Jack London i els homes amb imaginació
Fa uns dies vaig participar en l'última Batalla de Contes que l'editorial Comanegra ha organitzat, celebrada a la llibreria Finestres. Les Batalles de Contes apleguen quatre escriptors que defensen un relat d'algun dels autors que l'editorial ha publicat, i el públic ha de votar la defensa que més l'hagi convençut. Comanegra sempre s'ha caracteritzat per idear nous formats per donar a conèixer el seu catàleg editorial, a banda de les tradicionals presentacions de llibres. En aquesta última confrontació, Arià Paco, Marina Espasa, Melcior Comas i una servidora vam defensar contes de London i Melville, amb Jaume Pons Alorda com a fantàstic àrbitre i mestre de cerimònies. En anteriors trobades, escriptores com Elisenda Solsona, Roser Cabré-Verdiell o Carlota Gurt, entre d'altres, havien batallat per defensar els relats d'autors de la talla de Poe, Colette, Calders o Lispector.
Per casualitat, a Twitter, vaig llegir el comentari d'un autor que menystenia aquest format. Per a mi, en canvi, en un país on la tradició de llegir relats no està tan estesa com la de llegir novel·la, trobar activitats de difusió originals i divertides és un encert. En un article anterior, ja vaig explicar el que la neurociència fa temps que ha descobert: el cervell és una màquina programada per aprendre, però només si hi ha novetat i/o desconeixement. Tenir curiositat activa el sistema de recompensa i mobilitza la dopamina, i elements com l’humor, el joc, la sorpresa o l’emoció són els que desvetllen aquesta curiositat. Tractar temes seriosos, per tant, no és incompatible amb el sentit de l'humor. Això ho sabia bé Richard Feynman, considerat un dels principals físics de tots els temps, que defensava que la divulgació del coneixement s'ha de fer d'una manera senzilla, apassionada i divertida. Només les persones que no tenen imaginació poden menysprear-ho.
En el relat que vaig defensar, Encendre un foc, Jack London ens descriu que, precisament, aquesta és la clau de l'arrogància de l'home blanc colonitzador: és un home sense imaginació. Sense saber-ho, London fa una acurada descripció de la masculinitat tòxica i del perfecte narcisista mediocre, és a dir, aquell que creu que el seu pensament i la seva visió del món són norma i són llei. Un home sense imaginació, com el protagonista del conte, no escolta i s'enriu del coneixement dels altres. Sense curiositat per interessar-se pel món intern dels que són diferents de nosaltres no hi pot haver aprenentatge ni empatia; tampoc transmissió de coneixement ni, en definitiva, desenvolupament social o cultural, la qual cosa ens condemna a la soledat i a l'extinció.
Soc conscient que Twitter és un circ ple de gent sense talent i sense imaginació. Per això proposo que reivindiquem la nostra i ens obrim a nous formats. Llegir relats, anar a Batalles de Contes. Aprendre i passar-s'ho bé. Què hi pot haver millor a la vida?