Contra l'oblit de l'Holocaust

BarcelonaQuan Ivan Jablonka (París, 1973) va publicar Laëtitia o la fi dels homes el 2016, vam poder descobrir un escriptor que feia del seu compromís literari una forma de justícia social, tot reconstruint la biografia de Laëtitia Perrais i el seu assassinat. Jablonka assenyalava directament l’estat francès. A Història dels avis que no vaig tenir (2022) l’autor, que és professor d’història a la Universitat París XIII, també hi passa comptes. Ambdós llibres comparteixen ardidesa i commoció a través de l’escriptura biogràfica i un exercici d’investigació profund i honest, amb el propòsit d’exposar la cruesa d’uns fets per conscienciar el lector. En aquest cas afronta directament el ser jueu i l’Holocaust. Tots ells, i també Una casa amb rodes, publicats a l’editorial Anagrama.

El que du a terme Jablonka a Història dels avis que no vaig tenir és investigar i reconstruir la vida dels seus avis jueus polonesos. Uns éssers, uns espectres, que van viure i van morir arrossegats pels terribles avatars d’aquella Europa tràgica i convulsa. Unes històries singulars que representen i són l’encarnació de milers d’altres que van patir pogroms, un exili humiliant i l’horror de l’extermini nazi. ¿Un llibre més sobre jueus i l’Holocaust? No. Malgrat que alguns siguin capaços de banalitzar el tema (com passa a Escape room), cada llibre sobre l’horror del genocidi és imprescindible. Aquest, però, per la seva atmosfera literària i la manera d’encarar la recerca és un llibre diferent.

Podríem dir que l’escriptor marca dues línies en la seva recerca: d'una banda, hi ha el periple de la seva investigació; i, de l’altra, la pròpia vida. Són dos radis que connecten perfectament. L’un comença a finals del segle XIX i primera meitat del XX on l’autor recrea la vida de Matès i la bella Idesa: jueus, militants comunistes, perseguits i atrapats entre la Unió Soviètica de Stalin i l’Alemanya nazi de Hitler, i que acaben refugiats en un estat francès antisemita que els margina, bandeja i els acaba entregant als nazis. L’altre se situa al segle XXI. Ivan Jablonka –el net de Matès i Idesa– viatja, investiga, busca en arxius, pregunta i entrevista persones que puguin tenir informació sobre els seus avis. També hi apareix la figura del seu pare, Marcel, i familiars vius escampats pel món. De tota aquesta informació i acumulació de dades, Jablonka reconstrueix la personalitat i l’itinerari vital dels avis. No és un fil històric continu i contrastat, sinó que d’una forma evident també hi ha conjectures i buits dolorosos.

La gran història i els ignorats

A més, el llibre és ric en idees, evidències i moments lluminosos. Com la trobada del registre d’empresonament de Matès, un moment de gran emoció per a l’historiador perquè fa de Matès un personatge real; o la idea que sorgeix d’aquest fragment: “La distinció entre les nostres històries de família i allò que voldríem anomenar la Història no té cap sentit”. Dit d’una altra manera, que no hi ha distinció entre la gran història, la dels grans fets, per dir-ho d’alguna manera, i les coses dels ignorats, de la gent sense importància que s’oblida irremeiablement. Els grans esdeveniments polítics i militars travessen i transformen la vida de tothom. I pel que fa a evidències tenim la persecució dels estrangers a França que fugien de l’antisemitisme, un fet que va adobar la societat francesa per al col·laboracionisme infecte de Vichy.

Cal remarcar la sensibilitat crítica de Jablonka al fet cultural i de la llengua en mostrar com el nazisme va destruir, amb sadisme i crueltat, una civilització i una llengua, l’ídix. En aquest sentit, Història dels avis que no vaig tenir és un doll de memòria valuós, un acte superb de resistència i lluita contra l’oblit.