'Jacques el Fatalista': som lliures de fer el que volem?

'Jacques el Fatalista'

Denis Diderot. La Magrana, 2022. Traducció de Joan Tarrida Planas. 344 pàgines. 19,90 euros

Hi ha llibres que es resisteixen a ser classificats, ordenats o sistematitzats perquè hi ha autors que busquen estripar les vores dels vestits amb els quals la majoria d’altres escriptors vesteixen els seus llibres-fillets: aquest és una novel·la negra, aquell d’allà, un poema èpic, i el de més enllà, un assaig sobre la cuina grega del segle III. Doncs no, hi ha llibres que duen tota la roba a la vegada i, amb aquesta barreja a sobre, tracen camins nous per a la narrativa més convencional, que els farà servir més tard o més d’hora. Jacques el Fatalista de Denis Diderot (La Magrana, 2022) és un d’aquests: novel·la d’aventures, assaig filosòfic, contes enfilats, novel·la parlada, teatre... Ho és tot a la vegada! Hi ha una línia que neix dels diàlegs memorables entre el Quixot i Sancho Panza, salta un parell de segles i aterra en dues obres quasi contemporànies com són el Tristram Shandy i Jacques el Fatalista, per acabar en novel·les com Ferdydurke, o en les obres de teatre de Beckett, on l’humor ja s’ha estrafet del tot i és una ganyota desesperada, però encara hi és. És la línia dels qui pensen que l’humor, ah l’humor!, és la millor arma que s’ha inventat la humanitat per mirar de fer intel·ligible el món en el qual hem de viure. I Diderot ho pensava, això.

Amb traducció repolida de Joan Tarrida, un pròleg de Raül Garrigasait i un epíleg de Marina Garcés fets per a l’ocasió que el situen, l’emmarquen i llancen preguntes més que pertinents per als lectors d’avui, la ressuscitada editorial La Magrana (ara dins de Penguin Random House) ens regala un dels textos més desconcertants i divertits de la literatura francesa i, per extensió, occidental: Jacques el Fatalista, del filòsof i enciclopedista Denis Diderot (1713-1784), que va llançar un desafiament a les convencions de la narrativa (i de la filosofia) de la seva època i en va sortir més que vencedor. I alerta, perquè es constata una vegada més que, per qüestionar el fons (les idees) li va caldre pervertir la forma (les lletres). 

No hi ha regles per narrar bé una història

Diderot era algú que ja havia entès al segle XVIII una cosa que molts es pensen que es va descobrir a principis del XX: que no hi ha absolutament cap regla d’or que s’hagi de complir per narrar “bé” una història. No hi ha veu narrativa que no pugui ser capgirada o contradita o estrafeta per una altra, no hi ha concordança de temps narratius que valgui ni calgui fer, no hi ha estructura argumental que s’hagi de respectar, no hi ha personatges que calgui definir o, pitjor encara, perfilar, no hi ha lògica filosòfica que no pugui ser qüestionada o subvertida. Si el narrador té ganes d’interrompre una escena i explicar que tal personatge porta un got de vi a la mà ho fa, i punt. I després fa mutis i torna a cedir la veu als personatges.

I és en aquesta intervenció fora de norma, de trencament de la quarta paret teatral, que rau un dels mèrits d’aquesta novel·la total, que també és coixa i excessiva i malgirbada, però que encerta de ple a l’hora de contestar algunes de les preguntes fonamentals que s’han fet sempre els homes: som lliures de fer el que volem? ¿O hi ha un “fatalisme” ja escrit per a cadascun de nosaltres? Quan ens relacionem amb els altres, qui domina i qui és dominat? Com li hem de parlar al poder? I no hi ha respostes unívoques, sinó contínues paradoxes que alimenten el nostre cervell perquè l’estimulen i el fan funcionar, com també l’estimula el simple fet de caminar, i aquesta és una novel·la que, fonamentalment, camina. I cap a on viatgen Jacques i el seu amo? Cap a enlloc, aquesta és la gràcia. I cap a on va la literatura? Cap a enlloc, i aquesta n’és la gràcia. Visca Jacques, el fatalista!