Irene Solà: "Una dona vella em resulta exageradament bonica i plena d'històries"

BarcelonaHi ha poques novel·les tan singulars i poderoses com Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà (Malla, 1990). Quan va arribar a les llibreries el maig del 2019 avalada pel premi Llibres Anagrama, el seu extraordinari recorregut acabava de començar. Quatre anys després ha estat traduïda a 26 llengües, ha venut desenes de milers d'exemplars, ha rebut premis com el de Literatura de la Unió Europea i ha inspirat una adaptació teatral i una obra simfònica. Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres (Anagrama), la seva nova novel·la, proposa un viatge enlluernador a una casa perduda enmig de les Guilleries on hi ha un grup de dones que, un cop mortes, recorden les seves vides passades. Les vicissituds històriques i les peripècies íntimes s'entrellacen en una prosa que irradia els perfums i olors dels cossos, de la natura i del sofre del dimoni.

Les primeres paraules que es trobaran els lectors d'aquesta novel·la són en hongarès, de la poeta Anna T. Szabó. Traduïdes diuen: "Semblava malvada, però només era vella". El teu llibre qüestiona el relat que ens hem fet de la maldat, oi?

— En aquesta novel·la hi ha una gran presència i protagonisme d'un grup de dones que són dones mortes, fantasmes o esperits. Elles viuen en una mateixa casa, el mas Clavell, al llarg dels segles, i explico les seves històries.

No són bruixes.

— No ho són, no!

Encara que la societat d'alguna manera les hagi pogut condemnar o excloure.

— És una novel·la plena de personatges que han quedat als marges de la història. La majoria són dones velles, lletges i fora del cànon. No només això: és que, a sobre, estan mortes! ¿Com les hem explicat, a les dones, al llarg de la història? M'interessa reflexionar sobre aquesta pregunta a molts nivells: el de l'amor romàntic, el de la maternitat, el de la violència que han rebut.

Elles no es mouen del mas Clavell. Aquella casa és el seu món.

— Històricament, les dones han quedat relegades a casa. Per això elles, en comptes d'anar a viure aventures o fer la guerra, es queden allà dins. Són les que s'han quedat enrere, les que s'amaguen del món.

La casa on viuen és com un cos: la finestra de la cuina és "angosta i fonda com el forat d'una orella", compares les parets amb "la carn de dins les galtes"...

— És una novel·la que vol ser molt física. És plena de naixements i de morts, d'assassinats, d'animals que es reprodueixen... Elles no paren de riure.

Són unes rialles que a vegades semblen plors.

— Són rialles estridents. Jo me les imagino partint-se la caixa.

¿No les veus una mica desesperades?

— Veig que elles es troben en un lloc molt alegre. Riuen perquè estan contentes de ser on són.

Tenen un punt irreverent.

— Això sí. D'irreverents ho són força.

A estones, és una novel·la que fa olor de cabrit.

— Potser sí!

La fundadora d'aquesta nissaga es diu Joana. Què me'n pots explicar?

— La Joana ho comença tot. És una dona lletja que busca un marit, però no el troba de cap de les maneres. Espera i espera fins que un dia decideix agafar el toro per les banyes, mai més ben dit...

Aquest toro és el dimoni.

— Sí. La Joana fa un pacte amb el dimoni per aconseguir un home sencer i així es casa amb en Bernadí Clavell, que és l'hereu del mas on passa tota la novel·la. Però la Joana de seguida s'adona que a en Bernadí li falta el dit petit del peu esquerre, i llavors pot encarar-se amb el diable i trencar-hi el pacte. Ho pot conservar tot: l'home, la casa i l'ànima.

Així i tot, el pacte té unes conseqüències. O això creu ella, oi?

— Exacte! És una novel·la on tots els protagonistes donen la seva versió dels fets. Totes són vàlides, però totes són subjectives! La Joana s'adona que, a partir del pacte, a tothom de la família li faltarà alguna cosa, ja sigui un tros de cor, la llengua, el nom, la memòria o la capacitat de sentir dolor. A la novel·la mai no saps què és una sort o una desgràcia.

Pots pensar que elles són afortunades de fer el que volen o, al contrari, que han estat marginades.

— És una novel·la plena de dualitats. El dia i la nit. La vida i la mort. El bé i el mal. La llum i la foscor.

En un món com el d'ara on la joventut és tan preuada, els lectors hi trobaran moltes arrugues, cabells blancs i decrepitud.

— Una dona vella em resulta exageradament bonica i plena d'històries. Com més ha viscut algú, més records carrega. Al llibre, tots els personatges han viscut en aquella mateixa casa i formen part d'una manera o altra de la història familiar, però cadascuna ha viscut el món de maneres molts diferents. I l'expliquen també de manera diferent, fins i tot de formes contradictòries. El mateix lloc i el mateix moment els vivim diferents. Si preguntes a la teva mare la història familiar seleccionarà uns elements i n'ometrà uns altres. El pare farà el mateix. I els avis. Tu et dediques a escoltar i recollir els seus trossets d'històries i els dones un nou sentit, el teu.

Les tenebres són al títol: Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres. ¿És el teu llibre més fosc?

— Les tenebres poden semblar, d'entrada, una cosa dolenta o que fa por. A la novel·la faig una proposta diferent: les tenebres poden ser un refugi i un lloc de llibertat, fins i tot màgic.

Les tenebres i el dimoni estan connectades amb el món de les llegendes i el folklore que explores i que ja era un dels fonaments de Canto jo i la muntanya balla.

— Quan vaig acabar el Canto jo... em vaig adonar que, si bé hi ha algunes picades d'ullet màgiques, bona part dels personatges són de carn i ossos i els esdeveniments podrien ser reals. Tenia ganes de continuar explorant la màgia i la imaginació. Per a mi, la màgia té a veure amb la paraula i amb el que es pot aconseguir explicant una història. Un dels grans llocs on encara existeix la màgia és en les històries que expliquem en veu alta o a través de llibres, pel·lícules o en el format que vulguem.

¿Hi va haver cap pacte literari amb el dimoni que et marqués especialment?

— És una premissa molt folklòrica. Tant a la nostra cultura com en moltes altres hi ha una gran varietat de contes i històries que tenen a veure amb el pacte amb el dimoni. Això em permet explorar i jugar, m'obre moltes opcions com a narradora. El pacte amb el dimoni implica també un pacte amb el lector. És com si li digués: "Ara vull que et submergeixis en una sèrie d'històries que t'has de creure, no les has de jutjar segons la seva credibilitat".

Tot això ho fas en un moment en què la "fam de realitat" és notable, entre molts lectors de ficció. Davant d'un reclam abassegador de fets, dades, estadístiques i història, tu te'n vas cap a una altra banda.

— Molts d'aquests elements que agafo del folklore i dels mecanismes que faig servir tenen la intenció de fer reflexionar i pensar, de connectar-se amb la contemporaneïtat i d'oferir una mirada crítica, actual i feminista. Hi ha, per exemple, la memòria, la subjectivitat i la construcció d'un mateix.

No és una ficció que busqui només l'evasió dels lectors.

— Un dels temes importants de la novel·la és la memòria. Què recordem i què oblidem, tant en el terreny individual com col·lectiu, tant voluntàriament com sense pretendre-ho. La majoria d'històries que explico aquí són les que, durant molt de temps, s'han deixat de banda.

La Joana fa aquest pacte amb el dimoni, però la Margarida està més aviat obsessionada amb Déu. I hi ha un moment en què, mentre la porten cap a la presó, se sent abandonada per ell.

— D'aquí ve el títol del llibre. S'imagina que Déu li fa un seguit de retrets: "Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres". És un retret molt de pare a fill: "Et vaig donar la vida, uns valors morals i un codi, i amb tot això tu has fet el que has volgut, i moltes d'aquestes coses no han estat el que jo esperava". Al títol hi ha un sentit que té a veure amb el lliure albir. Albirar vol dir mirar. A la vida pots triar mirar el que vols. Elles ho fan.

Compares la presó del Veguer de Barcelona amb una baixada als inferns. M'ha fet gràcia que l'infern es trobi precisament a Barcelona. Deu ser l'única vegada que la ciutat surt a la novel·la... ¿Estaves intentant advertir-nos de com de diabòlica pot ser la capital catalana?

— És la presó, que és l'infern, no la ciutat sencera! Aquí em vaig posar a investigar a partir, sobretot, de descripcions de gent que explicava com havia estat la seva baixada personal a l'infern. No ho fan des d'un punt de vista literari, sinó testimonial, i és més una experiència mística.

Sembla que jo vulgui aconseguir el titular: "Odio Barcelona" o bé "Barcelona és l'infern".

— Tinc un amor molt gran per Barcelona. És una ciutat que ha aparegut en tots els meus llibres, tant a Els dics com al Canto jo..., on encara que passi al Prepirineu hi ha personatges que se n'hi van o que en tornen.

Aquí les muntanyes i els boscos que t'interessen són els de les Guilleries. Hi ha mencions a l'ermita de Sant Miquel dels Barretons, Seva, Sant Sadurí d'Osormort, Campins, Viladrau, Sant Feliu de Buixalleu...

— A més de totes aquestes dones que viuen a la casa, a la novel·la hi ha un reguitzell de personatges que tampoc han triat els camins més obvis de l'heroïcitat o de protagonisme. Hi ha bandolers que s'amaguen als boscos, maquis, hi ha carlins i els que se n'amaguen, bruixes i fetilleres... Les Guilleries són una terra d'amagar-se.

El bandoler de la novel·la és en Clavell, el marit de la Margarida.

— Vaig fer molta recerca sobre en Serrallonga, un bandoler real, i també sobre en Miquel Paracolls de Malla, que anava amb el grup d'en Serrallonga. Un cop he investigat tot el que vull m'ho emporto cap al meu territori.

La Guerra Civil i els seus efectes tornen a aparèixer, igual que passava a Canto jo i la muntanya balla.

— Hi ha els que piquen a la porta perquè busquen refugi, després els que venen a picar a la porta perquè estan buscant els que s'amaguen. I després hi ha els que piquen a la porta per entendre o per saber algunes de les coses que han passat a la gent que estimaven.

La màgia ancestral es barreja amb la màgia dels nostres temps. Quan les dones veuen com un dels nens que viu a la casa juga amb el mòbil parla d'un mirallet màgic, i compara el personatge que hi corre per dins amb un minairó.

— La màgia pot ser a tot arreu. Depèn del llindar on consideris el que és màgia o no. Com que els temps avancen però hi ha dones que venen de molt enrere, és la seva manera d'interpretar el que veuen.

I quan encenem els fogons elles diuen que surten flors...

— Sí. Flors blaves!

Potser l'acte més màgic que descrius són els parts.

— Ho han de ser. Un amic que havia tingut un fill m'explicava que veure un part té un punt molt animal. De cop, en aquell moment, t'adones que som animals: fem veure que no, però ho som.

La mort també se'ns fa difícil d'explicar només amb la raó.

Un dels personatges, la Bernadeta, diu que en aquesta vida hi ha dos miracles: un és el de néixer, i l'altre el de morir-se.