Isidor Macabich i la transcendència dels llegats

En el seu revelador assaig Els llegats (Arcàdia, 2021), Lluís Calvo radiografia la nostra era postmoderna i líquida tot confirmant que pateix un greu problema amb la tradició. A través de les pàgines explica i argumenta com les baules que lliguen el passat amb el present, i sobretot amb el futur, pateixen un esquinçament difícil, però no impossible, de guarir. Tot i que el diagnòstic no és errat, també és ver que hi ha petits miracles municipals i casolans que ens permeten entendre que no tot està perdut. Té raó Fanny Tur Riera, al pròleg que dedica a l’estudiós eivissenc Joan Gomila Pere, quan diu que “el pont no s’ha romput quan una mirada jove s’interessa per un llegat.” És així com el llibre de Joan Gomila Pere, L’obra folklòrica d’Isidor Macabich, és una aportació necessària, gairebé miraculosa, perquè aprofundeix en un patrimoni indiscutible que mereix més estudis i celebracions.

Isidor Macabich (Eivissa, 10 de setembre del 1883 – Barcelona, 21 de març del 1973) va ser un sacerdot, arxiver, historiador, cronista i escriptor que va contribuir, de manera fonamental i durant quasi mig segle, als estudis de folklore i etnopoètica a les Pitiüses, un territori que, segons els experts, es va incorporar tard a la recol·lecció de la literatura oral. Com altres figures elementals en temps convulsos –no puc evitar pensar en el paper clau del farmacèutic i escriptor Bernat Vidal i Tomàs des del sud de Mallorca–, Macabich es va involucrar en totes i cadascuna de les iniciatives culturals del seu temps, i va ajudar a bastir un teixit associatiu amb figures cabdals com el poeta, i també home de ciències, Marià Villangómez, entre molts altres. Això, i molt més, ens explica Joan Gomila Pere amb el volum L’obra folklòrica d’Isidor Macabich, un estudi contextual, així com una introducció biogràfica al personatge. El conjunt constitueix una engrescada defensa dels treballs de la figura enigmàtica i complexa d’un personatge fascinant capaç de generar un bon grapat de prejudicis però també una corrua d’entusiasmes. En una època caòtica com la nostra, en què les estructures més bàsiques es van enrunant amb perilloses pujades d’amenaçadores ultradretes destructores, estudis directes, clars i documentats s’agraeixen perquè esdevenen una eina utilíssima i feliç.

S’ha d’agrair a Caterina Valriu i a Isidor Marí haver estat els Virgilis que han ofert suport i mestratge i guia a Joan Gomila Pere en el seu camí i en el seu treballar. El seu exemple i el seu esforç a favor de la continuïtat il·lusionen. Ara cal que tota aquesta tasca sigui una primera espurna que creixi amb els anys per tal que les fràgils arrels dels llegats no es vegin del tot devastades: vasos comunicants com aquests ofereixen àncores de salvació i d’esperança.