibràs és veritable vendaval psicoemocional.

Participant de les poètiques del cos i de la narrativa neogrotesca, dues tendències clau del nou mil·lenni, assistim a la mòrbida història d’Elisenda en els seus múltiples despertars en un món caòtic i violent, envoltada de personatges retratats sense misericòrdia però també amb tendresa tel·lúrica. La mirada no tan innocent del personatge ens convida a copsar les arrels del mal del món a través de diferents recursos expressius: el diari personal, l’esclat aforístic i l’elaboradíssima prosa que ens mostra una profunda introspecció psicològica. Llegint aquest miracle anomenat Crideu la mort errant, digueu-me on va entenem perfectament com és que, a cavall dels segles XX i XXI, Antònia Vicens ha conquerit, amb qualitat indiscutible, el cànon de literatura catalana. Estam, possiblement, davant de la culminació d’una Obra Total que commociona pels salvatges impactes que ens ofereix a partir d’una bellesa abismal. Crideu la mort errant, digueu-me on va és una autèntica i inqüestionable obra mestra que tothom hauria de llegir i celebrar.